¿Són els joves culpables dels rebrots de la Covid-19?

A la revetlla de Sant Joan. En unes festes de Mataró que, tot i que anul·lades, van veure com el carrer s’omplia a vessar. I en les innombrables imatges dels ‘botellons’ i festes casolanes que es repeteixen cada dia als carrers de Barcelona. La joventut és la protagonista més visible d’aquest desacatament social. Tot i que, és clar, ni tots els joves participen en aquestes activitats ni tots els que hi van estan per sota dels 30. Sigui com sigui, per entendre per què alguns decideixen no respectar les ‘normes contra el contagi’ cal una anàlisi pausada. Per això, diferents experts (interpel·lats des de la psicologia, la pedagogia, la sociologia i l’antropologia) reflexionen amb aquest diari sobre aquest fenomen.

¿Rebels sense causa?

Joves i adolescents, explica el psicòleg Miquel Àngel Saura, es caracteritzen per una «actitud natural» d’oposició a l’autoritat. Aquest tret, comú en totes les generacions, els serveix per modelar i reafirmar la seva identitat en contraposició al que veuen en els adults del seu entorn. A això, a més, cal sumar-hi que «aquesta generació ha crescut amb el sentit de la immediatesa i l’individualisme. Molts no estan acostumats a les demores. O a pensar col·lectivament», afegeix Constanza Vázquez Vera, psicòloga i salubrista.

Un estudi recent sobre mobilitat durant el confinament, liderat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF), conclou que els joves van ser el col·lectiu que va tenir menys contactes fora de casa. Les dades de mobilitat indiquen que molts amb prou feines es van desplaçar un quilòmetre durant aquells mesos. Però ara, amb la nova normalitat, aquest «exercici de contenció» s’ha transformat i «alguns estan intentant recuperar els mesos perduts sense pensar gaire en les conseqüències», comenta Saura, psicòleg especialitzat en aquesta franja d’edat.

¿Però és aquest comportament exclusiu dels joves? No. «Aquest esperit del 'carpe diem’ és omnipresent en una societat líquida, ràpida, vertiginosa, en què la quarantena s’ha viscut com un parèntesi i no com un punt d’inflexió. Això es reflecteix en totes les generacions», reflexiona Àngel Martínez Hernàez, catedràtic d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i director del Medical Anthropology Research Centre (MARC).

El perquè d’aquesta actitud té molt a veure amb una societat acostumada al benestar, que fins ara havia viscut d’esquena al risc de les crisis sanitàries. El coronavirus ha irromput en aquest context reclamant que canviéssim la nostra manera de comportar-nos i relacionar-nos amb el món d’un dia per l’altre, una cosa particularment complicada amb uns mediterranis acostumats al contacte i a les relacions familiars. «La Covid-19 reclama una revolució cultural. I són justament els joves, des de l’humor i la creativitat, els que protagonitzen molts d’aquests canvis», afegeix l’antropòleg. Les noves formes de saludar pensades pels joves de Wuhan en són només un exemple. 

Problema complex i missatges confusos

Sigui com sigui, és innegable que hi ha un sector de la població que opta per no respectar les mesures de distanciament físic. Sobre aquesta qüestió, diferents experts apunten que es podria deure a un problema de comunicació. «El problema és que s’han imposat unes normes, s’han modificat i s’han endurit sense explicar per què. Només s’ha dit que s’havien de complir. I que si no, multa. Si s’hagués explicat bé el perquè de les mesures és possible que més gent les respectés», reflexiona Jordi Puig Voltas, president del Consell Social del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. 

Les normes, doncs, han transcendit a través de missatges confusos, i moltes vegades contradictoris, cosa que podria haver incentivat el desacatament d’alguna gent. En qüestions com les mascaretes, per exemple, han passat de ser opcionals a obligatòries en determinats moments fins a l’omnipresència actual, sense que hi hagués una explicació clara sobre el canvi de criteri. El seu mal ús, de fet, es pot veure reflectit en totes les generacions. «Cal trobar noves maneres perquè aquest missatge arreli en totes les esferes de la societat», recalca Voltas. «En aquest procés cal anar més enllà de la comunicació des dels experts cap al públic i buscar un diàleg més horitzontal, més profà», comenta Hernández. 

L’inevitable xoc generacional

Notícies relacionades

Resistir a la indiferència

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

Apuntar cap als joves com els únics responsables dels rebrots també amaga un missatge pervers. La sociòloga Almudena Moreno, analista de la població juvenil, recorda que «en un moment d’incertesa, descarregar la ràbia contra aquest grup és una manera de buscar un boc expiatori que carregar-li tota la culpa sense mirar més enllà. I tots sabem que els joves són fàcils de culpabilitzar». Al cap i a la fi, els adults que ara culpen la joventut també van rebre l’esbroncada de la generació anterior per la seva mala conducta. El patró, doncs, en certa manera es repeteix.    

«Els hem anomenat generació perduda. ‘Ni-nis’. I ara diem que són els culpables dels rebrots. Però són justament ells, els joves, els que més patiran les conseqüències d’aquesta crisi. I que continuen arrossegant les seqüeles del 2008», reflexiona la sociòloga Almudena Moreno, de la Universitat de Valladolid. Ara mateix, explica Moreno, titllar els joves o els adults com els únics culpables de la situació només provocaria un enfrontament intergeneracional. «I ara no ho necessitem. Necessitem trobar solucions», afirma. Perquè si alguna cosa ha demostrat aquest virus és que pot arribar a tothom per igual. I que el seu impacte, social i econòmic, també és per a tothom.