La tuberculosi eterna

Són poques les famílies barcelonines que no tenen pares, avis o besavis morts per tuberculosi, una afecció que es transmet per l’aire i que s’associa amb les deplorables condicions de vida derivades de la industralització. Tot i que els éssers humans s’hi han enfrontat des del neolític, els pitjors brots van tenir lloc entre mitjans del segle XIX i del XX.

«El Dispensari Antituberculós del Raval es va començar a construir el 1933 i és fruit dels plans de millora de la societat, que van incidir en l’educació i la sanitat –explica la guia Marga Arnedo. És una obra de l’escola racionalista del GATPAC i té grans finestrals perquè entre l’aire i la llum, i un jardí que dona oxigenació». D’aquesta època, apunta, «són també els mocadors d’un sol ús Kleenex».

Vacunació precoç

Barcelona va ser la segona ciutat, després de París, en administrar la vacuna original i va ser precisament en aquest dispensari urbà. Paral·lelament es van obrir sanatoris en plena natura. Els poetes Verdaguer, Torras i Papasseit van passar per aquestes institucions, tot i que tots tres van morir joves a causa de la malaltia.

L’actual CAP Raval Nord porta també el nom de Lluís Sayé, un dels professionals de la medicina que més va contribuir a rebaixar les taxes d’infecció. L’estigmatització dels malalts era un altre front de lluita. Moltes famílies es negaven, per vergonya, que al certificat de defunció figurés la paraula tuberculosi. «La pobresa, per si sola, no crea la malaltia [...] –insistia Sayé– és la infecció el factor decisiu».

Tot i així, les xifres parlen per si soles: el 2017, hi va haver 43 casos per 10.000 habitants a Ciutat Vella, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi la xifra disminueix fins a 14. Actualment, les soques resistents als antibiòtics són un dels grans reptes de la salut pública mundial.

Tifus, còlera, febres

Abans de la virulenta irrupció del bacil de Koch, feia dècades que la ciutat batallava amb brots de febre groga, tifus, còlera i febres tifoides, que van accelerar la demolició de les muralles medievals i la construcció de l’Eixample. Davant la falta de centres mèdics on atendre al creixent nombre de malalts, el 1914 es va construir l’Hospital Municipal d’Infecciosos en la Barceloneta. Després de la guerra civil va passar a dir-se Hospital del Mar però encara arrossegaria la mala fama per molt temps.

La contaminació de les aigües va ser l’origen d’una de les infeccions més horripilants: el còlera. «En qüestió d’hores, el bacteri consumia la cara dels malalts, els arrugava la pell, els enfonsava les galtes i els assecava els conductes lacrimals –escriu la periodista Sonia Shah a Pandemia. Els fluids sanguinis es tornaven densos com el quitrà i obstruïen les artèries [...] Els músculs, privats d’oxigen, suportaven espasmes tan violents que de vegades arribaven a trencar-se. A mesura que els òrgans anaven col·lapsant, els malalts patien un xoc

Notícies relacionades

L'any en què Barcelona es va tancar per una greu epidèmia de febre groga

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

A Espanya hi va haver quatre brots de còlera entre 1833 i 1865 que van provocar centenars de milers de morts. «Una de les conseqüències més importants va ser la nova normativa que va prohibir continuar enterrant els morts dins de la ciutat i va crear cementiris als afores per raons de salut pública», explica Arnedo. Els últims brots es van detectar el 1970 i el 1979.

El 1914, Barcelona va patir una epidèmia de febre tifoide que va donar lloc a un ferotge litigi entre les dues companyies que pugnaven pel monopoli del cicle de l’aigua: Aigües de Montcada i la Societat General d’Aigües de Barcelona. Al final, es va descobrir que l’origen de la infecció que va acabar amb la vida de 2.000 barcelonins en tres mesos era en les fonts d’Aigües de Montcada, que va perdre la gestió. Un exemple més de com la salut pública incideix en tots els aspectes de la societat. El capítol de demà estarà dedicat a la grip del 1918.