Mor Pere Casaldàliga, el «bisbe del poble»

«Al final del camí em diran: ¿Has viscut? ¿Has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms...». El compte de Twitter de Pedro Casaldàliga incloïa el 4 d’agost la seva pròpia valoració del fet al llarg de 92 anys. Es va conèixer poques hores després que el «bisbe del poble», com l’han anomenat els brasilers, abans que fos internat per problemes respiratoris a São Félix do Araguaia i després conduït a un hospital paulista. Allà, a la ciutat que solia mirar de reüll, i en certa manera d’una manera acusatòria, Casaldàliga va tancar els seus ulls per última vegada, quatre dies més tard. Va morir a causa d’una embòlia pulmonar. La prova de Covid-19 li va donar negatiu. Les associacions relacionades amb el seu treball pastoral van donar a conèixer la notícia «amb molt dolor, però segures com ell ho estava de la seva arribada a la Casa del Pare». Les repercussions van ser immediates. «Va ser un dels líders més influents de l’Església catòlica al Brasil i l’Amèrica Llatina en les últimes dècades», el va definir el diari ‘Folha de São Paulo’. La missa fúnebre se celebrarà el 9 d’agost, a Batatais, uns 350 quilòmetres al nord de São Paulo, i es transmetrà per internet.

⚫ COMUNICADO: Com profunda tristeza, lamentamos comunicar que Pedro #Casaldáliga faleceu hoje aos 92 anos. Com muita dor, mas confiantes como el sempre estava da sua chegada à Casa do Pai, em breve informaremos de todos os atos de despedida.

— Casaldàliga-Causas (@Casaldaliga_) 8 de agosto de 2020

Fill de camperols, havia nascut el 16 de febrer de 1928 a Balsareny. Havia viscut el desastre de la guerra. El 1952 s’havia ordenat sacerdot a Montjuïc sota els rigors escolàstics del franquisme. Don Pedro, com l’anomenaven, es va unir llavors a l’ordre dels claretians. La vida sacerdotal el va portar de Sabadell a Barbastre i més tard a Madrid. Casaldàliga va vibrar amb el Concili Vaticà II i les seves promeses de renovació. Des de 1962 va entendre amb més claredat els seus anhels de formar part d’una Església diferent, sempre del costat dels humiliats.

Hora decisiva

«Havia arribat també per a mi, personalment, una hora decisiva. Entre altres coses que ja he dit, Che Guevara acabava de morir i el seu testimoni laic era una nova crida des d’Amèrica», va escriure en la seva autobiografia ‘Yo creo en la justicia y en la esperanza’, de 1975. El testimoni dona compte d’una època d’intensitats utòpiques que Casaldàliga va acceptar com a pròpia perquè pensava que l’horitzó de redempció, amb els seus costos, estava a l’abast de la mà. L’any 67 fins i tot va dedicar un poema en la memòria del guerriller argentinocubà executat en una escola boliviana. “Y, por fin, me llamó también tu muerte/ desde la seca luz de Vallegrande./ Yo, Che, sigo creyendo/ en la violencia del Amor: tú mismo/ decías que es preciso endurecerse/ sin perder nunca la ternura”.

Primer va pensar a anar a Bolívia, «la Ventafocs postergada», com la va anomenar. Després es va inclinar pel Brasil. Es va internar en la regió amazònica de l’Araguaia, a l’estat de Mato Grosso, juntament amb una missió claretiana. Mai va tornar a Catalunya. Casaldàliga es va trobar amb un univers de la desesperació humana, premodern, on encara els terratinents imposaven el seu poder sobre la base de la violència. Els camperols, va constatar, perplex, patien experiències pròpies dels camps de concentració europeus. El sacerdot va assegurar haver participat de l’enterrament de 1.000 peons «sovint sense taüt i moltes vegades sense nom». Va ser nomenat bisbe titular de São Félix do Araguaia a partir de 1971. Al seu voltant no hi havia ni tan sols un telèfon. El dia de la consagració episcopal va publicar, de manera clandestina, un document que mig segle més tard troba la seva potent actualitat quan el Brasil és governat per la ultradreta. En aquest informe denuncia els responsables d’un treball gairebé esclau («néixer, morir, els drets bàsics») i l’explotació voraç dels recursos naturals. «Vaig sentir que amb el document també podria haver firmat la meva pròpia pena de mort», va recordar. Aviat van començar a amenaçar-lo i també a estimar-lo.

Teologia de l’Alliberament

Notícies relacionades

Pere Casaldàliga, rebelment fidel

Pere Casaldàliga, en 15 frases

Per a Casaldàliga, l’Església de l’Amazònia estava «en conflicte amb el latifundi i la marginació social». Per això es va posar al costat dels camperols i pobles originaris durant les quatre dècades del seu bisbat. Va participar de la fundació del Consell Indigenista Missioner (CIMI) i de la Comissió Pastoral de la Terra de l’Església brasilera (CPT). Joan Pau II no simpatitzava amb la teologia de l’Alliberament que tenia al Brasil un dels seus principals afluents. Li va demanar explicacions més d’una vegada per les seves postures a aquell bisbe català immers en l’espessor amazònica. Fins i tot el va arribar a convocar al Vaticà el 1988. Casaldàliga va renunciar al bisbat als 75 anys però no es va moure de la diòcesi ni dels seus postulats.

El 2013 es va estrenar una minisèrie sobre la seva vida, inspirada al llibre de Francesc Escribano i amb la participació de TV-3, titulada ‘Descalç sobre la terra vermella’. «La Terra és l’únic camí que ens pot portar al Cel», va escriure el 1975 i va repetir sense parar. Al llarg de dècades, ha parlat i escrit molt en favor dels que sempre han patit infortunis: més de 50 obres de prosa i fins i tot poesia. La seva paraula també va ser virtual. «Primer sigui el pa, després la llibertat. (La llibertat amb fam és una flor a sobre d’un cadàver). «On hi ha pa, allà hi ha Déu», va dir a través de Twitter en una de les últimes actualitzacions del seu compte. És a dir, al final del viatge que s’havia iniciat a Balsareny.