La por de perdre la feina fa fugir els més vulnerables de les PCRs

O alimentar els seus fills, o confinar-se. En aquesta disjuntiva es troben centenars de famílies que s’estan saltant els controls sanitaris imposats pel coronavirus. Els treballadors socials dels CAPs miren de sensibilitzar en les mesures de protecció, donar-los aliments i persuadir-los, però veuen dia rere dia com es neguen a donar els seus contactes per evitar el rastreig, o directament, donen cop de porta a fer-se la prova PCR. No és que no temin el virus, és que hi ha conseqüències potser pitjors: quedar-se sense sostre i sense una precària i insegura feina. Les entitats socials demanen a l’Administració ajuts a aquestes llars perquè, almenys, tinguin una cosa a què aferrar-se durant els 14 dies de tancament. 

Vivien en una habitació rellogada, amb diverses famílies més, al barri del Besòs, a Barcelona. Un d’ells va accedir a fer-se un test PCR que va confirmar el diagnòstic: havia emmalaltit de coronavirus. Quan l’inquilí principal que els llogava l’habitació es va assabentar del contagi, els va expulsar de la vivenda sense miraments, avalats per la resta de rellogats que l’últim que volien era contraure el virus. Malalts, es van quedar al carrer. Aquest és un dels casos que han anat arribant recentment fins a la treballadora social del CAP del Besòs Ana Huerta, que confirma la greu situació econòmica en la qual viuen moltes famílies d’aquest barri. Aquí la solució va passar pel Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB), que els va trobar un lloc provisional on aquesta família es va poder confinar. En d’altres, hi ha els qui no volen passar per xivatos i no faciliten els telèfons dels contactes als rastrejadors de Salut per evitar també el radar sanitari. I el virus continua, així, campant al seu aire. 

«Ens trobem amb persones que ja tenien una feina precària abans de la pandèmia; moltes l’han perdut i d’altres han aconseguit trobar alguna cosa molt dèbil amb la desescalada», explica Huerta. Uns llocs de treball, als quals es refereix la treballadora social, que en la majoria dels casos són a l’economia submergida. Per exemple, aquells que es dediquen a buscar i vendre ferralla, a vendre productes en mercats ambulants o platges, o que netegen cases o cuiden dependents. «Si es contagien del virus, no poden acollir-se a un erto, tampoc a la baixa laboral, es queden sense ingressos per pagar les factures», explica Huerta. La treballadora mira de sensibilitzar, donar-los empara en els ‘Hotels Salut’ i oferir-los aliments, medicaments, epis i altres materials que puguin necessitar durant aquesta estada. Però sap positivament que moltes persones opten per fer-se el desentès per continuar treballant. «Els que més ens preocupen són els casos que no ens arriben, perquè nosaltres actuem una vegada hi ha diagnòstic», exposa Huerta, que recorda que moltes de les famílies que atén viuen en pisos superpoblats, amb fins a 20 persones. Un confinament «impossible». 

Però la realitat del Besòs es repeteix a massa barris de l’Àrea Metropolitana. «O mengen, o es confinen: hi ha famílies que no poden permetre’s el luxe d’emmalaltir de coronavirus, i per això s’escapen del control sanitari i les PCRs», diu contundent Toni Garín, membre de la junta de la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). A Barcelona totes les persones que resideixen en infrahabitatges tenen padró i, per tant, targeta sanitària i assistència mèdica assegurada. Una cosa que no ocorre en la resta de ciutats metropolitanes. «Caldria fer un pla de salut comunitària en l’àrea metropolitana que miri d’arribar a aquestes llars i sensibilitzar», afegeix Garín.

Una altra de les propostes que fan des d’ECAS és la d’estendre campanyes per donar a conèixer els drets dels treballadors. «Ens trobem casos de persones que sí que tenen feines presencials amb contracte, com en el món del turisme o la restauració, que no saben que tenen dret a agafar la baixa si contrauen el virus», exposa. Però el gran drama es troba en tots els llocs de treball sense contracte, ni drets. «O els garantim ingressos mentre duri el tancament, o no hi haurà res a fer», suggereix Garín.

«Una paga durant els dies en què es confinin podria ajudar que moltes persones malaltes no surtin de casa, però també molts continuarien tenint el temor de quedar-se sense feina i que la seva fràgil ocupació se la quedi un altre», afegeix Raúl Alcázar, director de la fundació Serveis Socials, integrada dins de la fundació sanitària Sant Pere Claver. L’entitat gestiona un dels ‘Hotels Salut’ a Barcelona, que ha servit com a vivenda de moltes persones sense llar que, després d’infectar-se, necessitaven confinar-se. «Hi ha persones que accedeixen a anar a l’hotel perquè, tot i que no poden continuar treballant, almenys tenen garantida alimentació i higiene. El problema està en aquells que tenen fills o dependents per cuidar, d’ells en depèn tota una llar. I aquests són els que es neguen a tancar-se», afegeix. 

Notícies relacionades

Barcelona farà tests massius en barris i començarà aquest cap de setmana a Torre Baró

Així funcionarà l''app' de rastrejos RadarCovid, que s'implantarà per fases

¿L’ingrés mínim vital o la renda garantida podrien resoldre aquesta situació? «El problema és que aquesta ajuda s’ha de demanar per internet, i moltes famílies no tenen ni ordinador ni ordinador wifi, ni saben com funciona el tràmit», explica Huertas. «I després hi ha el col·lapse dels tràmits, que des que ho demanen fins que ho poden cobrar passen molts mesos, estem parlant de famílies que no tenen estalvis i viuen al dia, no poden esperar tota aquesta demora, prefereixen treballar», afegeix Alcázar. A més, hi ha prop de 100.000 persones que no tenen permís de residència a Catalunya i, per tant, estan directament excloses de tals ajuts socials. 

«Aquesta pandèmia està posant en relleu les gravíssimes desigualtats en les quals està sustentada la nostra societat. Els responsables sanitaris necessiten respostes ràpides, jo ho entenc, però hi ha problemes que fa anys que arrosseguem i que si es volen resoldre requereixen respostes complexes», insisteix Garín.