Peix aranya, el nou miniterror dels mars

Nom científic: trachinus araneus i trachinus draco. Hi ha dues espècies. En el món dels mortals amb banyador, se’ls coneix com a peixos aranya o escorpí. No se’ls ha de confondre amb l’escorpí del mar Roig, imant de submarinistes. També verinós, però instagramejable. Una vistosa espècie invasora que es comença a veure per les nostres costes. 

Les aranyes submarines són bastant comunes al Mediterrani. Passarien desapercebudes fins i tot en un documental de La 2. Amb prou feines deixen veure els seus ulls enterrades a la sorra. Molt fugisseres. Inofensives a primera vista. Tenen cara de Homer Simpson pensant en cervesa. Però la seva picada provoca inflamació, vòmits, dolor, febre, fins i tot insuficiència respiratòria, enumera Miguel Ventura. «Tot i que arribar a matar és difícil».

Miguel Ventura és biòleg marí i col·laborador de la fundació RAED (Reial Acadèmia Europea de Doctors). 46 anys, la meitat estudiant el mar. 2.800 immersions. Això significa que ha vist milers de peixos aranya cara a cara. Precisament la setmana passada va treballar on es va produir la picada mortal. «Aquesta zona té una densitat d’aranyes elevada», confirma. Allà hi ha l’estació de la Cima de SILMAR (xarxa de seguiment ibèric del litoral marí).

«Ha sigut molt mala sort», insisteix el biòleg. Tot i que cal tenir-los respecte, apunta. «Una aranya adulta pot arribar a fer fins a 40 centímetres. Són peixos molt robustos i molt ràpids. Si es veuen amenaçats, poden aixecar-se, picar i desaparèixer a la sorra». De fet, les seves potencials víctimes els solen trepitjar sense voler. El peix amaga el verí a la part superior de l’aleta dorsal. «I a l’opercle, la part de fora de les brànquies –detalla el biòleg–, allà té unes punxetes amb verí».

Receptes amb peix aranya   

Notícies relacionades

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

El pacte de Bakú deixa un regust agredolç malgrat els avenços

El peix aranya que surt a les notícies és l’araneus, tot i que el draco és més gran i més vistós (amb ratlles blaves). Poden arribar a passejar-se fins a 200 metres de profunditat, però se’n troben també cinc. «Fins i tot on trenquen les onades». Les seves picades són molt doloroses, adverteix Ventura, i costa que cicatritzin. «Però depèn de la persona, es reacciona d’una manera o d’una altra», puntualitza. Malgrat la seva mala premsa, fa temps que comparteix plat amb els humans. «Es ven a les llotges. És molt bo per fer calderetes».

Així que no, no s’acosta una versió aràcnida de Sharknado al Mediterrani. «És un mar bastant humanitzat –assenteix el biòleg–. Poc perillós. Però de vegades passen coses com la que ha passat».