La llista de l'Iker: «Avui són ells, demà puc ser jo»

Ara està a l’atur, però igualment se’l veu concentrat a primera hora del matí, portant a les mans un bolígraf i una d’aquestes carpetes rígides que utilitzen els capatassos, caminant entre palets de productes hortícoles, conserves, iogurts o carn congelada, i cridant noms estranys: «¡Jesús Caminante!», «¡Ámbitos!», «¡Basida!», «Madrina», «Vecinos por la Vivienda»...

Així és com va convocant els voluntaris de les associacions que, d’hora, acudeixen als magatzems que té el Banc d’Aliments a Mercamadrid. Amb un marcat accent guipuscoà, l’Iker declama el nom de l’entitat, i els interpel·lats, sovint dones, s’activen, arramben una furgoneta i carreguen el lot que hi hagi disponible. Toros mecànics, persones i carretons es mouen als porxos amb un vibrant terrabastall de caixes arrossegades. I aquest executiu observa el ball, ara sí, conscient.

Per coordinar l’activitat matinal del magatzem, es recolza en un llistat informàtic que la Celia, la directora, ha preparat a les oficines; un excel d’impressora amb diverses columnes: «Patates», «Cebes», «Plàtans» ... La part més calenta de la llista d’Iker és al costat esquerre, al començament de la lectura. Es veu al costat dels noms d’entitats religioses, organitzacions laiques i nous rebostos de barri que aquests dies de crisi reparteixen menjar per Madrid. Són números: 35, 21, 52, 106... les persones que aquell dia rebran aliments.

«Demà puc ser jo»

El donostiarra Iker Alba, de 46 anys, diu que ara ha trobat espai. «El que ha estat bo d’haver-me quedat a l’atur ha sigut el fet de poder reflexionar, valorar coses que abans no valorava, i veure coses crues, de la crua realitat, com les que estic veient ara –confessa. Fins i tot et fa por, perquè ara tens temps per pensar, sí, tens molt temps per veure, i dius: ‘Avui són ells, demà puc ser jo’».

Cada dia, de set del matí a una, treballa sense sou a la seu més especial dels bancs d’aliments d’aquest país. Mercamadrid fa gala del seu gigantisme assortint gent que ve a comprar de 500 quilòmetres al voltant, fins i tot des de Portugal. Molt de matinada té lloc el ritual de la licitació i la venda, el puja i baixa dels preus, que es va atenuant segons surt el sol.

Els voluntaris esperen l’arribada del que es descarta. La Celia, la directora, explica que algunes matinades d’hivern, a l’altiplà que ocupa Mercamadrid fa tant fred «que s’agraeix la temperatura quan obres la nevera per ficar les caixes». En aquest cas la nevera és un gran recinte de formigó, gèlid, industrial i pulcre, on conserven el menjar perible.

Abans que es faci de dia, el tràfec matinal va centrifugant al banc caixes que ningú vol, lots que es queden sense vendre i que antigament tenien com a destinació, per ja no ser rendibles, l’escombriaire. Però és menjar bo, perfectament comestible, que els voluntaris filtren en unes taules d’acer. L’Iker les mira i diu: «Res en mal estat passa el control. Han de ser aliments presentables, dignes, perquè la gent empobrida l’últim que pot perdre és la dignitat».

L’Iker es va quedar a l’atur l’octubre passat, i la consciència li va créixer aquest març, durant el pitjor de la pandèmia, quan va saber que el Banc d’Aliments perdia voluntaris. La major part de la seva gent són jubilats, i en aquella fase, com ara, el virus posava en perill els vells que traguessin un peu fora de casa.

El basc ja fa sis mesos que es dedica a aquesta tasca, i encara el sorprenen dues visions: la de la profunditat vertiginosa d’aquesta crisi i la de l’espectacle humà de la solidaritat. Veient les càrregues entrar als furgons, comenta: «Tanta gent que ve a treballar desinteressadament i totes aquestes associacions que venen aquí... Tot això és un gest senzill, simple i grandiós».

Milions de quilos

L’any passat, abans que el coronavirus s’acarnissés amb l’economia, el Banc d’Aliments de Madrid va repartir 20,6 milions de quilos de menjar a 154.185 persones. Des del gener fins al juliol, el Banc d’Aliments de Barcelona ja ha repartit 11,5 milions de quilos a una mitjana mensual de 160.000 individus. A la capital catalana la demanda s’ha incrementat un 30% amb la crisi.

Els dos bancs treballen en una mateixa iniciativa, el projecte ActúaAyudaAlimenta, que va néixer a Barcelona i que ja és a Madrid per atendre un sector específic de professionals empobrits: els tècnics del cine i el teatre, que fa mesos que no veuen un euro.

Ja feia tres mesos que rebien cistelles a Barcelona quan, el dia 3, entre les 9 i les 12, es va organitzar la primera entrega de lots a l’Acadèmia de Cine, al centre de Madrid.

Aquesta nova veta de necessitat respon al que l’Iker sap que representen els números de la seva llista, i que ha anat coneixent quan, d’organitzar palets, alguna vegada ha passat a donar arròs i patates directament als pobres. «Un bon dia es queden sense feina, sense ingressos, i a partir d’aquell dia els estalvis se’ls va menjant el lloguer, la hipoteca, una lletra del cotxe... fins que arriba un punt que ja es veuen abocats a demanar ajuda», afirma.

Iker coneix bé el procés i les seves variants, el moment en què, un dia fosc, el pare o la mare d’una família s’aixeca i ja no pot més: «Quan passa això, hi ha persones que no s’atreveixen a demanar ajuda a la família, i acudeixen al Banc d’Aliments o a les associacions a què donem un cop de mà. Hi van amb certa vergonya. És gent corrent, gent normal, i estic utilitzant malament la paraula ‘normal’, que ha tingut una feina, les seves comoditats. I cada dia són més, i més, i més».

Molta gent

«A un se li posen els cabells de punta veient el que hi ha», diu Iker Alba. Fa dos anys, l’home que

parla mentre fa cercles entorn de les xifres de la seva llista de paper podia creuar Espanya en un dia per assumptes de feina. Al matí anava a Sevilla i a la nit acabava a Sant Sebastià. Potser comprava uns llagostins de Huelva al matí, i de nit els menjava amb els amics al ‘txoko’ de la seva societat gastronòmica.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Assegut entre caixes de bananes i préssecs, ara reflexiona sobre la seva paradoxa: «El moment més difícil econòmicament o professionalment parlant de la meva vida és precisament quan estic ajudant gent que és més necessitada que jo. No em vull donar la culpa a mi, a aquest Iker que quan treballava dotze hores diàries no es s’aturava per ajudar la gent. És que el dia a dia et porta a no pensar aquestes coses...».

Eren altres temps; i una altra economia. Avui en la seva llista els números no deixen de créixer. «És que potser ja estem distribuint a 7.000 o 8.000 persones en una setmana», calcula, i afegeix: «El que no sé és què passarà amb tot això del final dels ertos. O es reactiva l’economia o es reactiven els ajuts, o això es dispararà».