COMPROMÈS AMB ELS MÉS VULNERABLES
Els invisibles de Barcelona perden el pare Manel
El religiós mor als 75 anys víctima d'una embòlia i després de donar positiu per coronavirus
Va centrar la seva tasca, canalitzada a través d'una fundació, en els més vulnerables de Nou Barris i en la inserció de presos
undefined38118709 barcelona 20 04 2017 sociedad entrevista con manel pousa e200909213248 /
No trigaran a sorgir veus a favor que Manel Pousa Engroñat, més conegut com pare Manel, tingui un carrer amb el seu nom a Barcelona. Tindria gràcia que succeís poc temps després que la ciutat li donés una al seu bon amic Pepe Rubianes, mort el 2009, que té la seva placa en la seva estimada Barceloneta. Hauria de ser, en això no hi ha discussió que valgui, a Nou Barris, el districte amb els barris més empobrits de la capital catalana, on portava més de 40 anys intentant millorar la vida dels invisibles, de la ciutadania a què li falta de tot, sobretot a Verdum i Roquetes. Ell ja no podrà acompanyar-los: ha mort aquest dimecres als 75 anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron a causa d’una embòlia. Va ingressar dilluns i havia donat positiu per coronavirus.
Hi haurà coincidència en què es tractava d’un home bo. Però també, i sobretot, que era un religiós atípic i valent. Perquè movia cel i terra, i part de l’infern, per tirar endavant els seus projectes centrats en el desenvolupament social i esportiu de la infància més desfavorida, l’acompanyament a les persones empresonades i el recolzament a les famílies més fràgils, i perquè tenia al darrere una església que no sempre va combregar amb les seves decisions i aixecava una cella davant segons quines companyies. L’irreverent Rubianes, per citar-ne un exemple. Entre les seves amistats, al marge de les anònimes, que eren moltes, hi havia Joan Manuel Serrat, Manel Fuentes, els components del Tricicle i el també desaparegut actor Carles Flavià.
Distincions
El pare Manel sempre va tenir clares les prioritats. Per això el 2011, després de compartir en un llibre que havia cooperat en la comissió d’un avortament, va encaixar sense estridències l’amenaça de l’arquebisbat d’expulsar-lo de l’església. ¿De quina església?, potser es va haver de preguntar. No va arribar a passar. La seva tasca, agradés o no al clergat, el va fer mereixedor de la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Honor de Barcelona i el premi Solidaritat que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va ser finalista del Català de l’Any de l’edició del 2016, premi atorgat per EL PERIÓDICO. No va poder ser: va passar per davant l’ara arxiconegut metge infectòleg Oriol Mitjà.
Les xarxes socials s’han omplert la nit de dimecres de condolences i records cap a la figura del pare Manel. Han escrit el president Quim Torra, l’alcaldessa Ada Colau i molts altres personatges de l’espectre polític, social i cultural. Però per escollir un missatge, el que ha compartit un tuitaire anònim, Paco Casas: «Quina incongruència, es mor avui un gran home com el pare Manel i nominen qui nominen per al Nobel de la pau». Temps moderns.
La seva fundació, creada l’any 2004, s’encarregarà de mantenir viu el seu llegat i la seva missió. Descansi en pau.
