Vacuna anti-Covid: la gran competició mundial que no admet trampes ni dreceres

Doncs preferiblement amb certa calma i distanciament, emfatitzen els experts, segons publica ‘La Nueva España’, diari del grup Prensa Ibérica. Per molt sensibilitzat que estigui el món sencer amb la pandèmia de coronavirus. «Desenvolupar una vacuna sol trigar una mitjana de deu anys; que s’aconsegueixi en sis mesos és impossible», afirma Mauricio Telenti, especialista en Microbiologia de l’Hospital Universitari Central d’Astúries (HUCA). I afegeix: «Si en un projecte d’aquesta naturalesa es posen molts diners, es poden tenir dades d’eficàcia al Nadal, però d’aquí a tenir la vacuna hi ha un bon tros».

La valoració d’Eduardo Costas, catedràtic de Genètica de la Universitat Complutense de Madrid, és gairebé idèntica. «Normalment una vacuna triga al voltant de deu anys en desenvolupar-se. Sens dubte, es pot fer abans. Però escurçar aquest termini és difícil i, de vegades, arriscat», ha explicat aquest expert a ‘Buscando respuestas’, portal de salut de l’edició digital de LA NUEVA ESPAÑA. «Confiar que serem capaços de desenvolupar una vacuna contra el coronavirus que estigui llesta a finals d’any és bastant insensat», diu el professor Costas.

Els especialistes invoquen la cautela. Ni l’anunci de Sánchez i Illa era gaire realista ni el contratemps d’Oxford és una hecatombe. Les dades són molt canviants en aquest ritme vertiginós que imposa la pandèmia, però se sap que actualment hi ha 179 vacunes experimentals en marxa: 34 ja s’estan provant en humans i 9 es troben en la fase 3, l’última abans d’obtenir tots els permisos després de demostrar la seguretat i l’eficàcia que requereix un producte d’aquestes característiques i d’aconseguir la llicència per produir-la a gran escala.

Això significa que un candidat a medicament fa una gran recerca amb milers de persones per confirmar els resultats del compost, tant en eficàcia com en seguretat. En aquesta fase, que sol durar de tres a sis anys, estava previst que la nova vacuna es provés amb 30.000 voluntaris de diferents edats i condicions, i fins al moment ja comptaven amb 13.000 només al Regne Unit.

Però no hi ha hagut més remei que posar fre al comprovar que un dels participants –una dona– té una malaltia «potencialment inexplicable». Es tracta d’una mielitis transversa, una inflamació infreqüent de la medul·la espinal que malmet la beina de mielina que embolica les cèl·lules nervioses. Aquest trastorn interromp els senyals entre els nervis espinals i la resta del cos.

És cert que l’assaig d’Oxford, basat en un virus ja conegut (el ChAdOx1) –versió debilitada d’un virus del refredat comú (adenovirus)–, era un dels més avançats del món per combatre la Covid-19. No obstant, no seria encertat concloure que el planeta s’ensorra. Segons el parer de Lluís Montoliu, expert del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), s’hauria d’aprofitar aquesta notícia per convertir-la en una cosa «positiva i esperançadora». Montoliu aporta un lema ineludible: «Abans que res seguretat, després ens preocuparem de l’eficàcia».

Si més no, la interrupció de l’assaig corrobora que la competència a nivell mundial per aconseguir una vacuna no està provocant que tot valgui. Les farmacèutiques que estan desenvolupant vacunes per a la Covid-19 van pactar un compromís ètic per evitar dreceres. Val més que el compleixin perquè, per a la salut pública, una vacuna deficient –per exemple, si només protegeix un baix percentatge dels vacunats– «podria ser pitjor que no tenir vacuna», diu Eduardo Costas.

Resulta fàcil imaginar el greu risc que provocaria una immunització poc efectiva, que generés una falsa seguretat i que conduís la societat a relaxar les normes de prevenció, que sí que són eficaces.

Segons Sir Jeremy Farrar, expert en control de malalties infeccioses, és important que les reaccions adverses es prenguin seriosament i que totes aquestes dades es comparteixin de forma oberta i transparent. Aquesta manera d’actuar atorga a la societat «una confiança absoluta en què aquestes vacunes són segures, eficaces i amb capacitat per posar fi a la pandèmia».

Alguns científics afirmen que les primeres vacunes que superin les tres fases seran segures i eficaces, però no les millors; i que vindrà una segona i després una tercera generació de vacunes que funcionaran molt millor, perquè els laboratoris ja disposaran de molta informació sobre la resposta immune que produeixen.

¿I ara, què? El següent pas a Oxford es va conèixer ahir mateix, una vegada que un comitè de seguretat va analitzar totes les dades i va prendre la decisió de tirar endavant amb la validació de la vacuna

El desenvolupament de vacunes és una faceta molt específica del disseny de medicaments. El microbiòleg asturià Mauricio Telenti l’explica d’una manera molt gràfica: «En un fàrmac contra el càncer, la normativa de seguretat és molt més flexible, perquè l’alternativa del pacient és morir-se. No obstant, les vacunes s’apliquen a gent sana, i s’administren a milions de persones. Imaginem que una vacuna té una mortalitat d’un individu per cada milió; doncs si vacunes 30 milions de persones, se’n moren 30».

Carlos López Larrea, catedràtic d’Immunologia de la Universitat d’Oviedo, remarca que «estem assistint a una carrera desenfrenada de les companyies farmacèutiques pel desenvolupament de la seva vacuna i a una guerra freda entre nacions d’enorme calat populista».

Tothom està d’acord que les vacunes contra el SARS-CoV-2 són urgents per mitigar les conseqüències de la pandèmia i protegir la població mundial de futurs brots. La resposta accelerada contra la Covid-19 requereix inversions milionàries. Tot això amb un objectiu conceptual molt clar: «Instruir el sistema immunològic perquè desenvolupi una resposta immunològica protectora a llarg termini, que generi anticossos i una resposta prolongada i que tingui poques conseqüències per a la salut», afirma el professor Larrea.

Una qüestió decisiva se centra a garantir que la resposta immunitària és la desitjada en totes les edats, sexes, orígens ètnics o condicions de salut. N’hi ha prou amb recordar, assenyala Mauricio Telenti, el que va passar amb la talidomida, un medicament comercialitzat de 1957 a 1963 com a sedant i calmant de les nàusees durant els tres primers mesos d’embaràs que va originar milers de casos de malformacions congènites. Per aquesta raó, s’ha d’estudiar rigorosament qualsevol fàrmac en tots els col·lectius de la població.

Notícies relacionades

ALDI llança la seva gamma Special de productes gurmet

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Carlos López Larrea apunta que el virus SARS-CoV-2, a diferència per exemple del VIH, «és molt estable i permet desenvolupar diferents estratègies vacunals» que, alhora, poden produir diverses respostes immunològiques i més o menys prolongades en el temps. Aquests efectes s’han de comparar i avaluar.

La competició està en marxa. És científica i és política. A Espanya, Sánchez i Illa han donat uns terminis molt difícils de complir. Als Estats Units, Donald Trump assegura que el seu país tindrà vacuna just abans de les eleccions presidencials. Resulta decisiu que el joc sigui net, que ningú faci trampa, que les presses no portin a disparar-se al peu. Perquè, altrament, els efectes podrien ser iguals o pitjors que la mateixa pandèmia.