Madrid, rebel per força

El batec de Madrid se sent en les hores punta, quan es creua als intercanviadors de transport la gent que entra i surt de la ciutat. És un batec que era constant abans de la calamitat del coronavirus, i que des d’aquesta jornada de dimecres està a punt de l’arrítmia, ja que els viatgers no sabien, ni saben encara, si se’ls interromp de nou el tragí.

Suspens. Madrid s’acostuma a la falta de certeses, a no saber si confinaran tots els seus barris o només una part. «És igual, el confinament serà per no sortir a prendre alguna cosa, però no per no treballar. La gent continuarà passant per aquí», aposta el més veterà dels guardes de Segurisa a l’estació de rodalies de Nuevos Ministerios. «¿Saps què et dic? Com tanquin Madrid fotran les províncies del costat», afegeix.

Cada dia, en hora punta, de vint en vint minuts veu aquest guarda arribar un tren de Guadalajara, amb part del contingent d’assalariats que diàriament entra i surt a la ciutat des de Castella-la Manxa. «¿Erto nosaltres? Què va: aquest mes em faig 200 hores», relata.

Sense notícies del virus

Quan les emissores de ràdio donaven els senyals horaris de les vuit de la tarda, a la fila de taxis que esperen clients a les portes d’El Corte Inglés de Nuevos Ministerios s’aturaven les tertúlies de taxistes per escoltar si els confinen o no la clientela, i quant.

I es diria, malgrat no disposar aquest diari de tast demoscòpic que ho constati, que en aquesta fila plena d’autònoms es recolza el desafiament numantí de la presidenta Isabel Díaz Ayuso. «¿Salut o economia? Economia, perquè sense economia no hi ha salut», filosofava un xòfer veterà, dels que tenen la llicència pagada. I responia Javier García, contertulià més jove, i també més dubitatiu malgrat que li falta llicència per pagar: «No n’estic jo tan segur. La salut és la salut».

La gent d’aquesta cua de taxistes guanya un 70% menys al mes del que solia guanyar abans de la pandèmia. Ho asseverava el Javier i un dels seus col·legues, que havia sortit a estirar les cames. Abans, a la porta d’aquests grans magatzems s’esperaven 20 minuts; «ara, fins i tot més d’una hora», es queixava. 

Les notícies de les vuit no han aclarit gaire: que el Govern d’Espanya donarà una ordre. A les de les nou, el conseller de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, assegura que aquesta ordre no es complirà per falta de validesa. Incertesa a l’intercanviador, i a la cua de taxistes.

La filera de Nuevos Ministerios, plena de taxis fins més enllà d’on el consistori posa límits, supleix la multitudinària de la T4, que ha deixat de nodrir-se de cotxes blancs. «És que no venen prou avions. Ja et dic: economia», explica el veterà. «Nosaltres almenys tenim família i, si s’ha de demanar ajuda per pagar el cotxe, es demana –diu el Javier–. Però els companys romanesos i llatins no tenen xarxa. Com confinin una altra vegada, aquesta gent s’enfonsa».

Una ordre per incomplir

El batec de Madrid va estar llarg temps a la Puerta del Sol i els carrers que la uneixen amb la Gran Via, però això va ser quan hi havia enllustradors i pensions. Ara a la Puerta del Sol hi ha estàtues humanes i pisos de lloguer turístic. Allà té el seu despatx, certament, la presidenta, però el batec de la inquietud, les pressions empresarials i els nervis de Madrid, als efectes d’aquesta crònica està a l’ombra de les quatre torres que, quan es pon el sol, apunta cap als Nuevos Ministerios. Per tota aquesta Castellana avall, financera i oficinista, amb molts menys embussos de l’habitual, han corregut durant la tarda d’aquest dimecres els nervis d’una ciutat perplexa, que no s’acaba de creure la rebel·lia en la qual l’han instal·lat.

La gran conurbació de Madrid, 6,6 milions de veïns, se’n va anar a dormir dimarts creient que hi havia acord entre el govern autonòmic i el ministre Salvador Illa, i va dinar aquest dimecres als bars de menú amb la notícia que la presidenta donava per inexistent l’acord amb Espanya. No passa res: a molts locals hi ha cartells de «reobertura al setembre», i el mes de setembre s’ha acabat sense que tornin a obrir. Últimament el que s’anuncia oficialment no té per què complir-se.

Hi ha rebel·lia a la façana, però no tant a l’interior dels despatxos: fonts no oficials de la Policia Municipal confirmen que ja han tingut reunions per veure com s’organitzen els controls de trànsit i vianants, en combinació amb la Policia Nacional, quan sigui necessari complir l’ordre de l’Estat. 

Normes líquides

A l’ombra de les quatre torres i a l’estació de Rodalies de Nuevos Ministerios, de tornada a les seves cases es creuen amb la mateixa inquietud les tres classes majoritàries de la ciutat: els funcionaris, els oficinistes de les grans empreses i els treballadors que netegen les seves taules, vigilen les seves portes o serveixen els seus cafès.

Al bar Anel, més de les dues primeres classes que de la segona, entra un porter equatorià del barri a prendre el cafè i, a l’observar els parroquians amb mascareta, es col·loca la seva i li diu al cambrer veneçolà: «Dona’m el bisturí, que operaré». Ningú riu la gràcia, perquè a Madrid les bromes amb les mascaretes ja estan passades i no era la tarda per a facècies.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Al final de la jornada, un parell de quilòmetres Castellana amunt, al quiosc Salchichen (sic, Salchichen, de veritat) la cambrera Renata despatxava frankfurts i refrescos sense dissimular la seva preocupació. Deplora la resistència del govern autonòmic. Ja té acceptat que, «si confinen i no ve la gent, tindrà un altre erto». Ella és una de les madrilenyes en estat de màxima confusió, i no només per la seva feina. Segueix un curs de nutricionista a l’acadèmia lleidatana Ilerna, que tenen campus a Madrid, i li ha arribat notificació dels seus professors: ha d’acudir aquest cap de setmana a classes presencials a prop de la plaça de toros de Las Ventas.

La Renata té por del virus, i li fastigueja l’obligació: «¿És que a Madrid s’ha d’anar a classe amb tants contagis?» pregunta. D’aquesta ciutat, en la qual les normes s’han tornat líquides, ja no es fia gaire, i busca solucions fora: «He escrit a la Generalitat, a veure si ells poden convèncer-los que les classes siguin ‘online’. L’acadèmia és catalana, ¿no?...».