El Nobel de química premia l'edició genètica però en deixa fora el descobridor espanyol

El somni d’editar el codi genètic amb què s’escriu la vida, la malaltia i, en general, tot en l’univers ha sigut guardonat amb el premi Nobel en química del 2020. Aquest any, la Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha atorgat el preuat reconeixement a les bioquímiques Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna, als laboratoris del qual es van forjar les que avui coneixem com a ‘tisores genètiques’ CRISPR/Cas9. Alegria entre els experts per un guardó que fa anys que està en l’aire. I tristesa per la falta de reconeixement al científic espanyol Francis Mojica, pare dels fonaments teòrics d’aquesta tecnologia i, fins ara, la gran esperança de la ciència espanyola per aconseguir el tercer premi Nobel de la seva història, després de l’aconseguit per Santiago Ramón y Cajal el 1906 i el de Severo Ochoa de 1959.

«¿Han considerat incloure algú més en aquest guardó?», van preguntar els periodistes aquest dimecres durant la presentació del distintiu. «Aquesta és una pregunta a la qual mai responem», va contestar, diplomàtic, Claes Gustafsson, membre de l’acadèmia sueca. El premi a l’edició genètica ha recaigut en dues de les científiques que van liderar la troballa d’aquesta eina, però no en tots els ‘pioners’ d’aquest àmbit. El biotecnòleg Lluís Montoliu recorda que hi ha fins a «12 investigadors essencials per entendre la revolució CRISPR». Començant per Mojica, que destaca com «el primer de la llista».

«El premi a Charpentier i Doudna estava clar. Era la tercera posició que estava sota discussió. I per no voler cometre una injustícia n’han comès deu», comenta Montoliu. La revista ‘Nature’,de fet, troba a faltar Feng Zhang com a tercer guanyador. D’altres, en canvi, clamen per George Church.  O per Virginjus Siksnys. Tots ells, entre els pioners que van ajudar a establir els fonaments d’aquests estudis. «Hi ha molts científics que han contribuït de manera decisiva a aquest àmbit. Però mai oblidem que la paraula CRISPR va néixer a Alacant; al laboratori de Mojica», recalca Montoliu.

La victòria de Charpentier i Doudna marca una fita per a les dones en la ciència. És la primera vegada en la història dels Nobels que dues científiques comparteixen el guardó de química. Marie Curie va trencar el sostre de vidre el 1911. Després d’ella, Irène Joliot-Curie (1935), Dorothy Crowfoot Hodgkin (1964), Ada Yonath (2009) i Frances Arnold (2018) van seguir el seu camí. «El meu desig és que aquest premi aporti unmissatge positiu a les jovesque desitgin seguir el camí de la ciència, i mostri que les dones també poden tenir un impacte a través de la investigació que estan fent», s’ha pronunciat Charpentier durant l’entrega del premi.

Revolució científica

Sigui com sigui, aquest any guanya l’edició genètica. O, més ben dit, la revolució científica que va començar en un laboratori d’Alacant i que algun dia espera canviar el món. La possibilitat d’editar el «codi amb què s’escriu la vida» podria, en un futur, canviar el rumb de malalties fins ara incurables. Crear plantes més resistents al flagell de la crisi climàtica. I fins i tot recuperar l’essència d’animals extints. «L’únic límit és la imaginació», van comentar els membres de l’acadèmia durant la presentació del guardó.«L’ètica, les lleis i la regulació també seran essencials de cara a les futures aplicacions d’aquesta tecnologia», van matisar poc després.

La caixa d’eines per tallar, editar i enganxar gens va ser anomenada per la revista ‘Science’ com «la troballa científica de l’any» del 2015. Des d’aleshores, les promeses que han brollat al voltant de les ‘tisores genètiques’ han arribat matisades per la por dels seus possibles mals usos. Reescriure el codi genètic, per exemple, podria conduir a la distòpia dels ‘nadons a la carta’. Sense anar més lluny, el 2018 el científic xinès He Jiankui va assegurar haver utilitzat aquesta tècnica per ‘dissenyar’ dues bessones immunes al VIH. El seu treball, gestat en la penombra de les institucions, va generar gran enrenou arreu del món. La comunitat científica va posar el crit al cel i va recordar llavors que, tot i que aquesta eina proporcionava una infinitat de possibilitats, urgia regular i posar límits a la seva aplicació.

Oportunitat perduda per a la ciència espanyola

El triomf del CRIPSR en els premis Nobel també suposa un punt i final al somni espanyol d’aconseguir aquest guardó en el futur pròxim. Mojica era el candidat que més a prop ha estat d’aconseguir-lo en les últimes dècades. I, per ara, no hi ha més noms que sonin en la quiniela. De «desil·lusió» i «sentiment agredolç» parla Pedro Duque, ministre de Ciència i Innovació. Paraules similars han ressonat dins de la comunitat científica nacional per l’«oportunitat perduda» per posar en relleu la investigació gestada al país.

Notícies relacionades

Penrose, Genzel i Ghezdel guanyen el Nobel de física 2020

Premi Nobel de medicina per als descobridors del virus de l'hepatitis C

«La pregunta que hem de fer-nos ara és: ¿Hem fet suficient?», reflexiona Montoliu en declaracions a aquest diari. El científic explica que, potser, el que ha fallat és la diplomàcia científica. És a dir, la lluita institucional perquè el treball de Mojica es conegués dins i fora de les fronteres. O potser és un problema de la sempre maltractada ciència bàsica a Espanya. «Si el 2003 s’hagués invertit més i en les investigacions de Mojica, probablement ara no estaríem parlant d’oportunitat perduda amb el Nobel», afegeix.

«Espero que això ens serveixi de lliçó. A Espanya no estem fent les coses bé. No s’inverteix ni un 2% del PIB en investigació. I els científics espanyols hem d’estar tot el dia de pidolaires. ¿Així com se suposa que estarem en la primera divisió de la ciència», reflexiona el científic.