El pitjor és la incertesa

Altres loters diuen que en dies de crisi, quan no es veu clar el futur, la gent juga més, però aquest veterà observador del carrer, que fa nou anys que és al mateix punt de Logronyo, té comprovat que aquesta incertesa de la Covid no ajuda el negoci. «Alguns clients de tota la vida fa temps que no passen per aquí. Als grans els fa por sortir. Aquí el bitxo ha donat molta canya», diu.

Cada persona i les seves pors són un món a la capital de la Rioja. A la farmàcia de Marian Roa, la clientela entra una mica precipitada. A la ciutat hi ha un ambient d’últimes compres imprescindibles, com si anessin a tancar. A Marian Roa li ve gent dels pobles del raval a emportar-se encàrrecs per aprovisionar la casa. Tan bon punt les teles han pronunciat l’expressió «estat d’alarma» s’ha reactivat l’instint de compra preventiva.

I «en un moment d’incertesa com el que tenim ara», explica l’apotecària, com no hi ha remei ni vacuna per la Covid, el seu públic s’endú parapets psicològics. «La gent ens demana pròpolis, gelea reial, complexos multivitamínics... Coses que els estimulin el sistema immunitari i per sentir-se més forts de cara al que pugui venir».

ÚLTIMS CAFÈS

ÚLTIMS CAFÈSUna tensió col·lectiva recorria el matí laborable de Logronyo abans que, divendres, entrés en vigor el tancament total de l’hostaleria a la regió. I com si es tractés de la vigília del judici final els veïns del centre omplien les terrasses amb el dubte d’en quina data exactament ho podran tornar a fer.

«Alguns clients de tota la vida ja no passen per aquí», explica el loter Albecha

«En tenim per a un mes», diu mirant d’aclarir la incertesa Salvador Martínez, l’amo del Cafè Òpera. A dins, quatre oficinistes esmorzen sota una televisió per la qual desfilen els oradors del debat parlamentari sobre l’estat d’alarma. Homes i dones arrosseguen les cadires, s’aixequen, s’abriguen i s’acosten a la barra, més que a pagar, a acomiadar-se: «Bé, Salva, fins que pugui ser», li diu una d’elles després de recollir el canvi.

L’altre cambrer entra i surt atrafegat, lluint a la seva samarreta negra la bandera de La Rioja i el ‘hashtag’ #SalvemosLaHostelería. Paco Martínez, l’oncle del Salva, president del gremi, està en aquell moment reunit amb la seva directiva en un altre punt de Logronyo, mirant d’avaluar el cop per a vides i hisendes.

El Salva diu que un gestor de Logronyo, client i amic, li ha explicat que, durant la primera fase de la pandèmia, a la ciutat «els propietaris dels negocis van perdonar el 90 per cent dels lloguers als seus inquilins». En la segona onada l’amo de l’Òpera creu que «ja no estaran tan disposats. El propietari també necessita la pasta...»

ELS FURS DE LA COVID

ELS FURS DE LA COVIDPer la carretera, luxosos cellers lluen sense l’atrafegament dels busos d’enoturisme a la porta, en el mer silenci de les vinyes a mig desarmentar, que trenca el brunzit d’algun camió quan passa davant el teló de fons de la serra de Cameros.

La incertesa esgarrifa la Rioja com una senyora rica que sortís, ben vestida i amb les seves joies, al caire d’un penya-segat. Però la seva situació sanitària, tot i ser greu, és menys dolenta que la de la seva veïna Navarra. Es passa el terme de La Ribera i s’està creuant de 707 casos per 100.000 (incidència acumulada en 14 dies) a 1.159.

Les xifres posen en tensió el prestigiat sistema sanitari de Navarra

Una xifra com aquesta posa en tensió el que en uns altres temps era el brillant sistema sanitari navarrès. La Covid descontrolada ha imposat les seves noves lleis. Ara regna una tristesa estranya als carrers de Tudela, per on els jubilats caminen sense rumb a cap bar. En una cantonada de la plaça dels Fueros, davant el quiosc de la música coronat pels noms de Gaztambide, Gayarre, Sarasate i Eslava, es pengen els recordatoris dels últims morts del terme.

N’hi ha tres encara recents, d’entre 80 i 92 anys, al tauler d’anuncis. Dos avis s’han acostat a llegir la necrològica. Els textos fúnebres oculten pudorosament el motiu de la mort. Si va ser de Covid, se sabrà al funeral.

Navarra té el 18 per cent dels seus llits hospitalaris ocupats per malalts de coronavirus. I un 37 dels seus llits de cures intensives. I ja acumula 694 morts oficials en la pandèmia.

POLÍTICA CONFINADA

POLÍTICA CONFINADAA Villafranca compten dotze òbits a la residència de gent gran i tres de la resta del poble. En aquesta calmosa localitat de Tudela, la planta d’enllaunar pebrots i espàrrecs funciona discreta rere les seves tanques, però ha tancat el restaurant del càmping, famós pels seus menús. En la solitud del lloc, el cartell de «normes d’ús de la piscina» queda com de Txernòbil.

Un campista veneçolà, en xandall i sabatilles, camina carregat amb una galleda i a ple sol, com buscant alguna cosa entre els bungalous buits. «No se sap quan obriran –diu–. Quan passi això». «Això» és l’ordre de tancament de tots els bars i menjadors. Només es venen plats a domicili.

L’alcaldessa de Villafranca, Carmen Segura, de 50 anys, s’ha hagut de confinar a casa amb un fill que ha donat positiu. Atén EL PERIÓDICO per videoconferència. El seu noi no té febre, no té dolors ni diarrea, i ella espera que continuï així: «El confinament el vius primer amb preocupació de mare –explica–. I amb l’ordinador, firmant de manera digital. Treballant però, amb una sensació... Quan et donen el positiu, quan li fan la prova, quan estàs mirant a veure si apareixen símptomes... són tres dies que tens una incertesa...».

No lluny de casa seva, en una cantonada del poble, una rajola llueix pintada una verge vestida de blanc, flanquejada per un mocadoret vermell i unes flors de plàstic menjades pel sol. Un rètol prega: «Santíssima Virgen del Portal, deslliura Villafranca de tot mal».

«NO EM TREGUIS»

«NO EM TREGUIS»Com una coïssor, la Covid aviva les batalles polítiques a Navarra. L’alcaldessa de Villafranca, d’UPN, culpa de la situació les esquerres: «Estem així perquè el Govern de Navarra va començar frivolitzant la severitat d’aquest virus. I es van prendre mesures a deshora. Hi ha hagut molta descoordinació. Al setembre hi havia una incidència tan alta a Navarra com la que ara hi ha a Espanya i per la qual s’ha decretat l’estat d’alarma, però es va continuar sense fer res...»

A Tudela, asseguts cada un en els dos extrems d’un banc, els prejubilats Ignacio i Francisco parlen de política, però de diferent signe. D’algú que van veure a la televisió diu el primer: «És un fatxa, un ignorant. Pobra gent».

«No sé com els explicaré als meus nets aquest moment tan dur de la història», diu un prejubilat a Tudela

L’Ignacio no sap com explicarà als seus nets què va passar l’any 2020. «Els diré que va ser un moment dur de la història. I ja veurem com se supera. Ara per ara ningú sap com acabarà això».

Un xaval i dos amics parlen a grans veus i sense mascareta a la porta d’un bar reconvertit en expenedor de menjar a domicili. El cambrer s’uneix a la tertúlia amb la mascareta. «No em treguis, que estic de baixa», demana el líder de la xerrada.

DEGOTEIG D’AMBULÀNCIES

DEGOTEIG D’AMBULÀNCIESEls furgons sanitaris arriben al Complex Hospitalari de Navarra amb més freqüència que qualsevol autobús de la ciutat. Un, un altre, un altre... De vegades és una cadència gairebé rítmica, com un gong de pena. Pamplona és la capital de la comunitat amb més incidència de Covid de tot Espanya.

Sergio Galindo, tècnic de les ambulàncies de Baztan Bidasoa, és encara un xaval, tot i que ja té vuit anys d’experiència en el transport sanitari. «Ens ha tocat viure això, i ara hem de donar el millor de nosaltres mateixos», diu amb una gran serietat, protegit de la Covid només amb una mascareta, al costat del vehicle del qual acaba de baixar el seu carregament humà.

Qualsevol noi de la seva edat s’expressaria amb més descreença, però ell ho diu amb tota naturalitat, sense cap falsa modèstia i sense tirar pedres a ningú. Tenim una pandèmia, és el que hi ha, no li dona més voltes. «Aparteu-vos, ve un pacient amb Covid», recomana abans d’acomiadar-se, il·luminat amb la resplendor blava dels llums d’una nova ambulància que atraca en aquest moll de la por i del dolor.

Al porxo d’ambulàncies de les Urgències ha arribat un avi sospitós de Covid. Ve assegut, molt seriós, i l’aborden uns astronautes amb vestits blancs per baixar-lo. En aquell moment abandona la calma aparent que portava, i es queixa, murmura i cruix com un moble vell quan el canvien de lloc.

Cara i creu de la pandèmia: la desoladora indefensió de l’home contrasta amb les rialles d’un viatger a Bilbao. En les hores que transcorren mentre a aquest avi l’entren a l’hospital, el desvesteixen, li posen bateta de malalt, li prenen la temperatura, li fan PCR i la resta de ritus de la digestió hospitalària d’un pacient de coronavirus, a la capital biscaïna, a 155 quilòmetres d’allà, se serveix un bon sopar un hoste anònim d’un cèntric hotel.

Pamplona és la capital de la comunitat amb més incidència del virus per 100.000 habitants

Aixeca el polze cap amunt per respondre-li al cambrer que és molt bo el bacallà; i molt bo el txakoli. Ja ha begut ja algunes copes, i s’aixeca i s’acosta a altres taules saludant sense mascareta i amb un gran somriure. Li segueix el corrent, sense ganes, la tripulació d’un barco cubà que l’estat d’alarma ha agafat a la ciutat.

A baix, al carrer, grups de joves farts de mascaretes i emprenyats per no poder sortir de festa protesten contra el toc de queda cremant contenidors.