Foc al cos i en l'ànima de tots

El consistori, certament, ja té experiència acreditada en l’assumpte. Però no és la kale borroka d’altres temps la que va incendiar el mobiliari urbà, sinó una protesta de joves i no tan joves irats, farts de mascareta, que es va encendre quan els amos dels bars, mal que els pesi, els van començar a fer fora perquè ja havia arribat l’hora del toc de queda.

Extremistes i grups de negacionistes excreten la seva ràbia a les zones de copes, tan lluny i tan a prop de l’hospital. A les deu es destapa la ira acumulada durant la pandèmia. Hi ha un estrany rerefons ultra amagat al darrere. Des de Pamplona ho resumeix així una agent de la policia local: «Aquests es van quedar sense confinament al juliol i ara ens volen córrer a nosaltres al novembre».

L’Ángela, recepcionista d’un hotel del centre de la capital biscaïna, travessa el carrer al sortir de la feina, de matinada, intentant evitar les àrees on persisteix el fum, tan negre i tòxic, que desprèn el plàstic al cremar. I envia un vídeo de mòbil als amics per avisar: «Nois, Indautxu...» .

ETA O EL COVID

ETA O EL COVID«¿Qui anava a dir fa un any que estaríem veient xavals protestar contra el que fa un virus?», reflexiona el guarda del pàrquing del carrer Ramón Rubial. El trasbalsat fenomen de la crema de contenidors s’ha estès per Bilbao, Barcelona, Burgos, Logronyo, Madrid... en transmissió comunitària, a la manera de la Covid.

De moment, a Bilbao i al matí sembla que no ha passat res. A la porta del Guggenheim, on algunes parelles prenen el sol plàcidament en una terrassa, les àvies Maite i Teresa –«som les dues Tereses», diuen– passegen agafades del braç cap a l’arc vermell del pont de La Salve.

«Els dels contenidors són quatre gats ¿eh? No et pensis. Aquí tothom està d’acord que cal confinar-se», afirma Teresa sense suport demoscòpic. «Són xavals que l’armen perquè els treuen el jalovín», afegeix amb referència a la festa de tots sants.

Ni la Maite ni la Teresa temen el virus «si es va amb compte». «Només» han tingut dos casos a la família de la Teresa, «i perquè són metges a Basurto. Es veu que es van contagiar allà», explica. I la Maite sentencia que, en matèria de por, hi va haver dies pitjors: «S’està ara molt més segura que en els temps d’ETA».

«EL CONFINAMENT ESTÀ EN L’ÀNIMA»

«EL CONFINAMENT ESTÀ EN L’ÀNIMA»Se’n van les dues àvies vorejant el gran gos de flors que fa guàrdia la porta del museu. Els bilbaïns han aprofitat el dia de festa per orejar-se, i als bars de tapes hi ha una parròquia escapçada, una mica més silenciosa però perseverant en el seu costum de ‘chiquitear’.

Les carreteres, de dia, ja no tenen l’aspecte fantasmal de quan, en la primera onada, l’estat d’alarma va tancar tota la gent a casa. Aquesta vegada al País Basc es proscriu el viatge entre pobles, en un laberint normatiu que no s’acaba d’entendre, per exemple, a Muxica, al límit d’una de les calçades que travessen el cor de Biscaia camí d’Urdaibai.

«El del poble del costat pot moure’s a aquest, i al revés... però només si té un motiu justificat. Els que no poden venir aquí són els d’altres pobles si no estan enganxats a aquest, ni tampoc els de Bilbao. I això ens mata», diu Joseba Andoni Rementeria, amo del Remenetxe, un rostidor estratègicament situat al costat del camí de Gernika, flanquejat de naus industrials.

Entre ell i la dona, «que és dels Etxeandia del poble», i la seva germana Iratxe, van transformar els dormitoris i les estables del vell mas Miñarre en un prestigiós punt de parada i reunions. Uns minyons van quedar tan contents després de diversos sopars que al xef li han regalat una placa com les dels carrers de Bilbao, amb el seu nom escrit en lletres belle époque sobre fons blau: «Joseba Andoni Kalea», diu el rètol. L’ha penjat, orgullós, a la porta d’un celler que ara visita molt poca gent.

Iratxe Rementeria va passar el febrer una tos persistent tremenda, ben agafada als bronquis, que li va durar 21 dies. Està convençuda que va ser covid, però les anàlisis avui no veuen antígens a la seva sang. Pensativa, treu brillantor i recol·loca les copes de vidre, els plats blancs i els pulcres i emmidonats tovallons d’un menjador buit. Per la finestra del mas es veuen passar cotxes, però no paren. És estrany aquest tancament perimetral. «El confinament no es veu, però se sent –descriu–. Ja portem el confinament per dins, en l’ànima. És tremend. Jo crec que estem amb una tristesa... que estem intentant dissimular com de malament ho estem portant».

L’ESPECTACLE DE LES FLAMES

L’ESPECTACLE DE LES FLAMESA la sortida de Muxia, a una rotonda, ha parat una parella d’ertzaines. A poc a poc les forces de seguretat van augmentant la vigilància dels moviments de la gent, sense apretar molt i sense afluixar gens. Però és a la tarda i a la carretera. De nit, i als barris, tot és més complicat.

Per exemple, a Burgos. Dos reposadors d’un petit supermercat del carrer Diego Laínez surten porugament per l’aparador des de dins de la botiga tancada per veure l’espectacle del foc. Just al davant, entre ells i el Mercadona, algú ha incendiat un contenidor groc.

Un joveníssim pizzer para la seva escúter i avisa amb cara d’excitació: «¿Podeu cridar a emergències?, és que jo no puc parar-me», diu. Els repartidors de menjar a domicili són els nous serenos; travessen els carrers deserts de la ciutat castellana i veuen brotar els focs aquí i allà. La protesta que es va iniciar a la cantonada de Derechos Humanos amb Libertad, en el rebel barri burgalès de Gamonal –per sota del carrer Pablo (sic) Casals–, s’ha dispersat ara discretament per altres punts de la ciutat, on guerrilles molt petites apareixen, cremen i toquen el dos evitant la càrrega policial.

Quatre policies empenyen amb tot el cos el contenidor en flames per separar-lo dels altres. Quan arriben els bombers i llancen aigua, es munta una fumarada apocalíptica, que amb la llum dels cotxes policials sembla un decorat de Blade Runner.

Està passant com en altres ciutats del país... «És organitzat», s’enutja un antiavalots dels que empenyen amb el seu furgó els escombriaires en flames de Burgos. El contrari que pensen els seus caps a Madrid, que això no respon a un patró. I el cap de la quadrilla de bombers burgalesos, al seu costat, amb la visera del casc daurat pujada com la d’un elm medieval, contesta a aquest diari: «Aquesta nit ja n’hem apagat vint».