Bus i metro: la pandèmia que no va ser

Durant la mal anomenada grip espanyola de 1918, en algunes regions dels Estats Units es va arribar a prohibir que els viatgers del transport públic tossissin o esternudessin. Les coses han canviat molt. Ara, a tot estirar, al metro i el bus no es pot menjar. Les malalties han saltat continents per culpa dels mercants o, fins i tot, a través de les tropes que travessaven fronteres en defensa d’una religió o dels capricis del rei de torn. És a dir: els virus es mouen perquè la gent es desplaça. També els animals, és clar... Així les coses, i traslladada la qüestió als nostres dies, la societat ha arribat a la conclusió, comprensible, d’altra banda, que cal evitar els transports col·lectius. Sense que cap autoritat (competent) ho hagi recomanat i sense que cap estudi ho avali. I sense oblidar que el transport públic és part fonamental de la columna vertebral de la mobilitat sostenible i és essencial per a la recuperació econòmica. Potser per això els operadors públics, malgrat la davallada de la demanda, han optat per mantenir el mateix múscul quant a freqüència i personal.

Vagons silenciosos

N’hi ha prou de fer una volta per adonar-se’n. Viatjar amb metro ja no és com abans. El suburbà mai va ser Studio 54, però no es recorda tal silenci al comboi. Poques converses, caps abaixats, absorts en el mòbil. «És una sensació rara. Sembla que tots estem pensant el mateix però ningú s’atreveix a dir-ho», afirma la Dolors, usuària diària de la línia 1. ¿I què és el que pensen? «No sé, potser que si agafem el metro és perquè no tenim més remei. Però també és veritat que no conec ningú que s’hagi infectat aquí». Al costat de la Dolors viatja l’Alfonso, un company de feina, i la conversa es produeix a l’andana de la parada de Glòries. Viuen a prop i solen compartir el trajecte fins a l’Hospitalet. Ara queden 15 minuts abans. «Perquè si veiem que el metro arriba molt ple, esperem el següent. I una vegada dins, intentem parlar el mínim i, si pot ser, no tocar res». L’ús de la mascareta, assenyalen, és massiu. «No et quedes del tot tranquil·la, però amb el pas del temps et vas relaxant». 

Des de TMB i Renfe es recorda i s’insisteix que la neteja dels trens es fa de manera intensiva cada dia. En el cas de Rodalies, segons assenyala un portaveu, també hi ha repàs general a l’origen i destinació de cada línia. Als autobusos s’utilitza ozó per eliminar tota mena d’agents contaminants. Per aquesta tasca, l’empresa pública de transports disposa de 55 canons distribuïts per les quatre cotxeres. Després hi ha la ventilació, ja sigui amb les finestres obertes, els segons de portes obertes a les estacions o els sistemes de climatització que renoven l’aire. També, en el cas del metro, s’han instal·lat dispensadors de gel hidroalcohòlic a 70 estacions, amb la idea que totes les de la xarxa tinguin més aviat que tard aquest producte a l’abast dels viatgers. És de fet, una de les exigències del Govern als operadors. 

L’arrencada del curs escolar va donar cert impuls al transport públic. Es va arribar als 1,3 milions de validacions, el 61% de la demanda en les mateixes dates del 2019. El tancament de l’hostaleria, no obstant, ha fet perdre gas al metro i el bus, i avui aquest percentatge és del 55%. A Rodalies està sobre el 53%, quan amb els bars i restaurants oberts es va arribar al 63%. Tot, mentre el vehicle privat ha arribat a superar el 90% del seu rendiment habitual i el nombre d’usuaris de la bici, una de les bones notícies que la pandèmia deixa en matèria de mobilitat sostenible, s’ha disparat dins els nuclis urbans. El nombre d’abonats al Bicing, per exemple, ha crescut un 13% des de l’abril. Afegeixin el teletreball i qui ha perdut la feina. La tempesta perfecta.  

Evidències científiques

Notícies relacionades

Barcelona s'uneix contra les violències masclistes

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Tot i que la lògica convida a desconfiar del metro i el bus, per la impossibilitat de mantenir la distància de seguretat, hi ha evidències científiques que esmorteeixen aquest temor. A París, per exemple, el rastreig de contactes entre el maig i el juliol amb prou feines va trobar vinculació (un 1%) amb el transport públic entre els 386 grups d’infecció identificats. Tampoc a Tòquio les autoritats sanitàries han trobat cap relació entre la Covid i anar amb metro. També és cert que alguna cosa deu tenir a veure la baixada del nombre de viatgers, que en els moments més crus va superar el 90% a totes les ciutats castigades pel coronavirus. A Alemanya, un informe presentat a finals d’agost afirmava que només el 0,2% dels casos de coronavirus rastrejats estaven relacionats amb el transport, i un altre estudi al Regne Unit concloïa que la probabilitat d’infectar-se en un tren era del 0,01%. 

Al cap i a la fi, tot sembla reduir-se a una qüestió de confiança enterbolida per les ‘fake news’. Tot indica que, si se segueixen les recomanacions, no s’ha de tenir por del bus o el metro. ¿Però hi ha risc? Sens dubte, però no hi ha cap parcel·la de la vida contemporània que no contempli un cert perill de contagi. Si hi hagués una escala de graus, el transport públic, pel que dicten vuit mesos d’experiència, seria a la part baixa. On també hi ha el món de la cultura, que per desgràcia no ha tingut la mateixa sort i ha hagut de tancar fins a nou avís. Les coses dels mites i les llegendes.