Ni el pollastre té hormones ni s'han de beure dos litres d'aigua al dia

Si hi ha un aliment amb mites és la fruita. Que si engreixa, que si a la nit no la pots menjar, que si té sucre... Del Caño proposa una recepta científica a totes aquestes notícies falses: «Menja fruita. La que vulguis. Quan vulguis». És una de les millors fonts de fibra i sucre del bo. «Ni s’ha d’eliminar de la dieta, ni fermenta, ni engreixa (en realitat, sí, però igual que tots els aliments perquè tots tenen més o menys calories)». Ara bé, els conspiranoics de tant en tant inunden les xarxes amb un vídeo cridaner en què ‘demostren’ que la indústria de l’alimentació ens enverina amb la cera tòxica que porten les pomes més llustroses. Moltes fruites tenen cera, efectivament. Una cera natural que impermeabilitza la superfície per evitar la pèrdua d’aigua i que, a més, serveix de protecció contra els insectes. La indústria incorpora ceres comestibles (d’abella, per exemple) perquè les peces durin més temps i resisteixin millor els cops. Si no ho fes, un petit impacte es convertiria en un niu de bacteris, explica l’autora. Mengem fruita, bé. Però en suc casolà. Error. ¿Per què? La fibra insoluble no passa al suc i augmenta la concentració de sucre. Per cert, els famosos ‘batuts detox’ són un altre mite. El nostre organisme es depura amb tres òrgans: ronyons, fetge i pulmons. 

Algunes hormones es van utilitzar per a l’engreixament d’animals. Com que no estava clar si podien tenir algun efecte nociu en la salut, directament es van prohibir. Així que Del Caño insisteix: «La carn no porta ni antibiòtics ni hormones». Si veus un envàs de carn que diu a l’etiqueta: criat sense antibiòtics és com si veus en un plàtan un adhesiu que diu que és fruita. La divulgadora detalla que si a la granja es detecta que un dels animals està malalt se’l curarà com un ésser humà: amb medicaments, amb antibiòtics. «És d’agrair, ¿no? ¿O preferim menjar animals malalts? Estiguem tranquils perquè aquests antibiòtics en cap cas arriben als nostres plats. Des que se subministra el tractament fins al sacrifici hi ha un període de seguretat en què els antibiòtics s’eliminen del cos de l’animal», remarca. Al contrari que amb la fruita, no hem de rentar mai la carn sota l’aixeta. No es renta sinó que es cuina bé (a més de 60 graus) per eliminar possibles bacteris. Si apostem per una barbacoa, molt de compte. Es crema i s’hi impregnen partícules de carbó i líquid inflamable. Amb la carn passa el mateix que amb les torrades: de vegades les mengem socarrimades. Un gran error a causa de l’acrilamida. Del Caño dona la recepta per cuinar amb seguretat: «Daurat i no torrat». Els fans del ‘carpaccio’ i l’‘steak tartare’ es poden quedar tranquils perquè la carn crua es pot menjar. Això sí, amb una sèrie de precaucions: carn fresca del dia, s’han de rentar a consciència les mans i els estris amb aigua i sabó, i mai hem de barrejar aliments crus amb cuinats. A la cuina, per cert, és millor fugir dels estris de fusta i apostar per taules i culleres de silicona, material infinitament més higiènic.

En realitat ho és, però només per a l’1% de la població, els celíacs, que no han de consumir aquesta proteïna present al blat, l’ordi i el sègol. Eliminar el gluten de la dieta si no se’n pateix hipersensibilitat és nociu per a l’organisme, pot perjudicar la salut cardiovascular o provocar diabetis tipus dos. En aquest apartat, Del Caño adverteix que, a l’hora de comprar o fer pa, el millor és apostar per les farines no refinades. Les farines integrals engreixen el mateix que les altres però són més saludables perquè s’elaboren amb cereals sencers.

Sí, però la major part està continguda als aliments que s’ingereixen de forma habitual. «Si haguéssim afegit aquesta frase a les etiquetes d’aigua embotellada i en la publicitat... no es consumiria tanta aigua envasada». Del Caño remarca que no hi ha base científica per dir que necessitem dos litres d’aigua al dia. L’aigua l’obtenim de gairebé tots els aliments. Conclusió: «S’ha de beure aigua però sense obsessionar-se per no haver arribat a aquests dos suposats litres». 

Els llegums –i no la xia ni la cúrcuma– haurien de ser catalogats com a superaliments. Tenen fibra, vitamines del grup B, àcid fòlic, calci, zinc, ferro, magnesi... Però, és clar, no es pot comparar una frase com «menja’t unes mongetes» a «introdueix en la teva dieta unes baies de goji amb una mica de ‘kale’ i espirulina», com explica irònicament Del Caño. Els llegums de pot són igualment formidables. Però han desencadenat cert terror per culpa d’un additiu: l’EDTA. Lluny de ser perillós, és un producte químic perfectament regulat que s’utilitza per evitar que l’aliment s’enfosqueixi i es rovelli. Pot arribar a ser perjudicial, efectivament. Però per a això s’haurien de menjar 30 quilos de llegums de pot al dia. «Hi ha additius necessaris i innecessaris, però el que no existeixen són els additius tòxics», afirma l’experta en indústria alimentària.

Tot i que a Europa no és comú, un terç de la població mundial (la Xina, l’Índia, Egipte, Tailàndia, el Japó...) menja insectes de forma habitual, revela Del Caño. Hi ha més de 1.500 espècies comestibles. Els més freqüents són els escarabats, les erugues, les abelles, les formigues, les llagostes i els grills. Aquí van les seves virtuts: «Posseeixen proteïnes d’alta qualitat i són rics en fibra, requereixen menys aigua, depenen menys de la terra que el bestiar convencional, són barats de produir i poden alimentar-se de residus biològics, de manera que són més sostenibles que la carn de bestiar». Els insectes –acaba l’autora– han arribat per quedar-se.