SOS del Banc d'Aliments, Càritas i Creu Roja: «No arribem al desembre»

Els números parlen per si sols. Aquest any, els quatre bancs d’aliments de Catalunya han tocat sostre quant a les famílies ateses. Són ja més de 260.000 persones les que requereixen el menjar d’aquesta entitat benèfica per poder omplir la nevera. Unes dades que superen fins i tot els registres del 2014, el pitjor any de la crisi econòmica derivada del crac financer del 2008.

Retallades als lots d’aliments

«Ja hem esgotat tot el nostre pressupost, i ara l’únic que ens queda és reduir el menjar que entreguem a cada família per poder proveir a tothom», comenta Fatjó. Així que el banc s’ha vist obligat a retallar la necessitat més bàsica d’un ésser humà. Si al juny el Banc repartia 12 quilos de menjar al mes per persona, ara els lots mensuals per persona no poden superar els set quilos. I pel camí han invertit gairebé tres milions d’euros, dels quals ja no queda res. 

Però la realitat del Banc d’Aliments no equidista gaire del que li passa a altres entitats socials. A Barcelona, Càritas ja ha ha esgotat el seu pressupost per cobrir necessitats bàsiques, i la Creu Roja està tornant a fer una crida de voluntaris i de donants per poder ajudar les famílies que, dia rere dia, piquen a les portes de les cues de la fam. «Quan s’implementen més mesures d’aturada econòmica, les penúries de les família tornen a augmentar, i per tant també les persones que atenem. És un efecte dòmino, i les previsions són dolentes: haurem de sumar les persones que se’ls acaben els contractes o les empreses que tanquen», explica Susanna Roig, directora d’intervenció social de la Creu Roja a Catalunya. El panorama va creixent cap al desastre.

Des de la declaració de l’estat d’alarma, l’entitat humanitària ja ha atès 263.000 persones, i ha distribuït gairebé 3.000 tones de menjar a Catalunya. A més, a molts l’entitat també els ajuda amb pagaments del lloguer o les factures dels subministraments bàsics. Unes dades similars que afecten les deu Càritas de Catalunya, que han triplicat les peticions d’aliments de l’any passat, i han superat les 103.000 persones ateses que demanen ajuts de primera necessitat: menjar, sostre i llum.

En el cas de Càritas, són les grans ciutats, i especialment la diòcesi de Barcelona, on més han notat la necessitat de les famílies. A l’agost l’entitat va esgotar els fons pressupostats a principis d’any. «És evident que aquest exercici tindrem dèficit. De moment hem pogut utilitzar altres recursos que teníem estalviats per a aquesta emergència, i estem fent més campanyes de captació de fons que mai per poder arribar a tot», exposa Agustí Adell, vicepresident de Càritas a Catalunya. No obstant, recorda que els lots d’aliments que reparteixen les entitats socials no copen el 100% d’una alimentació saludable. «Nosaltres cobrim entre el 20% i el 30% de l’alimentació», coincideix també Fatjó. 

La falta de menjar per als repartiments s’estén també a les entitats més petites i les xarxes veïnals. A Gra de Blat, una entitat social del barri de Sants de Barcelona, han arribat a duplicar les famílies que demanen aliments mes a mes. «El gran problema és com quadrem els aliments de què disposem amb les llargues cues que tenim», explica la coordinadora del projecte, Sarepta Novio. «¡Fem curt! Cada setmana ens arriben més peticions, més famílies en situació precària que necessiten el nostre recolzament», incideix també la xarxa veïnal d’entrega d’aliments de la Sagrera, a Barcelona, que reparteix aliments a més de 200 persones del barri. 

«Esperem que la ciutadania i les empreses tornin a fer donacions per al Gran Recapte, o que les administracions ens proveeixin de fons, perquè amb el que tenim al magatzem no arribarem a final d’any», afegeix Fatjó. Totes les entitats són conscients, no obstant, que l’emergència social derivada del coronavirus ha de deixar de ser-ho. «És necessari que l’Administració intervingui, que les persones puguin accedir a l’ingrés mínim vital o la renda garantida, perquè nosaltres tornem a fer el nostre treball de recolzament», assenyala Roig. «Les famílies no sortiran de la pobresa anant a la cua del repartiment. En sortiran si ens podem asseure amb ells, escoltar-los, formar-los, i ajudar-los a trobar una feina. I ara aquesta realitat ens està desbordant», afegeix Adell. 

Carolina Serrano: «Mai em vaig imaginar així d’un dia per l’altre»

«Tot anava bé. Sense massa estalvis, però vivint bé». Així és com Carolina Serrano, una barcelonina de 45 anys, defineix la vida que tenia fa un any. Treballava en una editorial, amb un contracte a temps complet i indefinit, per un sou de 1.500 euros al mes. «L’únic que no suportava era el preu de la vivenda, però sembla que ja tots ens hi hem anat acostumant», afegeix. Tot i que té un lloguer al seu nom, vivia amb dues persones més per poder arribar més tranquil·la a final de mes i així poder cuidar-se dels seus dos animals, que li suposaven una important despesa.

Així era la seva vida abans de la pandèmia, però de sobte tot es va truncar. «A l’abril l’empresa ens comunica que estem en erto, i em vaig quedar sense ingressos. Literalment. He estat cinc mesos sense cap entrada de diners en el compte», explica. Serrano no va dubtar ni un segon. «Quan vaig veure que el SEPE no responia el telèfon i no sabia quan cobraria, no ho vaig dubtar i vaig trucar als serveis socials», explica. I des d’aleshores se’n va anar de cap, una vegada al mes, a les cues d’aliments de l’entitat social Gra de Blat, al barri de Sants. Abans de la pandèmia, l’entitat assistia unes 600 persones mensualment. «Ara estem en unes mil al mes, en alguns moments hem arribat als 1.200», explica la coordinadora de l’entitat, Sarepta Novio. 

Notícies relacionades

L'agonia més enllà de la barra

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

«Jo soc vegana, i molts dies el menjar que em donaven només m’arribava per a una setmana», explica Carolina Serrano. Al principi va decidir no emportar-se el menjar d’origen animal. «Fins que un amic artista i autònom es va veure també en una situació complicada i m’acompanya i se’l queda ell», afegeix. Així que, per poder arribar a final de mes, ha hagut de demanar diners a la seva família o a algunes amistats. «No em fa vergonya dir que vaig al banc d’aliments..., però també penso que mai m’havia imaginat una cosa així ni veure’m, d’un dia per l’altre, en aquesta situació», afegeix. 

A part de demanar diners a altres persones, també ha cancel·lat i ha demorats tots els pagaments que tenia pendents, entre els quals, el pla de pensions. També va deixar de pagar la seva part del lloguer durant diversos mesos. «És que estava a zero ingressos, és una cosa inassumible per a mi perquè no disposo d’estalvis», explica. No obstant, Serrano se sent amb sort. «M’he adonat que soc un privilegiada: jo almenys sé que puc acabar cobrant prestacions i que tinc una xarxa de familiars i amics que em poden ajudar. Hi ha moltíssima gent que no té on agafar-se», reflexiona.