Els llocs on arreglar el món preparen la seva anhelada tornada

Mentre posa a punt el mobiliari exterior per dilluns –data que Venegas, a qui tots diuen Jose, espera amb tantes ganes com nervis– se li acosta carinyós el Mingo, probablement el veí més conegut de la localitat, i li pregunta si ja ha obert. «No, encara no podem, Mingo. Dilluns. Dilluns, ja», li respon el jove, que es mou entre aquestes taules des de fa gairebé set anys. El Jose té 29 anys i regenta Can Tapas des dels 22. «Jo era molt jove i encara no havia començat a treballar; enviava currículums, però sense experiència no trobava res, i va coincidir que el meu pare s’havia quedat a l’atur, i amb la seva edat tampoc li era fàcil, i vam decidir muntar això junts», recorda el Jose, fill de Santa Coloma de Gramenet. «Teníem família a Sant Celoni i un dia vam venir, vam veure el local en traspàs i no ho vam dubtar», afegeix. L’ambient a la plaça i el barri, assegura, és millor del que m’esperava. «Molt familiar», descriu recorrent a un adjectiu que no es pot ajustar millor a la realitat. Una família extensa que tenia en aquests bars, en aquestes terrasses, el seu punt de reunió.

Sentiment d’abandonament

«Jo sempre he entès els bars com els llocs on la gent va a canviar el món, a la seva manera. Un lloc de trobada, de convivència, i amb les mesures que estan prenent sembla que el que volen és carregar-s’ho», assegura Iván Navarro, propietari des del juny de l’any passat del frankfurt La Ermita (a la plaça, a més de terrasses, hi ha una església romànica del segle XIII). A diferència del Jose, amb un local que està tancat des del començament de les noves restriccions, l’Iván sí que ha apujat la persiana a la tarda, per fer entrepans per emportar (l’únic de la plaça que ho ha fet). «Et pots treure 30, 40 o 50 euros al dia, que no et donen ni per cobrir despeses, però ho he fet més que res pels meus clients, per oferir-los el servei; per ser-hi», prossegueix el restaurador, molt enfadat amb totes les administracions pel tracte rebut. «No ens han ajudat gens, gens. Al contrari, ens ofeguen», denúncia especialment dolgut amb l’ajuntament. 

Notícies relacionades

El primer any d’implantació del ‘model Barnahus’ gairebé triplica la detecció de maltractament sexual infantil a Catalunya

Un de cada tres docents catalans opta al pròxim concurs de trasllats, un sotrac que ja tensa els centres

Des de l’altra punta de la plaça, el Jose comparteix diagnòstic amb l’Iván. «Reobrim sense haver rebut cap ajuda, cap, durant aquestes setmanes, en què sí que hem hagut de continuar pagant el lloguer, la llum, l’aigua i els autònoms, que a sobre ens han apujat tres euros, que ja sembla broma», apunta el jove cambrer de Can Tapas, que ha hagut de tirar d’estalvis i la nòmina de la seva parella però no es pot estar així».

Malgrat que, com tot el sector, afronten amb il·lusió la reobertura, són molt conscients que la pandèmia encara no ha passat i continuen penjant d’un fil. La paraula que més repeteixen és incertesa. Confien que els veïns tornaran a seure a la seva terrassa –«me’ls trobo pel carrer i tots em pregunten que quan obro, que en tenen ganes», assenyala el Jose agraït–, però són conscient que amb el fred i l’hivern els ingressos de la terrassa són els que són, i que la maleïda corba dels contagis pot tornar a pujar, carregant-se’ls altre cop.