Consol en les pastilles a falta d'atenció mèdica

Les dues dones participen en projectes comunitaris de la fundació Els Tres Turons, que acompanya persones amb trastorns mentals. La Sara, en un taller ocupacional i la Judit convivint en un pis compartit. Fa anys que tenen diagnosticats els seus trastorns, han viscut importants crisis quan la pandèmia del coronavirus ha impactat sobre les seves vides i coneixen prou la xarxa de salut mental pública a Catalunya per afirmar que «és molt millorable».

A Palomar li va agafar el confinament tot just arribar al pis compartit de la fundació, després d’estar vivint en una residència. «Va ser molt frustrant perquè de sobte em vaig veure vivint amb una altra gent les 24 hores del dia, gestionant problemes de convivència que mai vaig imaginar i vaig tenir diverses crisis», reconeix. A més, en el seu cas, també es va unir un conflicte familiar que es va plasmar amb assetjament a través de les xarxes socials. «Va ser duríssim», resumeix.

L’insomni, l’apatia, la por i la irritabilitat van ser les primeres reaccions que la Sara va notar a mitjans d’aquest abril quan es va adonar que tornava a recaure en la depressió. «Em sentia engabiada a casa meva, vaig perdre les ganes de sortir i els pensaments negatius envaïen constantment el meu cap. Feia diversos anys que treballava la malaltia i va ser frustrant sentir que tornava a començar de zero», explica.

«Contactar-hi és molt difícil»

La Sara explica que ha tingut dues crisis d’ansietat des que es va instaurar l’estat d’alarma. «Em vaig trobar la xarxa saturada. La ràtio que han de tenir els doctors ha de ser molt gran perquè contactar-hi és molt difícil», afegeix. Segons exposa, l’última visita amb el seu psiquiatre del Centre de Salut Mental per a Adults (CSMA) va ser a l’abril. «Quan estic així, necessito contactar amb algú que m’ajudi», explica. Així que va acabar trucant al 061. «La primera vegada, em van recomanar prendre una dosi del meu tranquil·litzant, el diazepam. La segona ni vaig trucar. Vaig prendre una pastilla i a la mitja hora en vaig prendre una altra. Va ser la resposta ràpida que necessitava», reconeix.

Palomar no ha arribat a aquest extrem, però sí que diu que quan ha tingut crisis del seu trastorn psicòtic, les trucades al psiquiatre han servit de poc. «Em van tornar la trucada el dia després», exposa. Ella fa set mesos que no veu el seu psiquiatre de capçalera. «No vull anar en contra dels metges del CSMA, perquè la veritat és que són molt bons. Però és desesperant no poder anar a veure’ls quan ho necessites», afegeix la Sara.

Notícies relacionades

La xarxa pública de salut mental: infrafinançada i col·lapsada

Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra les Dones: ¿Per què se celebra el 25 de novembre?

Les dues dones lluiten diàriament contra el seu trastorn i saben que hi ha llum al final del túnel. La Sara mira de bloquejar els pensaments negatius amb altres de positius. «En comptes de terroritzar-me per les seqüeles de la Covid, penso que segur que ho investiguen i troben la cura perquè són molts els que la pateixen». Palomar ha optat per acompanyar-se amb la seva mare i dialogar amb les companyes del pis.

Però sobretot, totes dues recorden que el benestar mental i emocional és tan necessari com el físic. «Igual que quan creus que tens Covid vas al metge a fer-te la PCR, si notes algun símptoma que no és normal ves al psiquiatre. Cuida el teu malestar, el ‘ja se’m passarà’ aquí no val», recalca Palomar.