Enredats en la mordassa

El més recent ha tingut lloc en el Tribunal Constitucional, que acaba de tombar els recursos d’inconstitucionalitat que van presentar 114 diputats de PSOE, IU, UPyD, Chunta Aragonesista i Grup Mixt al poc d’aprovar-se el text legal i només ha rebutjat la prohibició de gravar sense permís agents uniformats a l’exercici de la seva tasca policial, que el polèmic reglament sí que emparava.

La sentència de l’alt tribunal arriba just quan el Congrés dels Diputats es disposa a debatre la seva reforma, admesa a tràmit el setembre a petició del PNB i compromesa en l’acord de govern que PSOE i Podem van firmar fa un any.

Queixes ciutadanes

Lluny del debat polític i judicial, la llei ha continuat generant malestar en la societat civil. L’estiu passat, 230 organitzacions socials –entre les quals, entitats com Amnistia Internacional, Greenpeace, UGT i la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya– van firmar un manifest sol·licitant la seva derogació per considerar-la una amenaça «contra drets com els de llibertat d’expressió, reunió pacífica, informació i manifestació». Un any abans, el Defensor del Poble va apressar els partits a «reformar els aspectes més polèmics de la llei». Entre els quals hi ha l’article 36.6, que castiga la «desobediència o resistència als agents, així com la negativa a identificar-se», i el 37.4, que sanciona les «faltes de respecte i consideració a l’autoritat».

En aquests documents no figuren les incomptables queixes de ciutadans anònims que s’han assabentat de la llei quan els ha arribat a casa una multa per comportaments que no consideren delictius o que no es corresponen amb allò que descriuen les sancions, tal com expliquen les persones que han accedit a explicar les seves experiències en aquest reportatge. El principi de veracitat que la llei atorga al testimoni dels agents és, segons denuncien, un colador perquè es donin «situacions d’arbitrarietat i abús». Davant les queixes, les associacions policials defensen la legislació perquè els dona «protecció i seguretat».

Des de la seva aprovació el juny del 2015, l’aplicació de la llei de seguretat ciutadana ha donat lloc a dos milions de sancions. La meitat van ser dictades durant l’estat d’alarma.

Javier García Raboso

Javier García RabosoSociòleg de Madrid

«Em van multar per no portar a sobre el DNI»

«El missatge que vaig rebre aquell matí era clar: si presencies una actuació policial en la qual s’estan vulnerant els drets ciutadans, és millor que giris el cap i no diguis res. Allò de ‘calla i no et fiquis en problemes’, com deien antigament». Per no seguir aquest consell, que avui remuga entre dents i amb menyspreu, Javier García Raboso, sociòleg madrileny de 38 anys, té un compte pendent amb la Justícia de 601 euros. La va contraure un matí de finals del 2019 quan un guirigall al carrer el va treure del llit. 

Des de la seva finestra va veure com una patrulla de la Policia Nacional identificava una parella de joves i un agent s’acarnissava amb violència amb un d’ells. Sense pensar-s’ho dues vegades, va baixar al carrer en pijama per esbrinar què estava passant. «En cap moment em vaig adreçar als agents, em vaig limitar a observar des de la vorera de davant i només vaig intercanviar un parell de paraules amb l’amic del noi que estava sent colpejat. De sobte, l’agent de la porra va cridar a un company: ¡A aquells dos els vull identificats!», recorda.

El que segueix semblaria un esquetx d’humor absurd si no fos pel desenllaç que va tenir. «El policia em va demanar el DNI i li vaig dir que no el portava a sobre perquè el meu pijama no tenia butxaques, però em vaig oferir a pujar a casa a recollir-lo. I em va respondre: ‘Vostè no pot anar-se’n d’aquí sense identificar-se. El multaré per no portar el DNI, és la seva responsabilitat’». Al final, el seu company de pis li va llançar el carnet des de la finestra i l’agent va poder anotar les dades. Un mes més tard li va arribar a casa una multa de 601 euros per «desobediència a l’autoritat». «Al final, la sensació que et queda és d’impotència», confessa.

Emilia Moreno

Emilia MorenoFeminista de València

«¿Des de quan repartir pamflets del 8-M és delicte?»

No és que Emilia Moreno no estigués avisada. En la vaga del 8 de març del 2018, a altres companyes seves de l’Assemblea Feminista 8-M de València els van aplicar la llei de seguretat ciutadana per formar part d’un piquet informatiu i a totes els va arribar la corresponent multa. Però res li feia sospitar que, un any més tard, acabaria portant-li tants problemes aquella mà que li va obrir el taxi en què viatjava amb tres dones més per participar en els actes de la vaga del 2019.

«La policia ens estava esperant a la cantonada on havíem quedat amb altres companyes. Després de baixar del taxi ens van demanar la documentació, i un agent ens va deixar anar: ‘Sabem el que fareu’», relata.

Ni ella ni la resta d’activistes que l’acompanyaven aquell matí van donar més importància a aquell comentari. Van continuar amb els seus plans previstos per a aquell dia, que consistien a repartir octavilles sobre el 8-M en un encreuament de carrers i participar en la manifestació feminista. Un mes més tard va rebre a casa seva la carta que menys s’esperava: una multa de 600 euros per «obstaculitzar el trànsit i posar en perill la seguretat de les persones», segons deia el document.

«¿Des de quan és delicte repartir pamflets del 8-M?», es pregunta. Té clar que presentarà tots els recursos que li permeti la justícia per frenar el que considera «un atropellament», però guanyi o perdi el plet, hi ha una cosa que ja es quedarà amb ella: «Em sento presa d’una situació kafkiana. ¿Com demostro que la denúncia és falsa si el testimoni del policia val més que el meu? La llei mordassa ens torna als temps del franquisme», afirma.

Roberto Peña

Roberto PeñaEnginyer de Gijón

«Fan que et sentis humiliat»

A principis d’abril, amb el virus descontrolat i la por inoculada en la població, tota precaució era poca per evitar els contagis. Per això, a Roberto Peña, enginyer de Gijón de 50 anys, li va semblar assenyat el suggeriment que va fer a l’oficial de l’Exèrcit que li va donar l’alto als afores de la seva ciutat quan tornava amb bicicleta de portar medicines a la seva mare. «Li mostraré el DNI perquè anoti el número, però prefereixo que no el toqui, perquè veig que va sense guants», el va proposar.

«El devia ofendre tant el meu comentari que em va ordenar baixar de la bici i, amb molt males maneres, em va treure el carnet de les mans i va trucar a la policia. Al cap de cinc minuts, la meva bici i jo estàvem envoltats per quatre vehicles policials i una dotzena d’agents. La gent treia el cap a les finestres com si estigués davant el delinqüent més gran de la història», recorda. Tan surrealista li va semblar l’escena que no se li va ocórrer cap altra cosa que treure el mòbil per gravar-la. En aquell moment, un agent li va arrencar el telèfon d’una manotada i li va advertir: «Continua així i acabaràs a comissaria».

Després de localitzar la mare del Roberto i comprovar la veracitat del seu relat, els uniformats li van tornar la documentació. I alguna cosa més: «Acabada la discussió, vaig veure com el militar que es va encarar amb mi va parlar en privat amb un policia i al cap de poca estona aquest se’m va acostar i em va entregar un butlletí de multa. Per a la meva sorpresa, en l’atestat posava que jo m’havia resistit a identificar-me i al final ho havia fet amb crits», explica. No sap en què quedarà el recurs que ha presentat, però per a ell el de menys ja són els 600 euros de la sanció. «El pitjor és la sensació d’humiliació que et queda al cos», confessa.

Juande Fernández

Juande FernándezEcologista de Granada

«Em van aplicar la ‘llei mordassa’ per penjar una pancarta»

Juande Fernández ha perdut el compte de les accions que porta fetes en nom de Greenpeace, entitat amb la qual col·labora des de fa 20 anys. Algunes van tenir lloc a l’estranger, com la que va organitzar a Corea del Sud per parar la construcció d’una fàbrica de carn de balena. D’altres van acabar als diaris, com el dia que va pujar a la teulada del Congrés dels Diputats per protestar per la reforma de la llei de costes que va tramitar el PP el 2013. «Sempre han sigut pacífiques. Mai he participat, ni participaria, en una acció violenta o que posés en perill la vida d’algú», adverteix.

La que va protagonitzar el setembre del 2017 al port de Bilbao juntament amb tres membres més de Greenpeace tenia el mateix esperit simbòlic i testimonial, però va acabar sortint-li cara. Per denunciar una venda d’armes del Govern espanyol al saudita, van decidir pujar a una torre de contenidors de l’embarcador basc i van penjar una pancarta que denunciava aquella operació comercial. «De seguida va arribar una patrulla de la Guàrdia Civil i ens van demanar que baixéssim. Els vam dir que sí, però que només ho faríem quan les armes acabessin de ser carregades al barco que les portava a l’Aràbia», recorda.

Un mes més tard va rebre al seu domicili una multa per haver conculcat l’article 36.6 de la llei de seguretat ciutadana, que sanciona amb 601 euros la «desobediència o resistència a l’autoritat». «En el passat, cap jutge hauria admès aquesta denúncia, però la llei mordassa converteix les nostres accions en faltes administratives, que donen veracitat al que l’agent posa a l’informe. És una llei pensada per silenciar les protestes ciutadanes», opina.

Wassima Boukhriss

Wassima BoukhrissCol·laboradora de la PAH de Bages

«Em demanen 600 euros per intentar parar un desnonament»

Aquell no va ser el primer desnonament en què Wassima Boukhriss participava, ni ha sigut l’últim. Des que ella també es va veure al carrer per no poder pagar la mensualitat al banc, aquesta manresana de 30 anys, divorciada i mare de dos nens, sol col·laborar amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca del Bages. Però aquell dia de finals del 2019 va tenir la fatal fortuna que l’aparició dels Mossos d’Esquadra la va agafar a l’interior de la vivenda el desnonament de la qual mirava de parar en companyia de diversos membres del seu col·lectiu.

«Només intentàvem ajudar un matrimoni a l’atur i la seva filla menor d’edat que s’estaven a punt de veure com jo em vaig veure fa anys. En cap moment ens vam enfrontar a la Policia, ens vam limitar a treure els mobles que eren propietat de la família, però, segons anàvem sortint, els agents ens van demanar la documentació i van apuntar els nostres noms en un paper», recorda.

El desnonament va acabar de forma pacífica, però diverses setmanes més tard el carter li va portar a casa una denúncia que l’acusava de «desobediència a la policia i desordres públics». Convençuda que es tractava d’un error, es va presentar a la comissaria a demanar explicacions, però només va aconseguir una resposta: «Si no hi està d’acord, recorri». «¿Com ho puc fer, si no tinc diners? Guanyo mil euros al mes treballant d’assistent en una residència i visc al dia. ¿D’on trec els 600 euros que em demanen per un delicte que no vaig cometre?», planteja. Segons la seva opinió, la multa no persegueix els seus diners, sinó el seu esperit contestatari. «Volen que la pròxima vegada, quan ens avisin d’un altre desnonament, em quedi a casa en comptes d’anar a ajudar», sospita.

Oriol Daviu

Oriol DaviuFotoperiodista de Barcelona

«Aquesta llei impedeix denunciar injustícies»

Un dels col·lectius que més s’ha sentit lesionat per l’aplicació de la llei de seguretat ciutadana és el dels professionals de la informació. L’oposició dels agents de ser gravats quan estan treballant, que la llei protegeix i el Tribunal Constitucional acaba de revertir, s’ha traduït en centenars de multes a reporters per aixecar acta amb les seves càmeres d’actuacions policials susceptibles de ser notícia. En la seva persona i la seva butxaca ho ha patit Oriol Daviu, fotoperiodista barceloní de 29 anys, que el 2017 va ser sancionat a l’empara d’aquesta llei per gravar imatges en les proximitats de la duana de Melilla.

Fins a aquest punt calent de la frontera espanyola va viatjar Daviu, al costat d’un altre fotògraf i diversos voluntaris de l’associació humanitària Irídia, per ser testimoni del tracte que la policia espanyola brinda a les portadores marroquines quan aquestes creuen el seu país. Havien rebut queixes de maltractaments i volien comprovar-ho amb els seus ulls i càmeres per mostrar-ho en un reportatge. «Va ser impossible. Vam començar a gravar lluny de la duana, però quan ens van veure els agents ens van cridar i ens van demanar la documentació. Al meu company, fins i tot, li van exigir que esborrés totes les fotos que havia fet», recorda.

Aquell dia va sospitar que l’havien multat, però la confirmació l’hi va portar el carter a casa. «Al final, això acaba condicionant el teu treball d’informador i la pròxima vegada et penses fins on estàs disposat a arriscar-te. Aquesta llei està dissenyada per impedir-nos denunciar injustícies», conclou.

Xanti Hidalgo

Xanti HidalgoProfessor de Secundaria

«No em vaig saltar el confinament per caprici»

La llei de seguretat ciutadana ha sigut l’eina legal utilitzada per la Policia per sancionar els qui se saltaven el confinament durant l’estat d’alarma. A l’empara d’aquest reglament, en els 100 dies que va durar la quarantena es van posar a Espanya 1.140.000 multes, la majoria per incompliment de l’article 36.6 de la llei, que castiga «la desobediència o resistència a l’autoritat o als seus agents a l’exercici de les seves funcions». Un dels destinataris d’aquestes penalitzacions va ser Xanti Hidalgo, professor d’Educació Física en un institut de Vitòria, però l’escena que va viure no es correspon amb el que indica el text legal.

Sabia que saltar-se el tancament comportava riscos, però quan li va arribar al mòbil aquell avís no s’ho va pensar dues vegades. Sol col·laborar amb el projecte social Errekaleor bizirik, que dona protecció a la seva ciutat a persones en risc d’exclusió, i li van comunicar que una família d’immigrants havia ocupat un pis buit propietat d’un banc i necessitaven menjar i estris bàsics per viure. «Vaig trucar a un amic i ens vam acostar a portar-los bombetes, carregadors i diverses estufes per al fred. Era un matrimoni colombià amb tres nens menors d’edat i no tenien absolutament res», recorda.

Quan estaven amb la família a l’interior la vivenda, va arribar la policia. «I aquest va ser el meu delicte: ser allà. Jo no em vaig saltar el confinament per caprici, vaig anar a ajudar persones necessitades, però al cap d’un mes em va arribar la multa». L’acusen de resistència a l’autoritat. «Perquè han de posar això per justificar la sanció, però allà ningú es va enfrontar a la policia», assegura.

 José Alberto Negri

 José Alberto NegriPortaveu de la Confederació Espanyola de Policia

«Aquesta llei protegeix el ciutadà»

«Aquesta llei protegeix el ciutadà»

L’enuig i la indignació que expressen els ciutadans sancionats a l’empara de la llei mordassa contrasta amb l’alleujament que transmeten els agents per disposar d’un reglament que els proveeix de «normes, procediments i limitacions en l’actuació policial». Així contempla la llei de seguretat ciutadana José Alberto Negri, portaveu de la Confederació Espanyola de Policia (CEP), i així la veuen tots els col·lectius policials que en successives ocasions han manifestat el rebuig a la reforma o derogació d’aquest reglament.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

«Ens dona seguretat i tranquil·litat a l’hora de complir la nostra feina», remarca Negri, que rebutja les acusacions d’«abús i arbitrarietat» que sovint expressen les organitzacions socials contra els uniformats. «Nosaltres ho veiem al revés. La llei del 1992 ens donava màniga ampla per fer el que volguéssim. La d’ara delimita qui podem identificar a la via pública, com hem de realitzar un escorcoll i quan podem parar un vehicle. És una llei necessària. Si es deroga, ens deixarà un buit normatiu que perjudicarà el ciutadà», adverteix l’agent.

La llei del 2015 va veure la llum després de diversos anys d’intensa agitació social i moltes veus van interpretar el nou reglament com el remei per buidar els carrers de manifestants. Sobre aquesta sospita, el representant policial respon: «És bo que la llei estableixi les regles perquè la gent pugui ajuntar-se. La policia hi és per garantir el dret dels qui volen manifestar-se, però també dels que no desitgen fer-ho».