Un dia al SAD: els ulls de la nostra gent gran

Vuit del matí. Grey Escorcia, una treballadora familiar de l’Ajuntament de Barcelona, comença la seva jornada laboral a casa d’una adolescent que té una discapacitat. «Cada dia la traiem de casa i l’acompanyem fins a la parada de l’autobús perquè pugui anar a escola», explica Gray. Aquesta dona va néixer a Colòmbia però fa ja una dècada que viu a Barcelona. «Jo vaig arribar a Barcelona sense papers, i vaig estar treballant molts anys d’interna cuidant gent gran, fins que em vaig posar a treballar al SAD», diu. Ara té contracte, i un sou fix al mes, que, amb sort, arriba als mil euros. «Ens agradaria que la nostra feina estigués més valorada. Amb la pandèmia ens hem adonat que som essencials». Ara veuran per què.

Nou del matí. Paquita Salat ja espera que arribi la Grey puntual a casa. «Cada dia s’encarrega de dutxar-la, vestir-la i arreglar-la». Qui parla és la Blanca, una dona hondurenya sense papers que des de fa quatre mesos viu amb la Paquita. «Jo abans treballava amb un senyor a Hostalets de Balenyà que va morir de coronavirus. Sort n’he tingut de poder trobar aquesta feina amb la Paquita», explica la dona. «Els fills van contractar la Blanca perquè vam veure que la Paquita havia empitjorat aquests últims mesos», assumeix la Grey una vegada la Paquita està vestida, pentinada i arreglada. 

«Jo era perruquera. M’encantava sortir al carrer i escoltar els xafardejos», explica la dona. Avui, amb prou feines surt de casa. Perquè haig de sortir, ¿per enxapmar alguna que no tinc?», es pregunta. Durant el confinament, la Paquita es va tancar amb pany i clau a casa. Només hi entraven els treballadors municipals a portar-li els plats del dinar i el sopar, i el seu fill li portava els medicaments. «Ja m’agradaria viure amb ell, però no pot ser. No hi cabem tots a casa seva», respon la dona. Ja fa més d’un any que no veu la seva germana, que amb el seu fill i els seus nets són la seva única xarxa familiar. «Depèn de com es posi això de la pandèmia, potser passa el Nadal sola. Em poso un plat al microones, i ja està. No seria la primera vegada», explica la Paquita, recordant quan va estar recuperant-se d’un postoperatori.

La xerrada amb la Paquita dura poc. Ella, no obstant, no pot més que lloar la feina de la Gray. «Ets els meus ulls, les meves mans i la meva llum», li diu. La Grey li agraeix el recolzament amb una mirada, i marxa cap a una altra vivenda. A la sortida una altra veïna del barri entra a casa en ambulància. ¿Què ha passat? «Ai, filla, ¡una altra caiguda! Ja no sé quantes en porto...», respon la dona. La Grey activa el grup de WhatsApp i avisa la resta de treballadores familiars per aclarir què ha passat i per assegurar-se que algú va a veure-la.

A les deu toca anar a veure Catalina Cobo. «Aquesta dona ha fet una davallada molt forta aquest any. Abans era autònoma, es feia ella el menjar, i jo només venia per dutxar-la. Però un dia vaig entrar i me la vaig trobar al terra, amb tota la vaixella trencada i amb el cap ple de blaus». Efectivament, la Catalina ha deixat de ser autònoma. A la seva butaca, i amb un fil de veu, diu “bon dia” mentre pinta dibuixos d’un quadern. «Caldria ampliar més hores de servei però les sol·licituds de grau tarden molt i aquesta dona no pot esperar», afirma la Grey. Així que els fills també van optar per contractar una dona que visqui amb ella i l’atengui. «Sé que van malament de diners i que s’han hagut d’estrènyer molt el cinturó», comenta la Grey. La nova cuidadora agraeix l’oportunitat. Des de fa tres mesos, almenys, té una vivenda. 

«A la Catalina no la dutxo ja, com que hi ha aquesta altra noia el que faig és aprofitar aquest temps perquè faci una mica d’exercici, xerrar amb ella i fer-li companyia», assumeix la Grey. De fet, el repte que tenen ara les dues cuidadores és aconseguir que surti al carrer. «No vol sortir, li fa una por terrible, però és molt necessari que li toqui el sol i l’aire», comenta la Grey, que ha vist com aquests últims mesos «molts» usuaris del SAD han mort. «Ja no és només la pandèmia, és el no poder sortir, estar sols, tancats. Hi ha hagut un empitjorament generalitzat», afegeix. 

La Grey no es treu del cap el cas d’una dona que viu sola, viuda, que «no té ningú». «Tot el dia estava mirant la tele, negativa... Ha entrat en una depressió i no hi ha forma que surti al carrer». I una altra que, a més, tenia greus problemes de neteja. «Ha costat, però hem aconseguit activar els serveis socials perquè li netegin la casa sencera sovint. El lloc era antihigiènic», comenta. 

La Catalina s’acomiada de la Grey demanant-li que demà torni. La Grey assenteix i es desplaça fins a la tercera vivenda. A les 12.00 h, Teresa Cónsul rep la Grey amb la seva bata d’estar per casa. Té 65 anys, una dependència del 80% i acumula un hospital de diverses malalties cròniques. «Normalment em dutxen, em fan la compra, el menjar, i si poden sortim a passejar». Aquesta vegada la Grey va a la farmàcia a recollir un calmant, i aprofita per coure unes mongetes amb patates. 

«El pitjor de tot és la solitud. Sí, em sento molt sola», respon la Teresa entre sanglots. La dona viu sola. El seu fill resideix a Viladecans, amb les seves tres netes i la seva nora. «M’agradaria viure amb ells però entenc que han de fer la seva vida. Alguns caps de setmana el meu fill em ve a buscar i passo el dia amb ells. Però el pitjor és tornar a casa de nou. ¿A qui li explico el que he fet?». Al final, el dia l’ocupen el televisor o el llit. «Em passo el dia dormint perquè passin les hores. Quan venen les del SAD aprofito per xerrar una estona, és el que més valoro d’elles». 

Perquè no se sentís tan sola, el consistori va regalar una tauleta a la Teresa per poder parlar amb altres persones. «Jo el que necessito és que em facin una abraçada, que puguem sortir a prendre un cafè, a ficar-nos amb qui sigui. A mi parlar per la pantalla no em va», respon. El somni de la Teresa seria poder tenir una terrasseta al pis, o llogar una vivenda a Viladecans, a prop del seu fill. «Cobro 800 euros de pensió. Aquest pis me’n val 400. Però no en trobaré cap d’igual, ara els preus estan disparats». Així que, amb sort arriba a final de mes. «De vegades li he hagut de demanar diners al meu fill», reconeix. 

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

A la una la Grey rep una alerta d’una companya. «Cal anar a casa d’un matrimoni que estan molt malalts a portar-los uns calmants». Ella té càncer. Ell, VIH. «En aquesta vivenda la situació és molt difícil i molt dura», diu la Grey. Però la jornada al SAD no s’acaba.

A les tres de la tarda, totes les treballadores familiars comparteixen els casos que tracten en una videotrucada. Allà es planifiquen les atencions diàries, però també les coordinacions amb els altres serveis. «L’equip d’infermeres del CAP m’ha dit que us feliciti, que elles estan molt més tranquil·les sabent que esteu allà», diu el coordinador. Elles són els ulls dels fills absents, dels marits que han mort, o dels metges o serveis socials que no donen l’abast. «Veiem de tot, tot i que sempre t’emportes feina a casa», comenta una d’elles. «No crec que ningú se n’hagi anat mai a casa sense plorar, ni que sigui una vegada», afegeix una altra companya. Però moltes repeteixen una vegada i una altra la mateixa paraula. «Impotència». «El pitjor és veure algú sol, que necessita recolzament, i que no té ningú més».