Nadal Covid: menys marisc, menys be, menys brindis
En els sopars d’aquestes festes no hi haurà només marisc, be, vi escumós, torró o raïm. Al menú nadalenc se li ha unit el 2020 un plat d’inquietud, que és tant la dels comensals com ho és també la dels que proporcionen amb què omplir els plats.
La crisi associada a la pandèmia ha convidat a sopar la incertesa, que viola qualsevol confinament. Hi ha una economia real, de cisells de peix, de pastors i viticultors, de comercials i mestres pastissers, que navega com pot en un temporal que no amaina, al qual les quadernes fa gairebé un any que li cruixen, i els tripulants del qual tenen esperances posades en un final d’any que ajudi a tapar les vies d’aigua que va obrir la crisi.
Fins a un 70% s’han reduït les comandes de cranques i llagostins per bars i restaurants; fins a tres vegades menys que el seu preu d’avui van haver de vendre els seus bens els pastors de Tierra de Campos durant el pic de la pandèmia; i fins al 20% disminuirà la facturació en algunes caves del Penedès quan acabi l’any.
En cinc històries, des de sis punts diferents del país ho expliquen actors econòmics diversos a qui els tancaments de l’hostaleria els remouen els comptes de resultats. Per malament en el cas dels que viuen del vi, el bestiar o els productes del mar, que els bars tancats i els tocs de queda els ofeguen; per bé entre les vinyes del raïm de la nit de Cap d’Any, on esperen que aquest any la gent compri més carrassos; i amb una incògnita al sector torroner, que es proposa endolcir la crisi a pesar, o molt a pesar, de tot el que hem viscut el 2020.
Confiant en l’«efecte homenatge»
Confiant en l’«efecte homenatge»Juan Fernández (Madrid)
Fa un any, a aquestes hores, la nau de la subministradora de peix i marisc Allfish era un formiguer de caixes de llamàntols, nècores i cranques gallegues anant i venint sense parar entre les sales d’empaquetament i les furgonetes de repartiment. La seva ubicació geogràfica i la seva xarxa comercial justificaven aquell tràfec. Són al costat de Mercamadrid, reconegut pel sector com «el port de mar més gran d’Espanya», i entre els seus 1.200 clients figuren algunes de les cadenes hoteleres més úniques del país, com Meliá, Paradores Nacionales o els vaixells de Balearia.
«Va ser un Nadal bo. Començàvem a les 2 de la matinada i a les 6 de la tarda encara estàvem atenent comandes. Fèiem més de 100 entregues diàries», recorda Felipe Andrés Herrera, director comercial de la companyia. L’estampa d’aquest any dista molt d’aquell frenesí. «Els encàrrecs s’han reduït entre el 50 i el 70%; alguns dies no arribem ni a 50 enviaments i al migdia ja hem acabat la feina i freguem les instal·lacions», detalla.
Entre l’abans i el després hi ha una pandèmia mundial que en el pla econòmic s’ha acarnissat amb molts dels seus clients. «Sense dinars d’empresa als restaurants ni sopars de Nadal i nit de Cap d’Any als hotels, ¿qui voldrà el marisc fresc que ens arriba de Galícia i el congelat que rebem de tot el planeta?», es pregunta.
«Com que aquest Nadal hi haurà menys convidats, moltes famílies es donaran el caprici de posar a la taula marisc més selecte»
Felipe Andrés Herrera, director comercial d’Allfish
Part anirà a parar als domicilis particulars, als quals també serveix diàriament i on preveu que aquest any es produeixi un «efecte homenatge» que compensi, almenys en part, la falta de demanda hotelera: «Com que aquest Nadal hi haurà menys convidats, moltes famílies es donaran el caprici de posar a la taula marisc més selecte», calcula.
El paradoxal és que el preu d’aquestes menges no haurà baixat. L’hi confirma el seu amic Rubén García, gallec de les Rías Baixas, un dels corresponsals que li assorteix de producte, i que aquests dies està per les Balears. «Tot i que no hi ha restaurants, la gent està demanant el millor per menjar a casa seva», explica aquest comercial. Ara els preus són més alts de l’habitual perquè «hi ha mala mar, els barcos no surten amb el temporal i escasseja el producte», relata el gallec. «A això s’afegeixen les despeses de transport, que són les mateixes amb el camió atapeït de cloïsses que omplo a la meitat», afegeix en Felipe. Fa 15 anys que omple del millor marisc les estovalles més exquisides del país i el seu diagnòstic del Nadal de 2020 és taxatiu: «No recordo res igual».
La baralla dels bens
La baralla dels bensAlejandro Bermúdez (Prado, Zamora)
Els lletons es venen a 60 euros aquesta setmana al mercat de bestiar de Villalpando (Zamora), 65 euros si l’animal és de raça castellana, un preu similar al del desembre del 2019 però molt per sota del que podia cotitzar a les portes del Nadal abans del 2008, quan aquest mercat era referència de l’oví a nivell nacional.
El sector encara arrossegava les conseqüències del crac del maó quan va ser colpejat de nou per la crisi de la Covid-19 la primavera passada. Fora de les dates nadalenques, el lletó és un producte que es consumeix gairebé de forma exclusiva en la restauració, per la qual cosa el tancament de l’hostaleria el 14 de març va enfonsar també els ramaders d’oví, que no tenien a qui vendre els seus animals. «Tothom estava a casa menjant, però el preu dels lletons ens el van abaixar a 20 euros, no hi ha dret, hem pagat nosaltres la pandèmia», es queixa Bárbara Patricia Palmero, ramadera de Prado, un petit poble de la Tierra de Campos, al centre de Castella i Lleó.
En la segona onada, el tancament perimetral de la comunitat autònoma va donar l’estocada als productors, ja que els turistes madrilenys i bascos són els principals consumidors de la preuada carn del lletó castellà. En altres anys normals, la tardor és l’única època en què els ramaders es permeten apujar el preu gràcies a l’escassetat d’oferta, ja que a l’estiu neixen menys cries. No obstant, aquesta tardor el que escassejava era la demanda, que només s’ha recuperat per Nadal.
«Treballem amb un producte perible, i a això s’agafen els tractants»
Bárbara Patricia Palmero, ramadera de Prado
Passi el que passi, el que mai baixa són les despeses, ja que les ovelles continuen menjant i els bens, si no se sacrifiquen, creixen i es passen de mida: «Treballem amb un producte perible, i a això s’agafen els tractants», lamenta Bárbara Patricia.
A Castella i Lleó, 6.702 famílies produeixen carn d’oví, i suporten aquest any unes pèrdues estimades de 26,72 milions d’euros. No és lluny la xifra de pèrdues de tot el que van facturar el Nadal de 2019: 33,8 milions.
A la granja, el be castellà es ven a 4,95 euros el quilo, però arriba a la taula de Nadal a fins a 19,90 euros. La crisi de l’oví rarament la nota el consumidor final: «Em sembla un robatori que ara mateix, per Nadal, hi hagi carnisseries que cobrin 120 euros per un lletó, es necessita un terme mitjà», conclou la pastora.
L’ofici que endolceix el Nadal
L’ofici que endolceix el NadalMiguel Ángel Rives (Xixona, Alacant)
Ametlla, sucre i mel són els ingredients que el mestre torroner Enrique Escoda combina amb la perícia que dona l’experiència per crear un dolç emparat per denominació d’origen. Va entrar a la seva primera fàbrica amb només 13 anys i avui, que en suma 58, supervisa la producció de la firma Hijos de Manuel Picó, amb seu a Xixona, a Alacant. «El fonamental és treballar amb una bona matèria primera, però també cal saber tractar-la. Les màquines ajuden, però si no saps com tractar el producte i no hi poses una mica de carinyo, mai et sortirà bé», diu l’Enrique.
La seva jornada laboral no ha variat des que la Covid condiciona el present i entela les perspectives de futur. El despertador sona a les cinc del matí, però en altres cases s’ha parat. «Conec empleats eventuals als quals aquest any no els han trucat», assevera. I el pitjor, es tem, està per arribar.
A Xixona (7.000 habitants), el torró genera 1.500 llocs de treball directes i centenars de veïns treballen en indústries auxiliars que giren entorn d’aquesta dolça activitat caracteritzada, no obstant, per una forta estacionalitat. «La meva família en temes de treball està bé, però a partir de gener arribarà el pitjor. La gent deixa de treballar en el torró i ha de buscar-se la vida», prossegueix.
«Aquest any hi ha més raons que mai per fer un bon torró»
Enrique Escoda, mestre torroner
El distanciament social ha impedit a Escoda complir aquesta vegada costums que eren litúrgia a la seva comarca. «Als bars ens ajuntàvem grups d’amics amb barres de torró d’una fàbrica i una altra per fer tastos. La gent que portem tota la vida en això hi posem molt carinyo, i més ara amb tot el que està passant. Com està el país, amb aquesta tristesa, posar-te un bon dolç a la boca et fa recordar altres anys, gent que ja no hi és. Són moments que uneixen més les famílies i aquest any hi ha més raons que mai per fer un bon torró», defensa.
La previsió del Consell Regulador de Xixona i Torró d’Alacant és que la crisi per la pandèmia restarà només un 9% de facturació a un sector que l’any passat va facturar 200 milions d’euros.
El fong míldiu ataca l’escumós del Penedès
El fong míldiu ataca l’escumós del PenedèsEduardo López Alonso (Barcelona)
Raïm ecològic certificat, de varietats històriques de la comarca del Penedès. En cas de ser cava, ha passat a ser Corpinnat; marca genèrica amb majúscula que aspira a ser l’escumós de referència fet a Catalunya. Són temps de reivindicació de la proximitat i del producte bio de veritat. Toni de la Rosa és copropietari de les caves Torelló, una de les marques escindides l’any passat del Consell Regulador del Cava i que actualment forma part d’aquesta ensenya genèrica Corpinnat, reconeguda a la UE, i que no és ja cava.
«El 2020 ha sigut un any per oblidar, no només per l’impacte de la pandèmia. També pel fong míldiu (‘Plasmopara viticola’) que ha destruït la collita dels productors ecològics», explica De la Rosa. La pelussa blanquinosa, que s’apropia de les fulles de la vinya i zones verdes fins a ressecar-les, ha retallat la collita el 60% aquest any al Penedès, especialment en els camps que no utilitzen fungicides. L’efecte del fong no tindrà impacte en la venda de Corpinnat d’aquest pandèmic any, però sí que es pot afirmar que els vins d’aquí a cinc anys amb l’etiqueta 2020 seran edicions especials per a col·leccionistes per la seva escassetat.
La facturació d’aquest any caurà entorn del 20% «tot i que les dues últimes setmanes del 2020 poden canviar el balanç de tot l’exercici», explica De la Rosa. La venda en supermercat ha crescut respecte de l’any passat, les exportacions s’han mantingut i la venda en bars i restaurants s’ha desplomat entre confinaments i tancaments obligats. Però el 50% de les vendes depenen de l’últim trimestre de l’any per a totes les marques de Corpinnat i aquest és un bon desembre», diu el propietari de Torelló, amb bones vendes a les vinoteques. Els lots de Nadal encarregats per les empreses han augmentat un 15% i han mitigat la falta de venda per a la restauració. En el cas de Torelló, el 60% de les vendes es destinen al mercat català, el 20% a la resta d’Espanya i un altre 20% a altres països. L’exportació cada vegada importa més.
«Les dues últimes setmanes del 2020 poden canviar el balanç de tot l’exercici»
Toni de la Rosa és copropietari de les caves Torelló
El 100% de la vinificació es fa a la propietat, mitjançant els sistemes tradicionals equivalents als del xampany. No tot raïm val per al que es ven com a Corpinnat. La clau, asseguren, és l’origen i la qualitat. «Efectivament, ens comparem amb el xampany francès i volem competir amb la categoria ‘top’», diu De la Rosa, però admet a continuació que la producció de Corpinnat va ser el 2019 a penes l’1% de la producció de cava a Espanya, potser entorn del 3% en termes de valor, i per això el gran repte pendent és créixer.
Corpinnat inclou un total de 10 marques (Torelló, Gramona, Llopart, Nadal, Recaredo, Sabaté i Coca, Can Freixes, Júlia Benet, Mes Candi i Can Descregut) i el preu mitjà de l’ampolla és de gairebé 12 euros. Molt per sobre del cava. Per a Torelló, el 2020 ha sigut un any de malson, ertos i crèdits ICO. La firma va prendre un préstec públic de 600.000 euros a tornar en vuit anys i l’expedient de regulació d’ocupació temporal ha sigut providencial per esmorteir un any per oblidar i afrontar el pròxim exercici amb renovades expectatives.
El cultiu de la sort
El cultiu de la sortMiguel Ángel Rives (Novelda, Alacant)
Pedro Rubira recull aquests dies els carrassos de la sort que ungiran l’entrada de l’Any Nou. De les tres hectàrees que manté a Novelda (Alacant), brollaran aquesta campanya 50.000 quilos custodiats per la DOP Raïm Embossat del Vinalopó. «Amb tot l’assumpte del coronavirus, s’està consumint més fruita perquè la gent es queda més a casa. Abans no passava el mateix, perquè s’anava més a bars i desgraciadament en l’hostaleria no s’ofereix gaire fruita fresca», esgrimeix.
Tot i que la demanda ha augmentat i a principis de mes hi va haver productors que ja gairebé havien conclòs la verema, d’altres esperen una mica més amb la vista posada en el final d’any. «Sí que hi haurà raïm per a la nit de Cap d’Any, s’ha de guardar per a aquesta data», assegura en Pedro. És un ritual que la seva família repeteix des de fa dècades i ell, als 62 anys, segueix al capdavant del negoci. «Gairebé no tens temps ni a pensar en el coronavirus. Et preocupes pel que passa al teu voltant, però a mi m’ha canviat poc la vida. Jo no he pogut quedar-me a casa, he sortit a treballar al camp. Ens dona satisfacció saber que produïm aliments i més en els temps que corren», afegeix.
«Desgraciadament, en l’hostaleria no s’ofereix gaire fruita fresca»
Pedro Rubira, recol·letor de raïm del Vinalopó
Només la nit de Cap d’Any es distribueixen dos milions de quilos de raïm del Vinalopó. «El que es consumeix el 31 de desembre es recull entre una i dues setmanes abans», diu en Pedro. «Es necessita molta mà d’obra i els preus són els mateixos que fa 30 anys. Es ven a 60 cèntims per quilo en origen i a nosaltres ens costa cultivar-lo entre 50 i 55 cèntims. És una situació que escanya molt el sector i hi ha companys que ho deixen», comenta desil·lusionat. Els preus, en canvi, arriben a superar els dos euros per quilo en els punts de venda al consumidor a dues setmanes de la nit de Cap d’Any.
La producció de carrassos al Vinalopó ocupa 12.000 persones i la recol·lecta per a aquest any s’estima en 41 milions de quilos, quatre menys que la campanya anterior, quan es van facturar 17 milions d’euros. «Es genera feina, però els preus els marquen les grans superfícies i no els agricultors en funció del que costa produir. Si la gent jove no hi veu un futur, no vol continuar», conclou.
