Cant a la vida

Apassionat comunicador i tenor de l’Orfeó Català des de 1985, va ingressar a urgències per Covid-19 al març, en ple caos de la primera onada de la pandèmia. Entre el mes que va passar a l’uci, de la qual va sortir entre aplaudiments del personal sanitari, i les set setmanes ingressat a rehabilitació, van passar 92 dies fins que va poder tornar a casa. Encara arrossega seqüeles en un peu, en el qual no té sensibilitat.

Que ahir i avui hagi pogut tornar cantar en el tradicional concert de Sant Esteve de l’Orfeó que se celebra al Palau de la Música és una victòria individual, però sobretot col·lectiva. El lema del concert, ‘La música ens omple de vida’, no podia ser més pertinent.

«La vida és una casualitat –reflexiona–. Cadascun de nosaltres és una espurna nanomètrica en la línia de la humanitat, un accident de la natura. Jo no soc res davant aquest univers, però al ser res formo part del tot i aquest és el gran goig de la vida. Els metges diuen que em va salvar la vida el meu caràcter i les tècniques de respiració del cant, però són ells que han obrat el miracle de recollir aquesta espurna depauperada i aconseguir que torni a cantar. En un moment tan terrible, m’han ensenyat una de les lliçons més grans d’humanitat i humilitat».

Així comença el periple homenatge del Carles per tres centres hospitalaris de Barcelona per mostrar personalment el seu agraïment a totes les persones desconegudes que es van creuar al seu camí per ajudar-lo a tornar a la vida.

La primera parada és l’Hospital Plató de Barcelona, on va ingressar a les 2.30 hores el 25 de març. D’allà va sortir al cap de tres dies amb un demolidor informe del doctor Leopoldo Carnevali que el va enviar ‘ipso facto’ a l’uci de l’Hospital Clínic.

Carnevali, que cauria amb la Covid al cap de poques setmanes, era només una firma en un expedient mèdic fins que el Carles va insistir a posar-li cara. De tarannà pausat, aquest pneumòleg d’origen veneçolà va estudiar Medicina «per romanticisme», però des d’aleshores les seves prioritats han canviat: «T’adones que hi ha coses, com l’estatus social, que deixen de ser tan importants –assegura–. Quan un pacient torna i pregunta si tu ets el que firmava allà baix, li entra a un una ‘fresqueta’, una sensació de satisfacció».

Davant un model de sanitat individualitzada i hipermedicalizada, la pandèmia ha posat en relleu el poder curatiu de l’empatia i la interdependència entre els éssers humans. Ni el pacient és un subjecte passiu, ni els metges són herois. Des de la treballadora de la neteja que desinfecta el box fins al cap mèdic, tots les persones juguen un paper clau.

De l’harmonia del treball en equip depèn en gran part el resultat final. Com la música coral, la salut pública també és un subtil equilibri entre l’individual i el col·lectiu. Cadascú posa les seves capacitats i la seva personalitat al servei dels altres per aconseguir un objectiu comú.

A l’Hospital Clínic, gairebé tot l’equip de l’uci hepàtica espera un dels pacients que més els va fer patir, en uns dies en què els malalts es morien un rere l’altre. Aquesta és una reconstrucció de l’emotiu retrobament, en què el Carles i la infermera Vanesa Chamorro es fondran en una abraçada. Una mostra de com la humanitat avança a través de l’amor, a més de la ciència i la tècnica.

–Vanesa: ¡El que hem plorat amb ell i per ell! Coneixes la persona a partir del que t’explica la família. No et vols implicar des de la teva posició per no haver de patir, però escoltar el que la seva dona íntimament volia dir-li fa impossible que no t’hi impliquis. Ho vius com una família. El dolent de la Covid és la solitud i nosaltres també ens hem sentit molt soles al box.

–Marta Reyes (tècnica en cures auxiliars d’infermeria): Però no pots perdre l’alegria. Nosaltres vivíem allò de dins i després tornàvem a casa i teníem una altra realitat. Jo tinc dues filles petites i em vaig haver d’aïllar. Les nenes dormien amb la meva parella i jo anava tot el dia amb mascareta. Les ajudava a fer els deures, però no podia abraçar-les ni fer-los petons. Després venies aquí a treballar i havies de mostrar-te alegre perquè no podies transmetre als pacients que allò de fora era una ruïna, que la gent s’estava deprimint. Si tocava cantar, cantàvem.

–Isabel Requejo (infermera): Recordo el primer dia que vam trucar i la Laia, la filla del Carles, ens va dir que la música era la seva passió. Ens va enviar un llistat de cançons que escoltàvem junts al box. Encara recordo ‘Ombra mai fu’, que era la seva preferida. ¡Algunes les vaig agafar per a la meva ‘playlist’!

–Jear Andrade (tècnic en cures auxiliars): El Carles va ser un pacient molt particular. Quan ja es va despertar i es va poder comunicar més amb nosaltres rèiem moltíssim amb ell. De vegades fins i tot ballàvem.

–Vanesa: A l’uci la vida i la mort són allà i cal intentar remuntar els pacients perquè, per molt que els posin medicació i tu lluitis, no serveix de res si ells estan enfonsats i deprimits. Has d’intentar que no et vegin sortir plorant o, si ploren, plorar amb ells, que la pena es reparteixi. Al final el que sents és amor.

–Isabel: Vius unes situacions emocionalment tan potents, crues i bèsties amb persones que gairebé no coneixes que es crea una relació difícil de descriure, un fil petit i potent d’agraïment, alegria i complicitat. Ens hem acostumat a les xifres de la Covid, a identificar les persones amb números... El Carles ha sigut per a mi el número de l’optimisme, de l’esperança del que canta a la vida. Veure com se’n va amb l’alta, cantant i viu, et fa venir ganes de continuar treballant per a molts Carles més.

–Carles: La mort forma part de la vida. Sempre em fan les preguntes típiques de la llum al final del túnel i de la por, però jo tot això no ho he sentit. Sí que sentia les veus del personal sanitari i la delicadesa amb què es tractaven entre ells i els malalts. Per això de seguida vaig pensar: ‘Estàs en bones mans’.

Al capdavant de la coordinació d’infermeria d’aquesta uci hi ha Miquel Sanz, que treballa al Clínic des de fa 30 anys i viu la seva professió amb devoció: «Uns quants pacients ens han quedat gravats per sempre mai –explica– i al Carles, o ‘Charlie’, com el coneixíem, el tinc molt present. Per com era, perquè ho exterioritzava tot, per la relació amb la seva família, perquè les coses van anar bé... Ens va tocar, va ser impactant».

Els primers dies de la primera onada, el Miquel sortia de l’hospital i aprofitava el trajecte fins a la moto per plorar a llàgrima viva totes les emocions que havia contingut durant la jornada. Dues setmanes després de decretar-se l’estat d’alarma, va caure malalt.

«El que em va fer més mal en aquell moment va ser deixar l’uci –recorda–. Em va fer mal a l’ànima deixar l’equip en ple caos... encara m’emociono recordant-ho. Fins i tot els que estaven de baixa per altres motius van tornar a la feina sense dir ni piu. Ens empenyien les ganes de ser allà, com si tinguéssim un destí, una missió».

Assegura que la pandèmia ha incrementat encara més la necessitat del «treball coral» a l’uci i reivindica que «tots som importants, des de la treballadora de la neteja que evita que ens contagiem fins a l’últim metge».

No obstant, adverteix que la situació ha canviat: «Ara la gent està esgotada i ja no vol venir a treballar com abans. Això em preocupa molt des del punt de vista professional i social. Molta gent no n’és conscient i es rebel·la quan li diuen que no pot celebrar el Nadal, però això és una uci hepàtica i per la Covid no podrem atendre persones amb càncer d’estómac o de còlon».

El doctor Jordi Gratacós fa un alto en una guàrdia de 24 hores per saludar el Carles. Al principi no l’ha reconegut. «Tot i que sembli poc humà, a les ucis estem acostumats a viure situacions en què la gent està malament, però el que ha canviat aquesta pandèmia és que ara estem més a prop de les persones –apunta–. És estrany, al no poder veure’ns, les famílies depenen més de nosaltres i som més importants per a elles que abans». Gratacós assegura que encara no hem digerit el caos del març i això ens fa por.

El caràcter extravertit del Carles ha creat al seu voltant una espessa xarxa d’amics als que la seva filla Laia s’adonava de la seva evolució a través de missatges de Whatsapp diaris. En els moments més crítics, la família va fer que li arribessin a l’uci àudios com els de Joan Francesc-Valls, que recita ‘Oració de la immortalitat en la paraula’, un poema de Carles Riba que parla de lluitar «braç a braç» per guanyar el tresor de la vida.

Un altre dels moments de connexió més enllà del que les paraules poden expressar es va produir quan tres amics que no es coneixen entre ells van coincidir a enviar-li missatges relacionats amb la mateixa obra: l’ària ‘Ombra mai fu’ (‘Mai hi va haver ombra...’) de Händel, que descriu el moment en què el rei Xerxes I de Pèrsia elogia l’ombra d’un plataner que li produeix més satisfacció que tota la seva immensa riquesa.

En aquest cant a la senzillesa i a la connexió amb la naturalesa van pensar tres persones quan el seu amic estava crític: Germán de la Riva, del Cor de Cambra del Palau de la Música, que la cantava per als veïns durant el confinament i la va gravar perquè el Carles pogués escoltar-la a l’uci; el compositor Agustín Castilla, que des de Salzburg li va enviar un dibuix fet sobre la partitura de l’ària de Händel en la qual el personatge de Xerxes sorgeix de les ombres cap a la llum, i el dissenyador Albert Isern, que va triar la foto d’un crepuscle en el qual brillen algunes estrelles i va escriure: ‘Les ombres tenen les seves llums’.

Tota aquesta energia alimentava el fil de vida que encara mantenia Carles en aquest món. En la nebulosa memòria d’aquells dies, recorda haver escoltat les notes de Händel, Vivaldi, Bach i, sobretot, de ‘La Creació’ de Haydn: «Modestíssimament, crec que és la millor explicació musical de la creació de la vida –assegura–. Al principi, una veu narra el principi dels temps quan no existia res, només foscor, i se t’arronsa el cor. Després el cor exclama: ‘¡Que es faci la llum! I la llum es fa’. Jo vinc d’aquesta part fosca, on tot és confús, i d’aquest caos ara soc aquí».

No obstant, quan per fi el van desintubar i va poder tornar a parlar no va ser una ària el primer que va cantar, sinó una senzilla cançó tradicional africana, ‘O ken karangué’ LINK, que es balla en grup i que ell havia après de petit. Els sanitaris van pensar que es tractava de l’efecte conegut com a deliri d’uci, però era el Carles més pur i senzill celebrant la tornada a la vida.

«¿Què és la vida? –es planteja ja recuperat–. La vida pot ser una òpera, una simfonia o el que vulguis. També una nadala o una cançó infantil: [taral·leja] ‘Don Juan de Villanaranja / lo bien que pinta, / lo bien que canta...’. ¡Això és vida pura!».

Però encara quedava molt camí perquè el Carles pogués tornar a ser el mateix de sempre. La tercera i última parada d’aquest periple d’agraïments és el Parc Sanitari Pere Virgili, on va ingressar el 9 de maig i va passar set setmanes recuperant-se.

Va arribar amb 57 quilos i no se sostenia dempeus; fer l’esforç de seure el feia plorar. Però tot just entrar, va anunciar als que l’atenien: «Estic físicament depauperat i mentalment exhaust, però el to vital el tinc perfecte. Si els déus m’han permès arribar aquí, ¡com no hauria d’estar content!».

Des d’aleshores han passat gairebé vuit mesos. Al veure’l de nou, la terapeuta ocupacional Anna Montsó (la freda etiqueta professional no fa justícia a la seva qualitat humana) fa un salt d’alegria. Junt amb el metge especialista en rehabilitació Alejandro Victoria de Lara i el fisioterapeuta Joan Ars, que acaba de passar la Covid, forma part de l’equip que el va ajudar a tornar a caminar i a fer tasques tan quotidianes com cordar-se els cordons de les sabates i rentar els plats. La Covid és un recordatori que tots podem ser discapacitats en algun moment de la vida i ha tret la rehabilitació del fons de l’armari de la Medicina.

La sala de teràpia ocupacional té un gran finestral amb vistes a la ciutat i al Mediterrani. Amb la vista clavada en la línia de l’horitzó, el llindar entre la terra i el cel, el Carles feia tot el que li demanaven i més. Ara taral·leja una jota mentre ensenya com apilava plats sobre l’aigüera, però al principi moure un plat li semblava tan inabastable com una ascensió a l’Everest.

–Alejandro: Els pacients arribaven molt delicats. Després de 30 dies a intensius, sobre el paper fa molt mala pinta, i en aquella època estàvem molt tocats. La valoració inicial del Carles va ser de molta dependència, però una setmana després ja havia fet un canvi.

–Anna: Tots esperàvem certs símptomes físics en els pacients post-Covid, però el que no havíem previst és l’impacte emocional i psicològic. No és fàcil assumir que la vida et doni un cop així. Recordo que li deia: «Si hem de plorar, plorem. Això és el primer». Per a mi el tracte és el 50% de la història, a més de la voluntat i la motivació del pacient. Nosaltres donem pautes i eines, però si la persona no hi té interès, per molt expert que siguis no aconseguiràs res.

–Carles: Pot ser el caràcter o la motivació, però sense aquest estímul per part d’ells és molt més difícil. Jo entenc que de vegades la gent no tiri endavant perquè no ha trobat aquest estímul. A mi em va tocar la loteria amb aquestes persones.

–Alejandro: Jo vaig estudiar medicina pensant que seria neurocirurgià o cardiòleg. Tenia aquesta idea del metge com a eminència. Però al final em va agradar la idea de la rehabilitació, d’intentar ajudar la persona amb discapacitat a tornar a ser el que era abans en la mesura possible. Per a això cal coordinar-te amb fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, infermeres, treballadores socials... És una tasca bastant holística.

–Joan Ars: La fisioteràpia i la teràpia ocupacional són les grans oblidades del sistema de salut. Està demostrat que la fisioteràpia redueix l’estada hospitalària i les seqüeles, per això Carles ja estava realitzant fisioteràpia respiratòria a l’uci. Però encara es té la idea que consisteix a fer massatges.

La prova que no és així és que el Carles va poder ser dissabte i aquest diumenge cantant a plens pulmons cançons tradicionals de Nadal i obres com el Glòria de la ‘Missa de la Coronació’ de Mozart en l’emblemàtic concert dels Cors de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau. «He cantat pensant en tots els sanitaris que m’han acompanyat. Dono gràcies als déus (a tots). He tornat a la casa del cant, al meu estimat Palau, al meu estimat Orfeó».

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Però 1,7 milions de persones al món s’han quedat atrapades en la foscor per la pandèmia. «Amb la Covid, la gent ha descobert de cop que tenim pares i avis grans», reflexiona en l’única ocasió en què el seu rostre s’endureix.

«Aquesta societat de persones guapes, dinàmiques i competitives –continua–, que es mengen les unes a les altres per un trosset de l’Ibex 35, s’han adonat que si són aquí és gràcies a persones de 70, 80 i 90 anys que també existeixen, que tenen sentiments i que formen part d’aquesta vida. Entendre que hem de respectar-les serà la gran lliçó de la pandèmia». Carles Gonzàlez i Nogueras farà 70 anys el dia 31.