Astúries, en una lluna de mel amb l’os

Sí que és clar que, actualment, Astúries és el principal refugi de l’os, ja que la majoria dels nuclis reproductors i del camp d’acció de l’espècie s’ubiquen a la regió. S’ha registrat, a més, un esperançador procés de recuperació els últims anys. Però convé contenir l’eufòria: l’espècie continua estant en perill d’extinció, segons els criteris de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i legalment manté aquesta categoria al Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades (CNEA).

¿Com ha aconseguit Astúries guanyar la «batalla» de l’os i multiplicar la seva població per set en menys de mig segle? Guillermo Palomero té clar que hi ha hagut diverses causes i «confluències molt afortunades». Va ser «clau» per a la recuperació de l’os cantàbric l’«acció dura i contundent» realitzada contra el furtivisme. Però també va resultar «fonamental» la inclusió de tota la zona de distribució de l’espècie a la Xarxa Natura 2000, la principal eina de conservació de la Unió Europea (UE), un treball en què van participar activament la FOP i WWF/Adena.

Però hi ha més coses: va ser un «gran pilar» per a l’os «afavorir l’acceptació social i treballar molt amb el territori i amb la societat», assenyala Palomero, que apunta la «recerca més que d’enemics, de consensos», sobretot a la zona rural, com a aspecte que va afavorir l’espècie. Però, a més, segons el president de la FOP, va resultar capital la «resposta de l’Administració i dels líders autonòmics i locals», que van adoptar l’os com a imatge del paradís natural i que amb les seves accions van llançar un clar missatge: «Astúries estima els seus ossos i lluita per ells».

La creació del Parc Natural de Somiedo va ser, finalment, pedra angular per a la millora de la situació de l’os, perquè va ser «el primer que va apostar per la coexistència, i també el primer que va demostrar que l’espècie pot convertir-se també en un actiu econòmic». De fet, un recent estudi de la FOP i l’Indurot ha conclòs que la presència de l’os contribueix directament a generar 20 milions d’euros anuals d’ingressos als municipis amb ossos de la serralada. I que aquests ingressos estan acompanyats per la generació o sosteniment de 350 llocs de treball directes a temps complet, majoritàriament de residents.

Ara sorgeixen «nous reptes»: cal «cuidar» els ossos, perquè la seva població continuï creixent a la serralada, remarca Palomero. Cal «avançar-se als incidents que poden provocar, que són previsibles, perquè cada vegada són més freqüents les trobades amb ossos, i poden crear inquietud» entre la població local. «Cal pagar bé els danys (uns 95.000 euros a l’any), protegir els abellars i informar tant els habitants dels territoris d’ossos com els visitants»; en definitiva, cal aprendre a conviure en pau i harmonia amb els ossos. I «administrar l’èxit», afegeix el president de la FOP.

¿Èxit? Sí, perquè s’ha passat d’una exigua població de 6 osses amb cries localitzades el 1989, dividida, a més, en dos nuclis aïllats genèticament, fins a les 41 i 38 osses amb cries localitzades el 2017 i 2018, respectivament, els últims anys per als quals s’ha presentat la informació.

Els dos nuclis poblacionals, l’occidental (amb prop de 300 exemplars) i l’oriental (amb uns 50), han experimentat un creixement continuat de l’ordre del 10 per cent anual, i diferents estudis genètics han permès també confirmar la recuperació de la connectivitat ecològica entre els dos nuclis, aïllats prèviament, i la millora de la variabilitat genètica associada a aquesta comunicació efectiva. De fet, ja el 2009, fruit d’un conveni de col·laboració entre el Principat i la Universitat d’Oviedo, es van localitzar dos exemplars d’os bru «híbrids», dos germans fruit de l’encreuament entre les poblacions oriental (la mare) i occidental (el pare), una cosa que en aquell moment el Govern del Principat va qualificar com «la fita més rellevant en la història de la conservació de l’os bru cantàbric en els últims cinquanta anys», al considerar-ho «clau» per al manteniment de l’espècie.

I és que l’alt nivell endogàmic i la poca varietat genètica era llavors, furtivisme a part, el principal problema per a la recuperació de l’espècie, i fins i tot algunes organitzacions ecologistes havien advertit que la població d’ossos oriental estava abocada a l’extinció, ja que tenia amb prou feines una trentena d’exemplars. La unió de les dues poblacions de la serralada Cantàbrica és un dels principals objectius de l’Estratègia Nacional per a la Conservació de l’Os Bru Cantàbric i va ser la línia mestra del Projecte LIFE+ Corredors Os, finançat per la Unió Europea, que executa la FOP amb el recolzament de la Fundació Biodiversitat i l’Obra Social de Caixa Catalunya, i amb la col·laboració de les administracions regionals d’Astúries i Castella i Lleó i dels dotze municipis que integren els principals corredors de comunicació de la serralada.

Però, tot i que la situació demogràfica de l’os cantàbric és ara esperançadora, tots els experts en la matèria insisteixen que «encara no és suficient per garantir-ne la conservació» i que no es pot afirmar en cap cas que hi ha una superpoblació d’ossos, com s’ha sentit en alguns àmbits. De fet, l’os figura en la Directiva Hàbitats de la Unió Europea com a «espècie necessitada d’una protecció estricta».

La convivència amb els animals i un turisme sostenible, els reptes actuals

El president de la Fundació Os d’Astúries (FOA), Nicanor Fernández, creu que Astúries està davant un «cas d’èxit», pel que fa a la recuperació de l’espècie, «per més que no hagi abandonat la zona de perill i quedi, per tant, camí per recórrer». I considera que «un avenç tan notori» no hauria sigut possible «sense la multiplicitat i conjunció d’esforços portats a terme tant per les diferents administracions com per la societat civil». Apunta que destacar-ne algun «no és fàcil», però sens dubte entre els més rellevants hi ha «el que correspon als veïns de les comarques d’ossos, que han passat de veure l’espècie com una mala bèstia o recurs cinegètic, a un símbol d’un medi ambient que acosta recursos a àrees en els quals aquests no abunden precisament».

Però també ha sigut determinant el «canvi de mentalitat impulsat des del Principat en la dècada dels vuitanta, amb els primers plans de recuperació, i que van ser secundats per la universitat; per ajuntaments; per la Guàrdia Civil, a través del seu servei de protecció de la natura, en estreta relació amb la guarderia, i altres entitats i fundacions, entre les quals es troba la Fundació Os d’Astúries», que des de fa ja gairebé trenta anys treballa per preservar l’hàbitat en el qual viuen els ossos i divulgar bones practiques mediambientals a escolars i persones que s’endinsen en els espais d’especial protecció d’Astúries.

«Una fita que simbolitza potser el canvi de mentalitat respecte a l’espècie, per més que ja s’estigués treballant abans en el seu favor, va ser sens dubte fa també una mica més trenta anys el rescat de la Paca i la Tola d’uns caçadors furtius», assenyala el president de la FOA. «Lamentablement llavors no va ser possible la seva reinserció en la naturalesa –avui sens dubte hauria sigut diferent–, però això va possibilitar una creixent sensibilització, que va afavorir molt totes les tasques posteriors amb la finalitat perseguida. Avui la situació és molt diferent, i per això els problemes i els reptes també ho són», afegeix.

Entre aquests reptes, Fernández col·loca el d’adequar el creixent nombre de visitants de natura a unes pautes que no interfereixin amb els hàbitats dels ossos, perquè són «delicats, estan basats en un equilibri precari, i qualsevol activitat mes allà de les tradicionals els pot malmetre». Creu que es fa necessari promoure «un turisme responsable, centrat a visitar la terra on viuen els ossos». Perquè això ja és «un incentiu més que suficient pel privilegiat medi ambient a què s’accedeix i no basar-ho tot a veure aquests exemplars en directe sense les adequades cauteles i limitacions». Existeixen, puntualitza, «massa exemples de ‘morir d’èxit’ com per no ser raonablement restrictius en una matèria tan sensible».

Fernández llança un missatge d’«optimisme», però que no pot suposar «baixar la guàrdia»: «Tenim el privilegi de disposar d’una icona potentíssima d’un medi ambient excepcional i que fa ‘marca Astúries’. I això ha sigut possible gràcies a molts esforços de molts agents, que algú intenti patrimonialitzar-ho és un exercici condemnat al fracàs. Perquè l’èxit, si n’hi ha, és de tots», conclou.

El biòleg Javier Naves, representant dels grups ecologistes en el patronat del Parc Nacional dels Picos de Europa, té una visió més pessimista. Creu que la batalla està «encara per guanyar», ja que, malgrat la millora de la situació de l’espècie, encara està en perill d’extinció i ocorren episodis com els de Palència o el Pirineu, que considera «gravíssims» i que segons la seva opinió requereixen «una revisió profunda del que està passant allà». Destaca que, en especial el que va passar a Castella i Lleó, «no ens és aliè, ens incumbeix, perquè pot convertir-se en un pou d’animals que neixen aquí», a Astúries.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Naves indica que la millora de la situació de l’espècie té a veure amb els treballs a favor de la seva conservació i amb la creació d’espais naturals protegits, però també amb altres aspectes, com «l’actualització de la llei de caça als anys vuitanta, que va incidir en la lluita contra el furtivisme» i els canvis socioeconòmics registrats als territoris d’ossos.

«A Astúries potser estem arribant a un sostre referent a la possibilitat de recuperació de l’espècie, perquè no em sembla que hi hagi gaire més zona disponible per als ossos i perquè comencen a sorgir conflictes i problemes, com el turisme o l’onada de parcs eòlics a occident», alerta Naves, que, no obstant, admet que els asturians han «de felicitar-se per la millora de l’estat de conservació de l’espècie», i fa una crida a la «prudència» per afrontar el futur de l’os bru cantàbric.