Apostes ‘online’, la pandèmia invisible

El tema del joc té molts prismes i tots venen carregats d’arguments. Com a gremi, és un autèntic gegant econòmic. Cada any mou prop de 41.000 milions d’euros (cinc milions més que la restauració) i genera 1.700 milions en impostos per a les arques públiques. Segons el Grup Codere, una de les companyies punteres, el sector ocupa, a més, unes 80.000 persones. I tot això no ha fet més que créixer: en els últims 10 anys, a l’oferta de casinos, bingos, loteries, màquines escurabutxaques i salons de joc se li han sumat les apostes ‘online’. 

El decret aprovat a principis de novembre pel Govern està fet a mida per a aquesta nova categoria. En resum, el Ministeri de Consum que dirigeix Alberto Garzón limita la publicitat a la franja entre la una i les cinc de la matinada, veta l’ús de personatges públics (futbolistes, presentadors de televisió...) per promocionar aquests negocis, no permet els bons de captació d’usuaris (diners gratis d’entrada per començar a apostar) i prohibeix el patrocini de competicions esportives. Aquest últim punt potser és el més mediàtic de tots, ja que 25 clubs de futbol, de Primera i Segona divisió, es veuran obligats a buscar nou espònsor a partir de l’agost de l’any que ve. Van sol·licitar tres anys de moratòria, però només els han deixat acabar la temporada en curs. L’incompliment d’alguna d’aquestes normes se sancionarà amb multes d’entre 100.000 i un milió d’euros. 

La publicitat (la vinculada al joc ‘online’ s’ha multiplicat per tres en set anys, de 68 milions el 2013 a 181 el 2019) és l’art de generar noves necessitats. Juga amb les aspiracions, el desig, la il·lusió; però també amb la frustració, els complexos, el voler i no poder. Hi va haver un temps en què els anuncis de tabac i alcohol es vinculaven a la virilitat. Si vols ser un home de veritat, fuma això i beu allò. I apareixia un paio formidable, en posat contemplatiu, fet a si mateix. Un figura. Com Eric Lawson, l’actor texà de Marlboro que va morir el 2014 víctima d’una obstrucció pulmonar crònica. Aquests dos gremis, des del moment en què l’Administració va mirar menys la caixa i una mica més la salut, ja han quedat molt acotats. No passava el mateix amb el joc i les loteries, on, segons els estudiosos, encara abunda certa frivolitat. «¿Et preocupa la distància social? Prova l’ascens social», afirmava una publicitat de la Grossa, aquest agost passat. Es va retirar immediatament després d’un tsunami d’indignació a què va seguir una pluja de disculpes públiques. Però allà quedava el missatge: jugar et converteix en una altra persona. Desgraciadament, no la que tu voldries.

Fora d’aquesta normativa han quedat les loteries públiques i les de l’ONCE, que disposen de protecció especial gràcies a la llei del joc del 2011. Això és una cosa que Juan Lamas no entén. És el director tècnic de la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR) i és dels que mai s’ha emocionat amb els anuncis ensucrats del sorteig de Nadal. «El decret llei és un pas endavant, però m’emprenya molt veure com a les deu de la nit, com si fos una notícia més d’interès general, a la televisió ens informen sobre els números afortunats del dia». En la memòria, el programa Telecupón, que va convertir el sorteig dels cecs en un esdeveniment televisiu diari gràcies a la imprevisible Carmen Sevilla.

Al marge de denunciar la frivolització d’una activitat que pot degenerar en una ludopatia, Lamas lamenta que el Govern no faci més esforços en matèria de «prevenció i informació a les persones afectades» i que la regulació de les sales de joc presencials sigui diferent per a cada autonomia. La publicitat, afirma, «és un caldo de cultiu» que després es tradueix en negocis vinculats al joc, sobretot a les zones més vulnerables de les ciutats, cosa que genera alteracions preocupants de l’«oci en determinades edats». Tornant als diners que generen el sector, Lamas lamenta que el joc (a Espanya hi ha 1,4 milions de jugadors ‘online’ actius) s’hagi vist sempre «com a la gallina dels ous d’or i no com un problema de salut pública». ¿És realment així?

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Susana Jiménez és la cap de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge i coneix bé els efectes del joc. Des del 2005, el seu equip ha tractat uns 350 nous pacients cada any. Assenyala que el 2010 hi va haver un increment considerable (100 més), imputable a la crisi econòmica, i que en els últims anys han detectat un clar canvi de perfil. Si una dècada enrere les apostes ‘online’ suposaven el 6,9% de les consultes, ara ja són el 26%. També s’han incrementat les visites de menors de 25 anys (el 27% dels jugadors ‘online’ tenen entre 18 i 25 anys, un percentatge que ha crescut un 13% en dos anys, i el 83% en tenen menys de 45). El 2005 eren el 6,8% del total i ara ja són el 18%.

Aquesta especialista no només està en contra de la publicitat de les apostes. Considera, de fet, que s’hauria de dedicar a «campanyes de prevenció» i no a la promoció del joc ‘online’. La seva experiència, no obstant, li diu que els anuncis són un factor més de risc; un catalitzador. Perquè n’hi ha altres, com l’entorn social o familiar, que poden degenerar en «impulsivitat, la recerca de sensacions o la dificultat per gestionar les situacions». En el cas de les dones, els casos de les quals solen donar-se a partir dels 35 anys, s’uneix, defineix Jiménez, «la necessitat de combatre la soledat i fugir dels problemes». I res millor que refugiar-se en mons paral·lels: «La publicitat facilita l’aparició de creences irracionals i pensaments màgics que et faran pensar que podràs tenir una vida de luxes i deixar de treballar. I no és així».