Una jutge investiga el suïcidi d’una menor en un centre de salut mental

La jove C. es va suïcidar l’1 de febrer del 2020 al centre ITA. Va aparèixer penjada d’un cinturó de roba cordat al suport d’una televisió de la seva habitació, la 206. Una treballadora la va trobar a la nit en una de les seves rondes. Els intents de reanimar la menor van resultar infructuosos. El servei d’emergències només va poder certificar la seva mort. 

La jove havia ingressat a la clínica un mes i mig abans per la recomanació d’un metge extern sota el diagnòstic de «trastorn de depressió major» i episodi recurrent «greu» amb «característiques psicòtiques». El facultatiu va trobar «factors de risc», entre els quals va destacar que la menor sentia una veu dins del cap, problemes de conducta alimentària i «elevada ansietat». Va ser el mateix facultatiu qui va fer les gestions perquè C. entrés al centre d’Argentona.

En la seva declaració com a testimoni, aquest metge, a preguntes de l’advocat de la mare de la menor, Sergio Santamaría, del despatx Vosseler, va assegurar que no era «ideal» que C. fos en una habitació on hi havia una televisió amb un suport. «Evidentment que no», va precisar. En un primer moment, va afirmar que suposava que era allà on el centre va cometre «una fallada», tot i que, al final del seu interrogatori, va matisar que s’havia equivocat en la paraula ‘fallada’ i que va voler dir que hi va haver «una falta de previsió».

Tocant fons

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

Els problemes de C. venien d’abans. «Era una noia estudiosa, divertida i carinyosa, però va començar a tallar-se al cos arran de l’ansietat. Penses que és l’adolescència. Fins i tot un dia em va trucar una professora dient-me que la nena havia tocat fons, que estava molt depressiva, plorosa i amb pors. Vaig descobrir una altra C.», recorda Juana Lázaro, la seva mare. «La meva filla em demanava sisplau que l’ajudés», assegura. Malgrat la vigilància que exercia sobre la menor, continuava autolesionant-se per la falta d’un tractament eficaç. Les visites a urgències eren habituals. Mare i filla es van sentir desprotegides.

Després d’un periple per diversos hospitals públics, la Juana va acudir a la sanitat privada. Va haver de fer un esforç econòmic per la seva condició de pensionista per pagar els 4.000 euros mensuals. «A partir d’aquí va arribar el meu pitjor malson. Quan anava a visitar-la veia per les lesions que cada dia estava pitjor. Els responsables del centre em deien que la meva filla estava bé, però no era així. Vaig pensar parlar amb la directora, però ja no hi va haver temps», explica la dona.