Viure amb càncer en pandèmia: més por, solitud i pitjor atenció sanitària

Al voltant de 20 milions de persones són diagnosticades de càncer cada any al món i unes 277.000 viuen a Espanya. Aquestes xifres reflecteixen la gravetat i incidència d’una malaltia que suposa la tercera causa de mort al nostre país. El problema és que la pandèmia ha deixat aquests malalts en un segon pla i ha agreujat la seva vulnerabilitat, tal com reconeixen des de professionals sanitaris fins a l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC).

Segons dades d’aquesta agrupació, 1 de cada 5 diagnòstics s’han fet l’últim any tard o no han arribat, cosa que pot suposar un pronòstic pitjor i menys supervivència. A més, si el càncer altera l’estat d’ànim de qualsevol malalt i la seva família, la pandèmia ha incrementat els casos d’ansietat o depressió, des del 30% dels pacients fins al 45%. A més, la distància social provoca que el 40% dels malalts pateixi una solitud no desitjada en un moment tan difícil de la vida. Malgrat aquesta emergència, el 94% de les comunitats ofereixen una cobertura insuficient o nul·la de tractaments psicològics especialitzats.

A tot això cal afegir que la crisi econòmica que ha desencadenat la Covid dificulta que els malalts puguin fer front als copagaments i provoca pobresa en al voltant del 25% de les famílies. 

Madalina Ilinca, 39 anys, té càncer de mama i el seu marit, de pròstata

Tant Madalina Ilinca com el seu marit, Roberto Cervigón, pateixen càncer, malgrat que no tenen una edat avançada, cosa que dona una idea de l’expansió d’aquesta greu malaltia. Ell va ser diagnosticat de càncer de pròstata a finals del 2019, quan tenia 61 anys, i després de sotmetre’s als tractaments, ara està bé. Però la Madalina acaba de ser operada d’un càncer de mama «molt gran i en estat avançat», perquè el seu metge d’atenció primària, com que ja havia sigut operada de dos tumors benignes, no la va derivar a l’hospital perquè li realitzessin un diagnòstic d’imatge quan ella es va detectar un nou bony al pit. Va ser en la revisió de l’operació anterior quan li van descobrir que aquesta vegada sí, tenia un tumor maligne, però pel camí «es van perdre mesos» i això que encara no havia arribat la pandèmia. Però l’atenció primària fa anys que no té prou recursos i el seu metge «es va confiar», ja que els anteriors bonys no eren càncer.

Finalment, la Madalina va ser operada el 8 de gener després de 12 sessions de quimioteràpia i ara l’esperen la radioteràpia i la immunoteràpia, i forma part d’un assaig clínic per provar dos nous medicaments. La pandèmia no ha aturat tot això, però sí que li ha provocat viure la situació amb «molta por» i sense el recolzament dels seus éssers estimats. Per exemple, va passar sola els quatre dies que va estar ingressada i, segons explica, «sortir d’una anestèsia i no poder parlar amb ningú va ser molt dur», tant per a ella com per al seu marit, que esperava notícies a casa.

Des de l’arribada del virus, la Madalina i el seu marit «viuen pràcticament aïllats», perquè són conscients que tot i que no hi ha proves que la Covid ataqui més les persones amb càncer, sí que hi estan «més exposades» al tenir «les defenses més baixes». Per això, quan va arribar el moment que la seva filla de 12 anys tornés al setembre a l’escola, van ser de les famílies que es van plantejar no permetre-ho. Encara avui la Madalina confessa que sent «molta por i la seva filla va a l’institut perquè els obliga la llei».

Fins i tot a casa guarden les distàncies. «Fa gairebé un any que no faig un petó a la meva pròpia filla», relata amb angoixa, i assenyala que tot i que el tracte rebut per la sanitat pública des que li van diagnosticar el càncer ha sigut bo, troba a faltar un «recolzament psicològic» que l’ajudi a suportar millor la situació.

Eva Martín, 52 anys, ha patit retards en les revisions del càncer de cèrvix

El cas d’Eva Martín és com el de molts d’altres que, a causa del col·lapse que han patit els hospitals, han vist com les seves proves diagnòstiques es retardaven. L’Eva va ser operada als 48 anys d’un càncer de coll uterí, fa quatre anys, però l’èxit d’aquella operació i el tractament posterior, com en qualsevol altre càncer, està «supeditat a les revisions», segons adverteix.

En el seu cas, està en una fase en què ha de ser sotmesa a una revisió cada tres mesos, però aquest calendari ha saltat pels aires. Just abans del confinament dur, li van trobar una alteració a la via renal i fins al juliol no li van comunicar que no era maligne. I del juliol fins al desembre sense nous resultats, i el «problema és que s’estan normalitzant els retards», segons denuncia. «La falta de recursos és brutal, i en la primera onada podia entendre’s però ara que sigueix igual o pitjor, amb una atenció primària desbordada i un diagnòstic per imatge dedicat a la Covid, no s’entén, haurien d’haver-ho planificat millor i haver aportat recursos», afirma.

El problema, segons explica, és que els malalts de càncer normalment pateixen una «angoixa tremenda» cada vegada que tenen una revisió, però que hi hagi retards en les cites o les proves, que no es pugui veure el metge presencialment o que passi com a l’abril, «que era impossible parlar» amb l’hospital o l’atenció primària, «genera més estrès». 

Verónica Sánchez, 49 anys, va patir càncer de mama i va reclamar recolzament psicològic

«Al trencar-se un turmell et donen una crossa però amb el càncer et diuen, “ànims, tu pots amb tot”», així de gràficament explica Verónica Sánchez com és de difícil enfrontar-se a un tumor maligne i la resposta que t’ofereixen a molts hospitals, ja que en el 94% de les comunitats donen una cobertura insuficient o nul·la al recolzament psicològic que demanen aquests malalts.

Notícies relacionades

Resistir a la indiferència

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

La Verónica, que va ser operada d’un càncer de mama fa quatre anys, explica que quan et diagnostiquen càncer «la teva vida es posa en pausa», i per molt que et diguin que l’han agafat a temps «creus que et moriràs». I el més dur no només és gestionar les teves emocions, sinó també les dels teus fills, els teus pares, la teva parella... Per això, ella no va dubtar a sol·licitar ajuda psicològica a l’hospital en el qual la van operar, però primer la van postergar perquè el professional sanitari designat estava de vacances i més tard ho va deixar perquè les cites «no estaven gaire ben organitzades». Així que, quan va tenir el diagnòstic, va entrar en el programa de recolzament de l’Associació contra el Càncer i afirma que, gràcies aquesta ajuda, ara està «molt bé».

La Verónica explica que és una persona «positiva, forta i autònoma», però que arriba un moment que «estàs tan perdut entre tant metge, tant tractament, els dolors, l’esgotament, que sents que necessites alleujar-te amb una persona competent», que a més et doni «consells» sobre com informar i suportar la preocupació del teu entorn. I la situació no s’acaba quan t’operen o acabes els tractaments, cada revisió «és una cosa molt estressant» i «quan acabes és com si t’hagués passat un tanc per sobre», relata.