Cinc segles de desnonaments

Etimològicament, la paraula ‘deshaucio’, en castellà, procedeix del verb antic ‘ahuciar’ (donar confiança o crèdit) i vol dir «treure les esperances». Està documentada, la paraula castellana, almenys des del segle XIV. En anglès, ‘eviction’ procedeix del llatí ‘evincere’, que significa conquistar. Segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, els desnonaments no són un efecte col·lateral inevitable dels processos d’urbanització sinó el resultat de la intervenció humana.

Per a l’antropòleg Stefano Portelli, el desnonament és una eina de conquesta que sempre ha existit i que s’associa a polítiques de control de la població. El moment que marca la diferència és el naixement de la burgesia: «A nivell històric el que més s’assembla al que està passant ara se situa a l’Anglaterra del segle XVII, quan es privatitzen els espais comunals i es produeix una despossessió brutal de terres, cases i pobles, que provoca que una massa de gent marxi a les ciutats, on estan disposats a tot per sobreviure».

Primeres revoltes

A mitjans del segle XIX, l’acumulació de població desposseïda i les primeres revoltes genera en la burgesia un «pànic moral» que donarà lloc a grans transformacions urbanes fetes a base de desnonament. De París a Barcelona, «es van esponjar i buidar els centres històrics on anaven a parar els immigrants i es van crear barris perifèrics». A partir de llavors la dinàmica sempre serà la mateixa: «Tensió, resposta en forma de reformes urbanes destructives i desplaçament de persones que responen reapropiant-se els espais».

Per a Portelli, que va passar anys estudiant la demolició de les cases barates del barri del Bon Pastor de Barcelona, el cas més flagrant d’aquestes polítiques va ser el dels Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, es van injectar una immensa quantitat de recursos públics en la renovació dels centres de les ciutats i «milers de persones van ser desnonades i amuntegades a qualsevol lloc».

Els desplaçaments forçats van afectar sobretot la comunitat afroamericana, «que encara s’estava recuperant del trauma de l’esclavitud». El resultat d’aquestes polítiques va ser «una cultura de perifèries, alienació i individualisme» que arriba fins avui.

El quadro de Blandford Fletcher

Els processos de desallotjament de la vivenda habitual estan travessats per la classe social, el gènere i l’origen ètnic i els nens són qui més pateixen les conseqüències. Al quadro titulat ‘Evicted 1887’, el pintor Blandford Fletcher reprodueix el llançament d’una dona viuda i la seva filla a Steventon, una localitat anglesa pròxima a Oxford. L’artista explica de manera molt realista una escena que en aquella època es repetia a milions de llars a una banda i l’altra de l’oceà Atlàntic.

Després de 134 anys, l’expressió digna però afligida de la mare i la mirada directa i plena de preguntes de la nena continuen impactant emocionalment l’espectador. També ho fan ara algunes imatges de desnonaments que es viralitzen a través de les xarxes socials, en què l’apoderament ha substituït la vergonya.

Un d’aquests llançaments va tenir lloc a l’octubre passat al barri de Ciutat Meridiana de Barcelona, on una família amb tres fills va ser expulsada de la seva llar quan ja es feia fosc, en ple estat d’alarma per la pandèmia i entre fortes mesures de seguretat. Les fotografies i els vídeos dels nens allunyant-se de casa seva amb les motxilles escolars a l’esquena van causar tal commoció que l’entitat bancària propietària del pis va rectificar i els va tornar les claus. La imatge dels Mossos d’Esquadra encara es ressent d’aquell episodi.

La tipologia dels desnonaments ha variat al llarg de la història i, després de la crisi hipotecària, dominen els llançaments d’inquilins que no poden assumir l’augment de preu o que han ocupat pisos buits de grans propietaris a falta d’una altra alternativa. També els arguments dels jutges varien segons el lloc i el moment històric. «La vivenda és alhora una necessitat essencial i un instrument formidable d’opressió», afirmava un jutge del Tribunal Suprem de l’Argentina el 1922.

Propietat privada i funció social

En plena elaboració de la nova llei de vivenda pel PSOE i Unides Podem, de moment el Tribunal Constitucional ha anul·lat l’ampliació de la llei antidesnonament catalana, al·legant qüestions de forma, i també ha admès a tràmit el recurs contra la llei que regula els lloguers a Catalunya, totes dues aconseguides després d’anys d’intensa lluita dels activistes per la vivenda.

La tensió entre el dret il·limitat a la propietat privada i la funció social que la Constitució atribueix a la vivenda genera opinions enfrontades: «Si no hi hagués desnonaments, simplement no hi hauria lloguers –afirma el catedràtic d’Economia Aplicada Francisco Cabrillo–. A Espanya, on les famílies solien invertir en pisos per als fills, si s’entén que quan l’inquilí no pugui pagar al·legarà necessitat i no passarà res, es deixaran de llogar pisos».

Cabrillo qüestiona que l’entrada en joc de les societats d’inversió immobiliària i els fons voltor hagi generat més desnonaments, però sí que veu una relació directa entre l’oferta turística i l’escassetat de vivendes. No obstant, recorda que a Espanya hi ha hagut èpoques de «més escassetat» i apunta als anys 50: «¿Què va fer llavors el Govern de Franco? Intervenir el mercat i controlar les rendes d’una manera no gaire diferent de com s’està fent ara. El resultat va ser que Espanya es va convertir en el país europeu amb menys oferta de lloguer».

L’economista admet que hi ha un desajust del mercat perquè els salaris no estan d’acord amb els lloguers a les ciutats amb més població, però considera que la regulació dels lloguers acabarà reduint encara més l’oferta i apujant els preus. Des de la seva òptica, la solució passa per incentivar la iniciativa privada per construir vivendes i augmentar les ajudes públiques al lloguer.

A l’altre extrem, hi ha enfocaments sobre la vivenda que posen l’èmfasi en l’experiència de les dones. Des de l’urbanisme feminista, l’arquitecta Zaida Muxí, autora de ‘Mujeres, casas y ciudades’, rescata un dels models més antics: els beguinatges, que es van iniciar al segle XIII. «Eren grups de dones que decidien viure juntes i que acollien altres dones sense diners –explica–. Formaven comunitats i barris sencers dins les ciutats».

Models de covivenda

Durant el segle XIX hi va haver altres experiències d’edificis amb espais comuns que han derivat en els actuals models de covivenda, on la propietat és col·lectiva. Un dels projectes més coneguts és el de La Borda, al barri de la Bordeta, que s’aixeca en un solar cedit per 75 anys per l’Ajuntament de Barcelona.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

On els llaços comunitaris són més forts hi ha menys risc de desnonament: «Aquest model comunitari potser no és per a tothom, però l’actual tampoc ho és –afirma Muxí–. La vivenda no és el problema d’una persona a qui no li ha anat bé a la vida, és una qüestió col·lectiva. Hem de deixar de pensar en la propietat com l’única manera d’accedir a la vivenda i pensar altres alternatives».

En les últimes dècades, l’enfocament sobre la vivenda està canviant i els desnonaments han passat de veure’s com una conseqüència de la pobresa a ser considerats com una causa. El dret a la vivenda també s’està incloent en el concepte més ampli del dret a la ciutat que, més enllà d’un sostre, inclou el dret col·lectiu a transformar la ciutat segons els anhels de la majoria de la ciutadania.