Els altres Fernando Simón del món

És difícil trobar cap diari, ràdio o televisió a Alemanya que no hagi dedicat ja un perfil o un reportatge en profunditat a Christian Drosten, el director de l’Institut de Virologia de l’Hospital Universitari de la Charité i assessor de referència del govern federal en l’actual pandèmia. 

Drosten era un científic relativament desconegut a finals del 2019. Avui va camí dels 700.000 seguidors a Twitter, compta amb un podcast propi a la ràdio pública alemanya en què parla amb una periodista sobre diferents dimensions de la crisi sanitària i no és estrany veure’l als programes de debat i de divulgació, tan del gust de les televisions alemanyes.

(Continueu llegint)

Durant molt temps van compartir sala de premsa: un negava la gravetat de la pandèmia i un altre li donava tot el pes que mereixia; un ignorava les víctimes i un altre es desvivia per demostrar empatia; un desinformava amb bastes simplificacions i un altre desgranava amb franquesa i esperit pedagògic la crua realitat del coronavirus. Com era d’esperar, la cosa no va acabar bé. Amb el pas dels mesos, Donald Trump va anar marginant el doctor Anthony Fauci, restringint les seves aparicions davant els mitjans i filtrant als periodistes els suposats «errors» comesos pel tsar del coronavirus en la gestió de la pandèmia.

(Continueu llegint)

No té cap atractiu ni carisma particular. Els dits entrecreuats, el cap rapat, la cara rodona, el discret to de veu i l’aplom constitueixen els principals trets de Jérôme Salomon, director general de Salut i portaveu oficial de la pandèmia de coronavirus a França. El seu rol d’emissari de males notícies es compara amb la tasca de l’antic fiscal antiterrorista, encarregat d’informar els francesos dels detalls de cada nou atac, valent-li el sobrenom de «François Molin de la Covid-19».   

Durant mesos, a les 19.30 hores, Salomon i la seva petita pantalla plena de gràfics, mapes i xifres interrompien la programació dels principals canals d’informació amb els últims detalls sobre l’evolució de la crisi sanitària: l’avenç de la corba de contagis, la tensió hospitalària, el nombre de morts... Davant una missió desagradable com aquesta, els ministres macronistes l’haurien batejat amb el macabre malnom de l’«enterramorts».enterramorts.  

(Continueu llegint)

El Govern belga compta des de principis d’octubre amb un ‘monsieur corona’. Un alt càrrec del ministeri de Sanitat anomenat Pedro Facon, responsable de gestionar la crisi de la Covid-19, definir directrius i garantir la coordinació entre les diferents entitats federades que, segons la premsa belga, va patir un ‘burnout’ a començament d’any. No obstant, les cares visibles, els que compareixen dues vegades a la setmana per explicar com evoluciona una pandèmia que ha deixat més de 21.000 morts al país són dos experts del grup que assessora el Govern. Fiel a la divisió lingüística del país, hi ha un portaveu interfederal per cada comunitat lingüística: el metge expert en malalties infeccioses, el francòfon Yves van Laethem, i el veterinari i viròleg neerlandòfon Steven de Gucht. 

(Continueu llegint)

Els italians no tenen només un Fernando Simón contra qui llançar pedres i desfogar les seves frustracions pandèmiques, sinó almenys tres, en alguns moments quatre i en uns altres cinc o més. Davant la comprensible confusió generada, l’Executiu actual, constituït a meitat de febrer amb Mario Draghi al capdavant, ha demanat que s’unifiqui i es creï la figura d’un sol portaveu per a les nombroses instàncies implicades. Per no repetir el que va passar a principis de febrer, quan el turisme de la neu –tancat tot l’hivern– finalment s’havia de posar en marxa un cap de setmana, però la nit abans Sanitat va renovar el tancament. ¡Adeu a inversions, neteges i contractació de personal!

(Continueu llegint)

La veu de la ciència al Regne Unit durant la pandèmia no ha estat encarnada per un portaveu a l’estil de Fernando Simón. A Anglaterra, les conferències de premsa gairebé diàries estan presidides per un membre del Govern. Els més habituals són el primer ministre, Boris Johnson, o el titular de Sanitat, Matt Hancock, amb un científic sempre a cada banda. Els designats solen ser el cap del servei mèdic per Anglaterra, Chris Whitty, i l’assessor científic del govern, Patrick Wallace. Els britànics a força de veure’ls els coneix, però cap dels dos enamora la càmera ni s’ha convertit en una celebritat. Amb una imatge més aviat grisa i avorrida, la seva missió és explicar amb gràfics i estadístiques l’evolució de la Covid, l’estat en què es troben els hospitals i, de vegades i discretament, corregir algun excés de Johnson.

(Continueu llegint)