El laberint nuclear del Japó

Avui només funcionen 10 reactors dels 54 de llavors i més d’una vintena esperen el seu desmantellament. La tornada de l’energia nuclear al Japó ha sigut un pedregar. L’Executiu de Shinzo Abe va enterrar l’estratègia abolicionista de Naoto Kan, president quan el tsunami es va empassar la central, i va ordenar la seva reobertura amb regulacions de seguretat més estrictes que inclouen sistemes contra les fugues de radioactivitat, centres de coordinació per a emergències, la previsió d’actes terroristes i més protecció contra fenòmens naturals com tsunamis, terratrèmols i tornados. També va exigir el preceptiu recolzament de les comunitats dels reactors i aquí s’han encallat molts projectes.  

El Japó rep ara de les centrals el 6,5 % de la seva energia i té pensat apujar-lo al 20% el 2030 però pocs ho veuen factible. La resistència popular no només descansa en els riscos sinó també en els 128.000 milions de dòlars que, segons l’agència Kyodo, costarà incrementar les mesures de seguretat a les centrals operatives i desmantellar les jubilades. I la factura no inclou Fukushima. 

El que passa és que al Japó no li sobren alternatives. Manca de petroli o gas natural i la seva orografia muntanyosa complica l’expansió de l’energia solar i eòlica. Les renovables han doblat la seva rellevància i ja arriben al 18,5% del volum energètic nacional, però encara són insuficients per suplir el forat. Abe va jutjar que seria quimèric revifar una economia gripada durant més de dues dècades sense l’energia nuclear perquè obliga a caríssimes importacions de combustible fòssil que castiguen la balança comercial. S’afegeixen els compromisos contra l’escalfament global: igual que els EUA i Europa, pretén reduir a zero les seves emissions de carboni el 2050, i l’empresa no és viable sense l’aportació nuclear.  

Amb la fe d’un convers

Cap altre país mostra un vincle més estret ni més esquizofrènic amb l’àtom. Un poble comprensiblement terroritzat per l’energia nuclear l’havia abraçat amb la fe del convers unes dècades després. Va ser decisiu el president Eisenhower i la seva campanya «Àtoms per la pau», plasmada en el seu discurs a l’ONU el 1953, que va aplanar la venda de centrals nuclears nord-americanes per tot el món. Washington va acudir a Shoriki Matsutaro, magnat de la premsa i criminal de guerra de classe A, per vèncer les reticències al Japó amb exhibicions sobre les aplicacions pacífiques de l’energia nuclear i dibuixos animats que la presentaven als nens com una cosa excitant. La pluja va calar: el 1958 només el 30% relacionava l’àtom com una cosa nociva.  

Van ser necessaris un terratrèmol, un tsunami i una central nuclear envellida per agitar les consciències. La pitjor crisi des de Txernòbil va descobrir que el sector havia campat al seu aire. L’havia de fiscalitzar l’Agència de Seguretat Nuclear i Industrial però, paradoxalment, també tenia la funció de desenvolupar-lo. Fukushima va enterrar la certesa que les companyies es preocuparien de la seguretat de les seves centrals per assegurar la inversió.  

Notícies relacionades

L’home que cuidava els gats de Fukushima

Les centrals nuclears es blinden per evitar un altre accident com el de Fukushima

Tepco, la companyia que gestionava Fukushima, havia presumit durant anys davant els seus accionistes de retallades pressupostàries en seguretat. El resultat va ser un mur protector amb la meitat de l’alçada de l’onada que la va arrasar. Abans havia falsejat informes de seguretat, elevant fugaços reconeixements a exàmens exhaustius, i obligat a esborrar imatges d’esquerdes captades per treballadors.  

El Japó continua al seu laberint 10 anys després de Fukushima. Cap de les mesures governamentals ha convençut el moviment antinuclear, abans reduït a grupuscles d’excèntrics i avui majoritari. El país segueix grapat a una energia tan odiada com imprescindible.