El Museu de Lleida, una institució amputada

D’aquí la marxa dels béns i el perill que corre el Museu de Lleida, hereu del Museu Diocesà. Aquest data del 1893 i va tenir com a instigador el bisbe Meseguer. Va ser el segon en crear-se a Espanya, el primer va ser el de Vic, i tenia per objectiu tant protegir el patrimoni de la diòcesi dels antiquaris i col·leccionistes com instruir joves seminaristes. I s’hi va dedicar el bisbe comprant, per compensació econòmica o permuta, totes aquelles peces de les esglésies que els rectors havien rebutjat per espatllades o per antiquades. Sense Meseguer no hi hauria patrimoni pel qual litigar. I amb la marxa dels 111 béns desapareix una bona part del relat del Museu de Lleida, l’únic que narra 800 anys d’història comuna d’un territori de frontera unit sota el paraigua de l’Església des del 1149, conquesta de la Lleida islàmica, fins a la segregació fatídica del 1995.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les peces mostren l’expressió artística d’un territori compartit i formaven una unicitat ara trencada. No en va, per als conservadors, la mateixa importància tenen –des del punt de vista del relat– una casulla trencada que el frontal de Tresserra. Tot i que en realitat el valor no és el mateix. El conjunt que va està taxat en vuit milions d’euros i tenen entre les seves joies més preuades l’esmentat frontal de Sant Vicenç de Tresserra, el de Sant Hilari de Buira i l’arqueta de la mateixa església. Hi ha més tresors que aquest dimecres agafaran el camí cap a Barbastre i deixaran el relat del museu coix. Allà hi ha els retaules de Sant Cristòfor de Santa Llestra i de Sant Antoni Abat de Sixena; les taules de Sant Martí de Lascuarri, de Sant Blai de El Gaió i de Sant Joan Baptista de Saidí. D’aquesta última població és, també, la verge de pedra policromada de gran valor que estava al culte, fins dilluns a l’església de Sant Llorenç de Lleida.

La joia de la corona

Però la d’ara no és l’única amputació que pateix el museu que, el desembre del 2017, amb el 155 vigent, va veure com la guàrdia civil entrava a les seves dependències per requisar unes altres 44 obres: les del monestir deSixena que també estaven en disputa amb Aragó via un judici diferent al present. Llavors, després del lamentable episodi, el MNAC va cedir a la pinacoteca de Lleida algunes de les seves obres romàniques i gòtiques per poder mantenir el relat. Ara, la Conselleria de Cultura afirma que farà el mateix, portar obres del Palau Nacional al Museu de Lleida per poder continuar explicant la història d’aquest territori de frontera. Però el dolent és que els litigis de Sixena i l’actual dels 111 béns de la Franja no són els únics que amenacen el centre del Segrià. Hi ha dos conflictes més al caure: un per l’arxiu de Roda d’Isàvena i un altre per les peces de les parròquies que ara depenen del bisbat d’Osca, entre elles, la joia de la corona: el frontal d’altar de Berbegal, un dels pocs exemplars que existeixen de l’anomenat ‘art del 1200’, amb influències del món clàssic i del món bizantí, i que es coneix com el ‘cant del cigne del romànic’ perquè van ser les seves últimes produccions.