Què puc fer perquè el meu fill no sigui un assetjador a l’escola

Si el teu fill, de manera puntual, molesta al parc un company o li diu que no vol jugar amb ell, no significa que l’estigui assetjant. Tampoc si té una discussió o li deixa anar una cosa desagradable. Que el teu fill preadolescent no accepti un col·lega de classe a les xarxes socials tampoc no és assetjament. Sí que ho és, no obstant, quan fa mal a aquesta persona constantment físicament o virtualment. També quan el margina i l’arracona a l’escola o a l’institut. El mateix que quan l’espanta, l’amenaça, l’obliga a fer alguna cosa en contra de la seva voluntat, li roba material escolar i l’insulta amb molta freqüència. 

Qualsevol manual bàsic de paternitat i maternitat adverteixen que els nens aprenen per imitació. Els adolescents amb pares fumadors tenen tres vegades més probabilitats d’adquirir aquest hàbit, recorda Bruna, que insisteix que és igual que li diguis mil vegades al teu fill que fumar és dolent si et veu a tu encendre’t un cigarret rere un altre. En aquest cas, no parlem de fumar, però sí de crits. «Pensem que per un parell de crits no passa res. Però els efectes negatius en l’àmbit psicològic estan comprovats», destaca l’autora. Bruna esmenta un dels manuals bàsics de pares i mares: ‘Omple’m de petons’, en què el pediatre Carlos González alerta que les criatures que reben bufetades aprenen que els conflictes es resolen a cops i que els forts s’imposen sempre als febles. ¿Cridem molt a casa i no ens n’adonem? Educar contra l’assetjament recull un estudi universitari als EUA en què es van entrevistar mil famílies heterosexuals amb fills de 14 anys. El 45% de les mares i el 42% dels pares van admetre haver cridat i, en algun cas, insultat els seus fills.

«Molts pares van créixer sota un model autoritari i ara es rebel·len fent al contrari», explica Bruna. Accedir fàcilment als desitjos de fills i filles, deixar-los moltíssima llibertat, no establir límits i acabar fent el que ells volen són les característiques fonamentals del model permissiu, que genera nois amos de la casa: individualistes i hedonistes, molt poc obedients, amb baixa autoestima i incapaços d’acceptar la frustració. Bruna aconsella a pares i mares que quan entrin a casa després de la jornada laboral es treguin la motxilla de preocupacions i estiguin presents i disponibles per als fills. Compte amb el mòbil, aquest lladre de presència. L’experta aposta pel model assertiu: sigues flexible i congruent, dona ordres d’una en una i no de deu en deu, explica per endavant la conducta que esperes del teu fill, formula límits en positiu, fuig de frases com «No deixis els deures per a última hora» i aposta per «Fes les tasques el primer i així després jugues».

Sentir-se bé amb si mateix, respectar-se i respectar els altres és una cosa bàsica perquè el teu fill no es converteixi ni en assetjador ni en víctima. Una de les receptes fonamentals per aconseguir-ho és fugir de les etiquetes. Bruna desafia els pares a conèixer el mètode del bolígraf verd, de l’autora Tatiana Ivanko: marcar els encerts dels fills en verd en lloc de remarcar els errors en vermell. «Valora l’esforç, no el resultat», demana Bruna després de posar èmfasi que si el petit de la casa escriu 20 paraules bé i una malament cal aplaudir-lo, i molt. L’experta recomana també el sistema del professor Fernando Alberca (‘Tots els nens poden ser Einstein’): proposa al teu fill dir els seus punts forts. Si en diu més de cinc la seva autoestima és elevada.

Hi ha nois que són testimonis de l’assetjament i que animen i aclamen l’assetjador. N’hi ha d’altres que ho veuen i no hi fan res, perquè pensen que no és assumpte seu. Els dos perfils són igual de perillosos. Pares i mares han de convertir els seus fills en els millors testimonis de l’assetjament, superherois amb el poder de veure’l i denunciar-lo davant pares i professors. «No és una xivatada, és una denúncia responsable per fer visible el que és invisible», conclou l’autora.