La picaresca contagia de Covid la Vall d’ Aran

El risc de rebrot és encara d’alçada pirinenca a la Vall d’Aran, pròxim a mil, més de cinc vegades superior al de (se suposa i per comparar) la ingovernable i incorregible (des del punt de vista epidemiològic) Barcelona. Un de cada 10 aranesos ha passat, amb més o menys símptomes, la Covid-19 des que es va declarar la pandèmia. No hi ha qui tussi als aranesos en aquesta ominosa competició. Aquesta setmana neva. Hi ha gana d’esquí. D’aquí a pocs dies, el sector turístic de la vall penjarà el cartell de ‘ple’, almenys qui obri al públic, que no serà tothom. ¿Què pot sortir malament?

A la seva manera, la Vall d’Aran és una illa, com Nova Zelanda. La comparació és malintencionada, per descomptat. El país dels antípodes ha causat admiració mundial per la seva eficàcia a l’hora de contenir la propagació del coronavirus. És una illa, així qualsevol, diuen els que relativitzen l’èxit de la primera ministra Jacinda Ardern. També és una mica insular la Vall d’Aran, una comarca que només té tres portes d’accés, dues quan el port de la Bonaigua està tancat per la neu. No s’ha de ser el mariscal de camp Montgomery per coordinar un infranquejable confinament comarcal o, com ara, autonòmic si així es vol. Hi ha una porta a la vall a Les, la de la frontera francesa, i una altra al túnel de Viella. Que l’índex de rebrot fos de més de 1.700 punts fa un mes i comencés aquesta setmana encara per sobre de 1.000 és la història d’un monumental fracàs. ¿Culpa de qui?

N’hi ha prou amb encendre la metxa de la conversa amb uns quants aranesos, com gairebé tots els veïns de la vall, vinculats poc o molt al sector turístic, per emportar-se una primera sorpresa. Hi ha enuig, no pel que és comú a les zones de costa o a Barcelona, és a dir, no per la persistència de les restriccions i les limitacions horàries imposades a la restauració, sinó pel contrari, pel fet que molts hotels hagin optat per la sana (en el sentit mèdic del terme) decisió de tancar i que, en canvi, les segones residències s’hagin omplert els caps de setmana tant o més que en una temporada d’hivern normal. Només un apunt del natural: per a l’elaboració d’aquesta crònica s’ha anat i tornat de la Vall d’Aran i s’ha recorregut dues vegades de punta a punta sense topar amb cap control policial. Sens dubte, el conseller Miquel Sàmper no és Montgomery.

Juan A. Serrano, alcalde de Viella i amo de l’hotel Riu Nere, tancat des de fa mesos perquè li sembla el més responsable, no cau, no obstant, en la fàcil temptació d’atribuir les pèssimes xifres de Covid de la vall només als visitants forans. Almenys, no en exclusiva. «Hi ha hagut irresponsabilitat també aquí». Potser per aquest paisatge de Shangri-La tan reconfortant a la vista que és l’Aran hi ha hagut, qui sap, una falsa sensació d’immunitat, que aquí tothom és Robert Conway a ‘Horitzons perduts’. Les imprudències no han sigut poques. A la seva escala, la gent s’arremolina com al Born de Barcelona per fer copes. Hi ha hagut fins i tot algunes festes clandestines que no han arribat a sortir a la premsa, amb carreres dels assistents pel bosc per fugir. Mala cosa.

La cosa es va torçar (això diuen les xifres) després del Nadal. Abans era un refugi segur. Els índexs de Covid eren de color verd. La vall, greu error, es va omplir per acomiadar l’any, una imprudència en la planificació de la Conselleria de Salut que aviat va començar a cobrar-se el coronavirus. Va arribar, no se sap com, la soca britànica, el no va més en contagis. El virus va conquistar així noves terres. Així com en altres zones de Catalunya la incidència de la malaltia a les escoles ha sigut molt més petita del que es temia al principi, a la Vall d’Aran ha sigut més alta. Un 75% dels 1.300 escolars aranesos s’han hagut de confinar en un moment o un altre.

La dissort, doncs, s’ha anat succeint catastròficament. Ni tan sols es va fer cas dels senyals d’advertència, tot i que semblessin literalment caigudes del cel. El 6 de febrer, com en una d’aquestes plagues amb què Charlton Heston commina Yul Brynner a cedir, un núvol de pols sahariana va tenyir de vermell la neu de Baqueira com si fos el Nil. ¿Quina va ser la resposta a aquesta advertència en tecnicolor? ¿Temor? I ara, com el faraó, ni cas.

La síndica d’Aran, Maria Vergés, no ha obtingut ni tan sols una protocol·lària resposta per part de la Generalitat a algunes de les cartes urgents que ha enviat perquè es decidís un pla b per a la vall en vista de l’augment dels contagis. Si es va fer amb la Cerdanya, per què no amb l’Aran. Les relacions entre el Consell General d’Aran i la Generalitat rarament són cordials i fluides. Des de la capital es tracta els aranesos des de fa dècades amb un irritant paternalisme que, arribada la Covid, se’ls ha tornat en contra. La Generalitat s’ha mostrat clarament ineficaç a l’hora de fer complir les normes que ella mateixa decideix. El que dèiem, la vall només té tres portes i sempre han estat obertes.  

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Les segones residències han funcionat fins i tot potser més que altres hiverns. Les classes amb més diners de Barcelona, Madrid, València i el País Basc s’han arribat a comportar com versions adinerades de lladregots quevedians, amb episodis de picaresca tan sorprenents com eficaços. Per exemple, aquest any crida molt l’atenció a la vall l’alt nombre de famílies que han federat els seus fills a la disciplina de l’esquí, cosa que, ¡oh!, les proveeix del paper necessari per trencar el confinament. «Sé per un administrador de finques que fins i tot li han arribat a demanar que convoqui falses reunions de la comunitat de propietaris per així tenir un document amb què viatjar a la vall sense por dels controls», explica, i prefereix no donar el seu nom, un hoteler que aquesta Setmana Santa no obrirà l’establiment, fins i tot a risc de sentir-se una mica tonto. Segons la seva opinió, compartida per altres fonts consultades, l’ideal seria deixar la vall neta de Covid de cara a Sant Joan, per començar així una reparadora temporada d’estiu. El que s’intueix a l’horitzó, no obstant, és la quarta onada.