Set de cada 10 dones maltractades opten per no denunciar la seva parella

Soles, plenes de por i de dubtes. Així estan l’àmplia majoria de dones quan abandonen els domicilis on les seves parelles els agredeixen psíquicament, físicament o sexualment. «Fa anys que viuen amb por, amb l’autoestima per terra i sent incapaces de prendre decisions per elles mateixes perquè l’agressor els ha anul·lat per complet. Si trenquen amb tot és perquè temen per la seva vida o la dels seus fills. Ho fan desesperades i sense planificar-ho», exposa Irene Andrés, responsable del servei integral de les dones de l’associació Invia. Fa més de seixanta anys que l’entitat acompanya dones maltractades.

Invia empara les víctimes, hagin presentat denúncia o no. També segueix aquest criteri la Generalitat, a través del Servei d’Intervenció Especialitzada contra la violència masclista. Aquest 2020, tot i que les denúncies han caigut de forma considerable, aquests serveis han atès 800 dones i 200 nens més que el 2019. ¿Per què cal atendre una dona que diu ser víctima de violència masclista però no ha interposat cap denúncia? «Perquè no saben si volen fer-ho, perquè estan destrossades i perquè cal preparar-les perquè puguin assumir una nova vida, no només aquest procés judicial», respon Andrés.

I aquest és precisament el drama. Quan una dona surt d’una situació continuada de violència, l’estrès posttraumàtic viscut es reflecteix en les múltiples llacunes mentals que té. «Això és el que fa que els jutges no es creguin el seu testimoni», explica la psicòloga especialitzada en processos de victimització, Alba Alfageme. «Si els jutges reconeguessin les seqüeles de la violència psicològica en els seus relats tindríem moltes més ordres de protecció de les que tenim avui dia», es queixa Andrés, farta d’anar als judicis ràpids i veure dones que són incapaces de recordar hores, dies i moments de les agressions, que els seus marits tenen guardats els comunicats mèdics de cada pallissa, i que es contradiuen, amb la primera declaració presentada davant els Mossos.

Dones destrossades

«Al final el problema és que la justícia, i els mètodes d’investigació se sustenten en un concepte patriarcal: estan pensats pels delictes que passen als homes. Les baralles al carrer, els robatoris... aquells en els quals hi ha testimonis, càmeres i mil formes de provar l’autoria del delicte», assenyala Alfageme. Amb les dones, el 80% dels delictes passen en la intimitat. I els únics ulls que ho veuen són els d’elles. «Si el judici se sustenta en el seu testimoni és quan tenim el problema. Elles s’han de mantenir fortes, segures... però fa anys que estan destrossades», insisteix Alfageme. «Les victòries judicials passen quan un veí truca a la policia i els Mossos es troben amb l’agressió. O quan estan assessorades pels serveis socials, fan a poc a poc una maleta i el dia que hi ha places en una casa d’acollida pacten la sortida. Allà ja estan més preparades per tot el que vindrà», explica Andrés.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

A partir d’aquí, la roda implacable de la desigualtat continua rodant. Les dones veuen constantment causes que s’arxiven i jutges que no les creuen. «Quan hem d’acompanyar les dones perquè puguin afrontar un judici, quan les veus sortir destrossades dels jutjats... allà t’adones que estem davant un fracàs col·lectiu, que hi ha una cosa que no està funcionant en el sistema que les hauria de protegir i acompanyar», assenyala Alfageme. «Al final les dones no senten que el procés judicial els repari el mal causat, que és per al que està», es queixa la psicòloga. L’educadora ho corrobora. «Elles només volen sortir d’allà i començar una nova vida sense l’agressor. Fins i tot algunes prefereixen tenir bona relació amb ell perquè és el pare dels seus fills», afegeix Andrés.

Les poques dones que sí que decideixen fer el pas de denunciar solen tardar vuit anys a fer-ho, segons l’última macroenquesta de victimització del Ministeri d’Igualtat. La llista d’espera per entrar en una casa d’acollida és de dos mesos, lamenta Andrés. I una vegada allà, la seva fragilitat és tal que tenen fins i tot por de cuinar perquè recorden quan el seu marit o el seu nòvio els pegava o les acusava de no fer res que els agradés. «Nosaltres l’únic que volem és que puguin tornar a creure en elles mateixes, a prendre les seves pròpies decisions, a refer-se. I de vegades anar al jutjat les porta a esfondrar-se de nou. ¿Tu podries suportar-ho?», diu Andrés.