Atabalament, estrès i falta de llibertat: un any de pandèmia amb mirada adolescent

Hi ha una paraula recurrent en moltes de les (ordenades) intervencions: llibertat, falta de llibertat. També parlen de la por de contagiar els seus avis. Sí, és una cosa que tenen molt present: «Ens diuen inconscients però som els primers que no volem fer mal als nostres avis». I del temps perdut; sense rascar gaire, aflora també aquest sentiment. Un temps que són conscients que ningú els tornarà. Petites coses, per a ells molt importants, com que els seus pares puguin anar a veure’ls jugar a futbol, ara que, finalment, han pogut tornar a jugar.

La primera pregunta és gairebé obligada atès el context de la conversa: «¿Com vas rebre la notícia que estaries 15 dies sense escola?». En aquell llunyà març del 2020, la primera informació, llavors poc creïble, va ser aquesta: dues setmanes sense classes. ¡Regalats! ¡Regalats! «¡Era la millor notícia que ens podien donar!», fa broma l’Adam.

Estan asseguts en cercle a l’aula de música –bastant més gran que la seva classe habitual– amb les finestres obertes, com marca la normativa. A través d’aquestes, es veuen els típics balcons plens de roba estesa tan característics d’aquesta part del barri.

«Sí, quan ens van dir 15 dies era el que diu el meu amic, però després quan ho van allargar..., es va fer dur. No s’acabava mai», afegeix decidida la Judith. «Perquè, és clar, vam veure que no era només l’escola. Ens van treure de cop totes les nostres aficions», prossegueix la noia. De cop. Tot. Bon resum de la situació a ulls del grup, que té també molt present com de malament va portar no poder moure’s, córrer, durant tant de temps. «El primer dia que vaig baixar al carrer a jugar a futbol amb la meva germana, vaig notar que gairebé no podia. Em notava les cames fluixes», aporta l’Izan.

Descriuen aquells mesos de març, abril i maig del 2020 com un agònic camí entre el llit i la cuina, a agafar alguna cosa a la nevera. Del mòbil a la tele, de l’ordinador al mòbil i una altra vegada a la tele. Alguns expliquen que van agafar «mals hàbits», d’anar-se’n al llit tard i aixecar-se encara més tard; però és que, amb 14 i 15 anys, «els van robar» –aquest és el terme més utilitzat– qualsevol espai de socialització. L’escola, sí, però també les extraescolars i l’esplai de les tardes...

Amargat, atabalat, avorrit

Amb 14 anys, assenyalen sense drames, però amb consciència, qüestions com l’estrès, l’angoixa i el malestar..., i aquell sentiment de privació de llibertat, que apareix una altra vegada. «Estava amargat, atabalat, avorrit...». «No podies fer res que no fos menjar i dormir, perquè al carrer no podies sortir; si sorties, multa», afegeix un altre company.

Aquest temor de la multa, molt lligat a la criminalització de la que parlaven a l’inici, sobrevola la conversa. «Els de 20 o més [els grans, des de la seva mirada adolescent] poden estar asseguts al bar, sense mascareta, i no passa res, però tota la culpa és dels adolescents, que ens trobem al carrer. ¿Com s’entén?», reflexiona el Romell, que també assenyala que els adolescents s’han sentit «apartats». «No ens han tingut en compte a l’hora de prendre cap mesura específica –afegeixen dolguts–, en canvi, si anem pel carrer ens poden cridar: “¡Posa’t bé la mascareta!”, una cosa que a un adult no l’hi dirien».

El temps perdut

Al ser preguntats sobre què elegirien si els deixessin recuperar alguna cosa de la seva vida abans de la Covid, responen que el futbol, la llibertat, les vacances i els somriures. «El temps perdut», conclouen. Un temps, no poden tenir més raó, que no tornarà, i que durant aquests mesos han après a valorar d’una altra manera. «Hem après que tot pot canviar de sobte. Que estàs superbé un dia i després tot es pot acabar», apunta el Josemi. «Ens hem adonat que sempre creus que el que et passa és el pitjor, i després veus que no, que poden passar coses pitjors; que s’ha de viure el present, perquè no saps mai si et tornaran a confinar», apunta el seu amic. El seu grup classe –toquen ferro– de moment no ha sigut confinat en tot el curs. «No s’han de planejar tant les coses», conclou la Judith.

Sobre l’(ab)ús de les pantalles durant aquests mesos, alguns reconeixen haver-les utilitzat «moltíssim més». «Si abans d’això eren potser dues hores el cap de setmana, en quarantena eren sis o set hores diàries. I ja sé que això no és bo, però al final et distreu una mica de tot el que passa i és l’únic que pots fer per no deprimir-te», se sincera un dels educats nois.

Silencis incòmodes

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Sobre l’ús del mòbil, el Josemi, per exemple, explica que el va deixar de banda. «Em vaig enganxar a Netflix i em vaig tancar en una bombolla, perquè no volia parlar amb ningú. Vaig deixar de parlar amb els meus amics. No estava enfadat, però vaig deixar de parlar amb ells. I al tornar a veure’ns tant temps sense parlar, havíem perdut una mica la confiança. Recordo que la primera vegada que ens vam veure estàvem callats, com uns desconeguts, gairebé», comparteix el talentós jove.

En un vers que van escriure fa uns dies en un taller de rap en aquesta mateixa classe van resumir magistralment el malestar que acumulen amb un: «La nostra ràbia no té noms ni cognoms». No és culpa de ningú. No poden culpar de la seva ràbia els pares ni les professores, la culpa de tot la té un virus, però això no converteix aquesta comprensible i lògica ràbia, aquesta impotència, en menys real. En menys dolorosa.