«Al virus, com en el futbol, se’l guanya jugant en equip»

–¿Com està la situació?

–L’Uruguai ha sigut víctima del seu propi èxit. La meva feina va destacar principalment per proveir d’una metodologia nacional des del dia zero de la pandèmia i poder cedir-la de manera gratuïta a tota salut pública; formar laboratoris d’estudi al llarg del país i redireccionar el sistema científic: utilitzar científics per a poder, en moments de transmissió molt més baixa, testejar, rastrejar i confinar.

–La seva parella és metge i està a primera línia de l’assistència hospitalària. ¿Hi ha saturació a les ucis?

–La situació és molt greu. No hi ha saturació a les ucis encara, però es pot veure l’horitzó pròxim que, si no canvia la dinàmica de la pandèmia, n’hi haurà. Avui dia tenim uns 950 morts [l’entrevista va ser realitzada dimecres passat]. Lamentablement, a causa de la transmissió comunitària, s’ha perdut tota mena de control de testatge, traçat [rastreig] i aïllament. L’únic bo que queda és que vam poder comprar un munt de temps. Mentre Europa està una tercera onada, l’Uruguai és al segon pic de la primera. Estem molt preocupats. La població s’ha relaxat molt. Ara s’està intentant conscienciar. S’han reforçat algunes mesures. Cal reduir molt més la mobilitat per poder tenir la tranquil·litat que vam tenir.

–¿En aquest canvi de dinàmica té un paper important la variant brasilera P.1, de Manaus?

–Amb el meu grup d’investigació dissenyem metodologies de PCR específiques per evitar diferents variants, entre les quals la de Manaus o P.1, la sud-africana, la britànica... Mal anomenades d’aquesta manera, ja que així s’estigmatitzen els països d’on provenen. La variant P.1 del Brasil està contribuint a l’epidèmia de l’Uruguai. No podem dir que en sigui absolutament responsable, però podem començar a veure que hi ha una gran possibilitat que reemplaci aviat les estirps que circulaven anteriorment. La feina de l’Uruguai el primer any de pandèmia ha sigut molt destacable, perquè té més de 1.000 quilòmetres de frontera seca amb el que avui no és només l’epicentre de la pandèmia a Llatinoamèrica, sinó que aquesta setmana ha superat rècords de tots els països del món amb més de 3.700 morts en un dia. 

–És cert.

–El Brasil, clarament, és una fàbrica de variants virals. La vacunació va molt lenta, atesa la gran relaxació amb la qual es va portar políticament aquesta pandèmia. Es va subestimar totalment. Al Brasil, tota la cúpula militar ha renunciat a seguir qualsevol direcció de Bolsonaro. Ens trobem amb un país de centenars de milions de persones, descontrol absolut i una vacunació lenta, condicions que el fan favorable per produir noves variants del virus. Amb això hem de lidiar. I amb tot aquest territori de frontera seca tenim un munt de ciutats binacionals.

–¿Es pot dir que l’Uruguai ha portat una estratègia ‘zero Covid’ com les d’Austràlia, Nova Zelanda i Taiwan?

–Es pot dir perfectament, amb un gran desavantatge de l’Uruguai en comparació amb els països que ha anomenat: tenen el gran avantatge de ser illes i poder controlar molt millor les seves fronteres i el trànsit internacional. Avui l’Uruguai està intentant tornar a agafar el control. I hi ha un horitzó: L’Uruguai està escalant llocs al podi mundial de la vacunació respecte a la seva població. És al lloc quart o tercer del món quant a percentatge de població vacunada.

–Amb una dosi ja ho està el 13% [dada de dimecres passat].

–Exacte. És un percentatge molt bo, una campanya de vacunació sense precedents amb una gran adhesió de la població. Com a científic treballo fortament a intentar, a través d’evidència científica robusta, incentivar aquells que dubten, convèncer-los que el temps en què es van desenvolupar les vacunes no significa absolutament res quant a la seva comprovació d’eficàcia i seguretat.

–Ha dit que l’Uruguai és víctima del seu propi èxit. Cal recordar casos com el de Portugal i la República Txeca, que van tenir una primera onada més lleu i després altres de més greus. Poca població va passar la infecció en la primera onada i això va augmentar la vulnerabilitat. És el que passa a l’Uruguai...

–Exactament. La prada és molt gran i és molt fàcil d’incendiar. Es pot controlar quan aquests focus d’incendi són apagats ràpidament, però al no haver-hi focus d’incendi, la percepció del risc de la població disminueix, cosa que condueix de manera gairebé inherent a aquests escenaris en els quals un perd el respecte a la malaltia. Aquest és un enemic invisible, i l’única manera d’enfrontar-lo és fent-lo visible. No només amb el testatge, sinó amb la convicció que pot impactar en una població que va tenir el gran avantatge d’una ubicació geogràfica que ens va permetre agafar tots aquests missatges d’Europa (Itàlia i Espanya) com si fossin avisos d’un futur que nosaltres podíem evitar. Em provoca molta frustració haver-lo evitat durant un any i avui estar treballant sense parar per revertir la situació i ajudar que el procés de vacunació pugui igualar la velocitat de propagació del virus, la qual cosa és gairebé impossible. L’única manera de contrarestar les infeccions és quedar-se a la nostra bombolla, a casa, intentar interactuar només l’indispensable amb els indispensables.

–Ha sigut jugador de futbol i també entrenador. ¿Troba algun paral·lelisme entre el futbol i aquesta pandèmia?

–Vaig ser semiprofessional, mai professional. Per fer una comparació amb Espanya, vaig jugar en aquest tipus d’equips que disputen la Copa del Rei i els seus integrants són dentistes, forners... Després he sigut director tècnic de nanos, sub-20 i de primera divisió en lligues amateurs, però que tenen una proximitat amb les lligues professionals. En l’esport, la conducció d’un equip, el celebrar l’èxit d’un company com a propi, alinear objectius i remar junts no és el mateix que manar o exigir que es facin tasques. El futbol ens ensenya a jugar en equip, i en aquest moment, més enllà de tota la politització que existeix, no hi ha més que dos equips: el del virus i el dels éssers humans.

–L’Uruguai va tancar bars, recintes d’oci i escoles el 13 de març de l’any passat, amb el primer cas detectat. Va ser una resposta ràpida que va evitar que l’epidèmia entrés en creixement exponencial. Però no es va imposar un confinament, només es va recomanar a la població quedar-se a casa. ¿Es planteja imposar-lo ara mitjançant la llei i la policia?

–L’èxit que va tenir l’Uruguai al decretar i moure’s ràpidament té el seu origen en una convergència total entre el sistema polític, les autoritats sanitàries i els científics. Avui i sempre les autoritats nacionals han deixat ben clar que es guien pel principi de «llibertat responsable». Això vol dir que de cap manera està ni tan sols al cap del nostre president [Luis Lacalle Pou, de centredreta, al poder des de l’1 de març de 2020] la possibilitat d’utilitzar forces civils, policials, militars o un altre tipus de mecanismes per realitzar confinaments estrictes. Tot el que ha fet a l’Uruguai ha sigut perquè la població ha acatat mesures que s’han exhortat, no s’ha obligat. Si no canviem de manera radical el cap els uruguaians, és una oportunitat que perdem d’ajudar les vacunes i començar a entreveure un horitzó de sortida. Tot i que, clarament, haurien de prendre’s més mesures en relació amb disminuir el moviment i controlar les fronteres, ja que el problema del Brasil és imminent.

–A Espanya, més d’un centenar de científics han dirigit una carta oberta a les autoritats demanant més divulgació científica sobre el virus i més atenció al contagi per aerosols. ¿A l’Uruguai s’ha reforçat la divulgació?

–Sí, aquest aspecte cada vegada es reforça més. No hauria d’opinar sobre Espanya, perquè no soc espanyol, però tinc amics que vaig conèixer durant la meva formació a l’Institut Pasteur de París i avui són científics de renom en ciutats com Sevilla i Madrid. El que m’han transmès és que al principi de la pandèmia les autoritats no es van recolzar en el sistema científic. Després s’hi han anat recolzant cada vegada més.

–Vostè i el seu equip van crear un kit propi de PCR per no dependre de les importacions de reactius, que van escassejar en la primera onada.

–Sí. La mateixa guerra comercial que avui hi ha per proveir-se de vacunes la hi va haver fa més d’un any per poder testejar el virus.

–¿Com evolucionarà el virus després que hàgim arribat a la immunitat de grup? ¿Es tornarà endèmic? ¿Perdrà virulència i passarà a ser un més dels coronavirus que provoquen refredats?

–Com a hipòtesi crec més possible que aquest virus no serà erradicat, sinó que haurem de lidiar amb ell, però d’una manera semblant a com ho fem amb altres virus respiratoris per als quals existeixen formulacions de vacunes any a any o cada tant temps per poder afrontar la diversitat que el virus genera i la possibilitat d’escapament al nostre sistema immunològic o defensa generada amb vacunes prèvies. Crec que és un virus que podrem controlar, tot i que potser haurem d’acceptar que va arribar per quedar-se.

–Aquesta pregunta és potser especulativa. Pocs científics dubten que arribaran altres pandèmies. ¿Pot aparèixer un virus de transmissió respiratòria que tingui la letalitat de l’Ebola, que es transmeti per asimptomàtics i que tingui un llarg període d’incubació? ¿O aquestes característiques no es donen alhora a la natura?

–La pregunta és bona, no ha de ser necessàriament considerada tendenciosa. El que m’ha ensenyat aquesta pandèmia, és que, com si estigués dirigint un partit de futbol, jo prefereixo preparar-me per al pitjor, més enllà que les probabilitats siguin baixes. ¿I per què són baixes? Una de les raons per les quals virus més letals com el SARS, el MERS i l’Ebola no van arribar a produir esdeveniments pandèmics és perquè acaben molt més ràpid amb el seu hoste. És una de les raons per les quals l’Ebola no ha pogut sortir gaire de les localitats on ha començat. Una de les claus d’aquest virus és aquesta letalitat moderada que li permet continuar propagant-se, ja que a molts hostes no els fa gaire efecte. Alguns són asimptomàtics, a d’altres els causa un refredat fort, perquè part de l’estratègia és poder perdurar.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

–Clar.

–D’altra banda, només coneixem l’1% dels virus que hi ha en la vida salvatge, en reservoris animals. Fa 200 anys, al planeta érem només 1.000 milions de persones; avui en som prop de 8.000 milions. L’ésser humà està desforestant i s’està endinsant en llocs on augmenten de manera significativa les possibilitats d’interactuar amb vida salvatge, amb reservoris, com en aquest cas els ratpenats, i hi ha virus que tenen la capacitat de saltar d’espècie. Si a això li sumem el canvi climàtic, la gran dispersió de vectors artròpodes, com mosquits, zones molt càlides que eren fredes, la contaminació com a lloc d’emergència de patògens (aigua estancada, per exemple...) I la globalització: quan el trànsit aeri és l’habitual, un milió de persones travessen els oceans al dia i canvien de continent de la nit al dia. Tots aquests factors ens indiquen que esdeveniments com el que vivim seran cada vegada més freqüents. Cal considerar que el pròxim virus podria tenir totes aquestes característiques, més enllà que l’experiència ens diu que acabaria amb el seu hoste i li seria difícil continuar propagant-se.