Catalunya s’enfronta al repte de donar una vida digna a dos milions de persones grans el 2035

Els experts alerten que redimensionar el sistema de cures en vista de l’horitzó de la vellesa dels ‘baby boomers’ ha de ser una prioritat a l’agenda política.

En els pròxims 20 anys, Catalunya i Espanya viuran un canvi de tendència demogràfica. La generació més nombrosa, els anomenats ‘baby boomers’ –nascuts entre 1958 i 1977– haurà entrat en la seva totalitat a formar part de la tercera edat. ¿Qui se’n farà càrrec? ¿Com es pagaran les atencions que necessitin quan no es puguin valer per ells mateixos? Aquestes són algunes preguntes que els demògrafs fa anys que es fan, i que responen taxatius. «Les administracions hauran d’invertir molts diners en ells si volen que el seu final de vida sigui digne», afirmen diversos especialistes del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El gran repte rau a evitar les grans residències– de les quals molts reneguen després del desastre del coronavirus– i potenciar les cures públiques a casa. La Generalitat es compromet a un canvi de model en menys de sis anys, però la realitat d’avui s’entreveu molt lluny d’aquest desenllaç.

Actualment, a Catalunya hi ha 1,4 milions de persones majors de 65 anys, i prop de 450.000 de més de 80. En només 15 anys, els més grans de 65 ja seran el 25% de la població, i el 2050 els octogenaris superaran la barrera del 10% dels catalans. El sistema de cures, per tant, haurà d’afrontar el fet que la població de majors de 65 el 2035 ja serà un 42% més nombrosa que en l’actualitat. «Estem ja a punt de traspassar aquesta frontera. I el problema no és només que siguin molts els avis, sinó que la baixa natalitat farà que hi haurà molt pocs joves per mantenir les transferències públiques que requereixi tota aquesta població. Els números de l’Estat del benestar no surten i el sistema estarà entre l’espasa i la paret si no s’hi prenen mesures al respecte», diu Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB.

El demògraf Jeroen Spijker ha analitzat a fons la situació de dependència de les persones grans a Espanya. Sosté la idea que la mortalitat que ha portat la pandèmia no impactarà massa en les projeccions de l’envelliment previstes. Les seves tesis apunten que el canvi cultural i generacional viscut per aquesta població tan nombrosa modifiquen el concepte de com resoldre el problema de cures en el futur. «Faltaran mans per cuidar-los, i els governs hauran d’omplir aquest buit», afirma Spijker.

El recolzament dels fills s’esvaeix

Ara per ara, els avis dependents tenen una realitat molt diferent dels que els rellevaran en el futur. Els que arriben a edats avançades ho fan bastant debilitats però tenen diversos salvavides que els permeten afrontar aquesta última etapa. Un d’aquests són els fills. «Només el 15% de persones de més de 80 anys no tenen fills, però el 2050 seran el 20%», explica Spijker. Aquesta dada és molt rellevant. Segons les seves investigacions, més del 85% dels cuidadors dels avis a Espanya són familiars, i la meitat viuen amb ells. «A Espanya, històricament, les cures als avis recauen en la parella, i a partir dels 80 anys se n’encarreguen els fills, o els nets, especialment les dones», apunta.

Al llarg dels anys aquesta tendència s’ha anat trencant i els familiars s’ajuden de diverses persones que complementen les cures als avis. «La incorporació de la dona al mercat laboral fa que moltes prefereixin potenciar la seva carrera professional i que dediquin el seu temps a la cura dels fills abans que els pares. A més, si cuiden els seus pares deixen de cotitzar per a la Seguretat Social, això els penalitza i és un gran inconvenient», explica. Les dades que maneja mostren clarament aquest canvi. Entre les dones amb ocupació, només el 43% opinen que s’han d’encarregar dels seus pares dependents, mentre que les que estan a l’atur són el 60% les que ho creuen. Això demostra, a més, la situació que es va viure durant la crisi econòmica, quan molts van optar per cuidar-se dels pares i viure amb la seva pensió. En les últimes dècades la tendència continua agreujada, i mostra una reducció de les cures entre els familiars. Spijker preveu que en els pròxims 20 anys els avis no tindran fills que se’n facin càrrec, i molts d’altres no voldran fer-ho.

Faltaran immigrants

A la falta de fills, ha aparegut una nova figura, que cada vegada guanya més pes: els cuidadors informals. Solen ser dones (normalment immigrants) que treballen sense contracte, que no formen part de l’entorn familiar dels avis però que exerceixen de cuidadores, en alguns casos vivint amb ells. No solen cotitzar per a la Seguretat Social, i estan enormement desprotegides, però han salvat les cures de molts avis.

«Podríem pensar que les migracions salvaran el sistema de cures, però si extrapolem els efectes migratoris de la crisi del 2008 a la crisi de la pandèmia, afegit a les restriccions que paralitzen l’arribada d’immigrants, veiem clarament que no hi haurà prou persones per a aquesta feina tenint en compte l’alt nombre de persones que caldrà cuidar».

Enormes desigualtats per la vivenda

Un altre matalàs fonamental dels avis són els estalvis. I aquí es compta la vivenda. «Malgrat tenir pensions molt baixes, molts dels avis d’avui viuen en lloguers de renda antiga o cases de propietat», explica Esteve. Pronostica que entre els avis de la pròxima dècada hi haurà una enorme desigualtat. «Ens trobarem persones que hauran cotitzat i tindran bones pensions, fins i tot plans de pensions i edificis en propietat que envelliran com vulguin. Però n’hi haurà d’altres que estaran subjectes a les pujades del lloguer, que hagin estat a l’atur durant els últims anys actius i tindran pensions molt baixes, i aquí sí que hi haurà grans dificultats per contractar cuidadors o pagar residències, perquè no tindran diners», prossegueix l’expert. «Al ser una generació molt nombrosa, en termes absoluts, parlem de moltes persones les cures de les quals haurà d’assumir l’Estat del benestar», diu Esteve.

Menys residències i més cuidadors públics

Notícies relacionades

I aquí hi ha el rol que han d’exercir els governs. «Hauran d’invertir molts diners», demana Spijker. A Catalunya, el recentment aprovat Pla de Serveis Socials 2020-2024 pretén abordar aquesta realitat. «Hem de repensar el model d’envelliment i visualitzar-lo en un domicili. La gent vol envellir a casa seva, i l’atenció domiciliària ha de ser una gran aposta en el futur, un programa de país», afirma Aina Plaza, directora general d’autonomia personal de la Generalitat.

El model del Govern consisteix a oferir a domicili «totes les cures que necessita la persona». Plaza aposta per diverses mesures: «Tecnologies de recolzament a casa, adaptació de les llars, projectes per acompanyar les famílies però, sobretot, més cobertura de cuidadors. El problema és que avui només 70.000 avis reben cuidadors públics (amb una mitjana d’assistència física d’uns 30 minuts al dia). «Les residències són l’última opció, el que hem de fer és augmentar la cobertura de les cures a casa», diu Plaza. El Govern ha iniciat un pla pilot per estendre aquest nou model que, segons Plaza, hauria d’estar llest abans del 2027 en previsió de l’onada demogràfica que s’acosta.