Dia de la Terra: l’any 2020, el més càlid a Europa des que hi ha registres

El 2020 va ser l’any, l’hivern i la tardor més càlids registrats a Europa, amb pluja rècord i la quantitat més gran d’hores de sol registrades al continent des que van començar els registres de satèl·lits el 1983.

Així ho reflecteix l’informe sobre l’‘Estat del Clima Europeu del 2020’, publicat aquest dijous pel Servei de Canvi Climàtic Copernicus (C3S), que inclou una breu descripció del context global, una descripció més completa de les condicions a Europa i un enfocament a l’Àrtic.

L’estudi proporciona una anàlisi detallada de l’any passat, amb descripcions de les condicions i esdeveniments climàtics, i ofereix actualitzacions sobre les tendències globals a llarg termini dels indicadors climàtics clau i proporciona un punt de referència per a futures avaluacions del medi ambient.

L’informe assenyala que, en l’àmbit mundial, el 2020 va ser un dels tres anys més càlids registrats, i els últims sis anys van ser els sis més càlids.

El nord de Sibèria

Concretament, les temperatures anuals superiors a la mitjana més altes van tenir lloc al nord de Sibèria i zones adjacents de l’Àrtic, on les temperatures van arribar a 6 graus per sobre de la mitjana. El Pacífic equatorial va tenir temperatures per sota de la mitjana associades amb les condicions del fenomen la Niña, que van sorgir durant la segona meitat de l’any.

Quant a les concentracions globals de diòxid de carboni i metà, l’estudi assegura que el 2020 «van continuar augmentant». Precisament, les estimacions preliminars de les dades satel·litàries indiquen que les concentracions de CO2 han augmentat en un 0,6% durant l’any i de CH4 en gairebé un 0,8%.

Les dades també mostren que les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte hivernacle per al 2020 van arribar a la seva mitjana anual global més alta en el registre satel·litari de CAMS des del 2003. L’anàlisi preliminar indica que el CO2 va augmentar a un ritme lleugerament inferior al dels últims anys, mentre que el CH4 ho va fer més ràpidament que en els últims anys.

A més, indica que aquests canvis són una combinació d’efectes que inclou lleugeres reduccions en les emissions provocades per les restriccions per la Covid-19 i un augment dels fluxos sobre les superfícies terrestres associats amb temperatures càlides i que afecten les fonts de CO2 i CH4.

Per al director del Servei de Canvi Climàtic Copernicus, Carlo Buontempo, l’informe ofereix una anàlisi completa dels esdeveniments climàtics europeus rellevants, «considerant múltiples indicadors climàtics contribuents i posant-los en perspectiva, també dins el context».

Així, ha explicat que l’anàlisi de la interacció de variables com la temperatura, el gel marí, la precipitació, la descàrrega del riu o la humitat del terra «remarca la importància de monitoritzar totes les parts del sistema climàtic, per comprendre les tendències climàtiques canviants, amb traçabilitat fins a les dades originals». «És més important que mai que utilitzem la informació disponible per actuar, mitigar i adaptar-nos al canvi climàtic i accelerar els nostres esforços per reduir els riscos futurs», ha advertit Buontempo.

Tendència a l’escalfament

A Europa, el document apunta que el 2020 la temperatura anual va ser la més alta registrada, amb almenys 0,4 graus més que els següents cinc anys més càlids, tots de l’última dècada.

La tardor i l’hivern a Europa també van ser els més càlids registrats, establint un nou rècord de més de 3,4 graus per sobre de la mitjana de 1981-2010 i al voltant d’1,4 graus més càlid que el rècord anterior.

Igualment, el nord-est d’Europa va ser excepcionalment càlid amb temperatures gairebé 1,9 graus més càlides que el rècord anterior. Durant l’hivern, les temperatures màximes i mínimes en aquesta regió van ser localment fins a 6 i 9 graus més càlides, respectivament, que la mitjana de 1981-2010.

El 2020, les onades de calor a Europa, segons l’informe, no van ser tan intenses ni tan duradores com en els últims anys. No obstant, durant l’estiu, hi va haver episodis de temperatures molt altes d’àmbit regional i van donar lloc a nous rècord de temperatura, com a Escandinàvia al juny i a Europa occidental a l’agost.

Precisament, a l’agost, les altes pressions van portar aire càlid de l’Àfrica, cosa que va fer pujar les temperatures de la superfície i va donar lloc a temperatures nocturnes notablement càlides a Europa occidental. A França es van batre diversos rècords de temperatura màxima a l’agost.

Precipitacions i descàrrega fluvial

El document també destaca que el febrer de l’any passat una àmplia zona d’Europa es va veure afectada per precipitacions superiors a la mitjana com a conseqüència de diversos episodis de pluges intenses. Hi va seguir, al nord-oest d’Europa, una de les primaveres més seques dels últims 40 anys, tant respecte a la humitat del terra com a les precipitacions.

Això va provocar un canvi en la descàrrega fluvial, que va passar de cotes elevades a reduïdes a zones del nord-oest d’Europa, com va passar a la conca del Rin. A Europa, la descàrrega fluvial mitjana l’abril i el maig va ser la més reduïda des que es tenen registres, que es remunten a 1991.

A principis d’octubre, la tempesta ‘Alex’ va provocar que les pluges, amb nivells inusualment alts, batessin rècords diaris al Regne Unit, el nord-oest de França i el sud dels Alps. Els vessants francès i italià dels Alps Marítims també es van veure afectats, amb precipitacions diàries que van triplicar amb escreix la mitjana habitual de l’octubre en alguns llocs.

La tempesta ‘Alex’ va donar lloc a una descàrrega fluvial per sobre de la mitjana en extenses àrees d’Europa occidental, cosa que va provocar greus inundacions en algunes regions.

Any excepcional a l’Àrtic

Pel que fa a la situació de l’Àrtic en el seu conjunt, l’informe revela que el 2020 va ser el segon any més càlid del que es té constància, amb una temperatura de l’aire en superfície 2,2 graus per sobre de la mitjana de 1981-2010.

Tot i que la primera part de l’any va ser més freda que la mitjana en àmplies zones de l’Àrtic, l’estiu i la tardor van compensar aquesta situació amb les temperatures més altes a les dues estacions des que es tenen registres.

L’estudi ressalta que les altes temperatures de l’Àrtic el 2020 es van deure principalment a un any «excepcionalment càlid» a l’Àrtic siberià. En aquesta regió, el 2020 va ser l’any més càlid del que es té constància, amb temperatures que es van situar 4,3 graus per sobre de la mitjana i 1,8 graus per sobre del rècord anterior. El gel marí es va situar en mínims històrics durant bona part de l’estiu i la tardor als mars de l’Àrtic adjacents.

Notícies relacionades

Un familiar compacte amb tecnologia d'avantguarda

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Les temperatures rècord a la primavera i la tardor també van donar lloc a una coberta de neu inferior a la mitjana. «Aquest esdeveniment probablement va contribuir a la calor, ja que l’energia solar es reflectia en menor mesura i, en el seu lloc, les superfícies més fosques sense neu l’absorbien», apunta l’informe.

La calor i l’escassetat de neu també van contribuir a la sequedat, cosa que va facilitar unes condicions favorables perquè els incendis forestals es consolidessin i s’estenguessin. D’aquesta manera, durant l’estiu, l’Àrtic siberià va experimentar una gran activitat d’incendis, el que va donar lloc a les quantitats d’emissions més grans de CO2 derivades d’incendis forestals des d’almenys el 2003.