Tino Soriano: 40 anys retratant la vida als hospitals

Fa ara un any, en els temps més durs i incerts del confinament, el fotògraf Tino Soriano (Barcelona, 1955) sortia cada dia a la finestra a aplaudir la feina dels sanitaris i, paral·lelament, buscava al seu vast arxiu i penjava al Facebook i a l’Instagram algunes de les fotografies de temàtica sanitària que fa des de fa 40 anys.

Metges en plena operació, malalts convalescents, personal d’administració i serveis dels hospitals, abraçades solidàries entre les que curen i els que són curats, treballadors de la salut que desafiaven les dificultats en països llunyans per guarir els pacients, quiròfans, metges en cases particulars, atenció d’emergències. Desenes d’estampes fotogràfiques que van cridar l’atenció de l’editorial Photo Club d’Anaya i que han acabat cristal·litzant en CurArte, 40 años fotografiando la sanidad española, un llibre que es va forjar amb el coronavirus com a excusa però que és el resum d’una de les facetes més prolífiques de Tino Soriano com a fotògraf.

Homenatge al pare

«Fa 40 anys que estic retratant la medicina com a tema personal», explica Soriano, principalment conegut pels seus reportatges de viatges. El meu pare tenia un consultori mèdic i volia que jo seguís amb ell al despatx. M’agradava la medicina, però en un moment de la vida vaig descobrir la fotografia i em va semblar més divertida i vaig acabar seguint aquest camí. M’agradava la vida d’aventures i viatges. Els meus referents eren Tintín i Marco Polo», afegeix. Malgrat això, la medicina sempre ha estat molt present en ell: «Ha sigut una espècie de reconeixement al meu pare», explica Soriano.

Un hospital no és sempre l’entorn més fàcil per fer fotos, per això explica Soriano que ell ha treballat durant tots aquests anys amb l’ètica davant. «No pots treballar en un hospital com si fossis un paparazzi. No he retratat mai ningú en una situació en què no m’agradaria que em retratessin a mi, sempre he intentat fer meu el pacient abans de fer la foto, establir un vincle de confiança», explica. «Les meves fotos no són morboses, perquè sempre fotografio la sanitat des del punt de vista de l’agraïment. Sense sanitat, no hi ha raó de ser», explica.

El llibre comença amb unes primeres fotos preses a institut mental del passeig de Valldaura, a Barcelona, i recorre també el dia a dia als hospitals –tant per a metges com per a pacients–, la feina dels metges que es desplacen per curar, ja sigui a l’entorn rural o a altres països, i inclou també fotos de l’època de la pandèmia de coronavirus, tan present per a tots i, moltes vegades, polèmica pel tractament gràfic que ha rebut.

«Estalviar mil paraules»

«En la primera part de la pandèmia, hi va haver una equivocació censurant els fotògrafs. Entenc que es pensava que, amb el que estava passant, només faltava el fotògraf», comenta. Però Tino Soriano ho té clar: «Una imatge ben presa que mostrés què estava passant hauria estalviat mil paraules en explicacions. Es van tirar un tret al peu al limitar l’entrada de premsa gràfica per explicar el que estava passant. Segons la meva opinió, el que hauria sigut correcte hauria sigut agafar un ‘pool’ de fotògrafs i encarregar-los un reportatge. Això ha sigut molt més que una crisi mundial. S’havia d’haver retratat com era, no com els hauria agradat que fos», conclou.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Soriano es mostra orgullós del seu treball en el camp de la sanitat al llarg dels anys. «Crec que soc l’únic fotògraf del món que ha fet una cosa així. Igual que Cristina García Rodero ha retratat les festes populars, o Gervasio Sánchez s’ha centrat en les guerres, jo he fet el mateix amb la medicina», explica.

L’altra medicina

En l’horitzó, encara més idees per desenvolupar. «Hi ha un tema que encara tinc inacabat. El de la medicina –més enllà de la sanitat tradicional—al món. M’agradaria deixar constància que un 85% de la població no té accés a la medicina tal com nosaltres la coneixem i que existeix una curació alternativa que és a la que acudeix gran part de la població: la medicina xinesa, l’aiurveda, la hindú, els xamans, els xarlatans, la curació amb serps i amb plantes carnívores. Hi ha gent que no coneix més que això per curar-se i m’agradaria documentar-ho», explica. «És un projecte cultural més que sanitari».