«¿Per què no ens deixen treballar?»

Fa quatre anys que no veu la seva família. «Estan molt preocupats pel coronavirus. M’encantaria tornar, abraçar-los i dir-los que aquí tot em va bé, que els podré ajudar...», diu el jove. Però no pot. Es queda a Espanya «aguantant». Esperant els permisos de residència i feina que encara no han arribat i que el van empènyer per venir cap aquí. «A buscar-se la vida», afegeix. L’Oirak es va escapar de Nador d’amagat i va travessar la tanca de Melilla. Tenia 15 anys, i va entrar al centre d’acolliment La Purísima. Un centre de 350 places que ha arribat a atendre 900 menors. «Tu no saps el que era allò, estàvem amuntegats», recorda.

18 anys i en el no-res

«Fins que un dia et diuen, per molts anys, en tens 18, i et trobes al carrer, sense absolutament res. Et tanquen la porta i ja està», explica. L’Oriak tenia claríssim que havia de deixar aquell lloc. Només va aconseguir un permís de treball no lucratiu, que li va caducar passats cinc mesos. Es va posar a treballar com a cambrer, en negre, per pagar-se un bitllet cap a Barcelona. I després va venir el no-res. Més carrer i cases ocupades amb altres nois en la mateixa situació.

En una situació similar es va trobar el Mosta. Amb 19 anys, encara li costa parlar del seu passat. Li agrada recordar el seu poble, Er-Rachidia, i la seva família. Accepta parlar del viatge en pastera des del port de Nador fins a la costa andalusa. Però una vegada toca abordar els mesos al carrer, desapareix. «És que viure al carrer és duríssim», apunta l’Ousama. Ell va creuar des de la costa del Marroc, de Rabat fins Almeria, el 2019 en una pastera. «Bàsicament em vaig colar, no teníem diners però em moria de ganes d’anar a Espanya», diu. Ara té 21 anys. «Vaig venir ja gran, amb 19 anys: i no vaig tenir res, ni centre de menors ni res», se sincera.

Esport de reducció de danys

Tots ells, juntament amb 80 joves més, van començar un projecte experimental ideat pels educadors de carrer de Barcelona per intentar que els joves sense llar deixessin enrere la cola, el Rivotril, les autolesions i el dissolvent. I comencessin una vida nova. Era l’estiu de 2019. «Quan vam començar, recordo que els veníem a buscar al lloc on dormien i després van acabar venint tots a dormir a prop de la Mar Bella, on fèiem el casal, per ser els primers a arribar. Els va canviar la cara», explica Artur Acebedo, vicepresident de la fundació Superacció, l’entitat que es va proposar posar en marxa aquest casal esportiu. «En realitat era un projecte de reducció de danys. Els nois van començar a dormir més aviat perquè estaven cansats. Van deixar de consumir per rendir més quan venien a l’activitat. I van començar a creure en ells mateixos», expliquen els educadors municipals.

Notícies relacionades

"L’esborrany és un insult"

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

El projecte va ser un èxit i es va fer més que evident que els nois necessitaven un lloc on allotjar-se. Va arribar la pandèmia del coronavirus i l’Ajuntament de Montgat els va habilitar un espai. Ara ja s’han instal·lat en un centre a la capital, amb el nom Llar d’Oportunitats i una part dels fons del projecte els assumeix la Conselleria d’Afers Socials. De moment són més de 80 nois els que han passat per aquest lloc, tot i que la idea és que el projecte s’estengui als més de 200 joves migrants que encara continuen dormint al ras. De fet, aquest és el tercer centre de joves sense llar que ha obert el consistori en els últims cinc anys. El segon va ser el 2020.

Malgrat tot, l’Ousama i l’Oriak no amaguen el somriure. «Hi ha gent que pensa sempre malament de nosaltres, però també hi ha gent bona que ens ajuda», diu l’Oriak mirant als seus educadors. Han fet cursos d’idioma, cuina, entrenador personal i reparació de bicicletes. Somien poder-se guanyar la vida fent alguna d’aquestes feines. Creuen els dits esperant que algun dia deixin de ser sensepapers. «Jo vaig venir aquí a treballar. ¿Per què no ens deixen?», es pregunten.