Rocío Carrasco: un mal exemple, un bon mirall

A aquest col·lectiu procliu a negar el que és racional i raonable, especialment quan de reivindicar drets de les dones es tracta, no ha agradat gens la ‘docusèrie’ en la qual Rocío Carrasco Mohedano, en horari de màxima audiència a la televisió, ha narrat des del mes de març, setmana rere setmana, la seva versió del que ella ha denunciat ara públicament i durant dues dècades als jutjats (amb desigual resultat) com a maltractament continuat per part del seu exmarit, Antonio David Flores.

Ella, que aquest dimecres posa fi al seu relat a Telecinco amb una entrevista, s’havia mantingut lluny dels focus, però no de la trituradora «de la indústria del cor», com la denominen els seus creadors i beneficiaris. El que va ser anterioement el seu cònjuge no ho va permetre: durant dues dècades ha estat assegut intermitentment als platós, criticant i recalcant la imatge de la seva exdona, segur que la protagonista del seu desballestament mediàtic no li donaria la rèplica. No tindria forces per intentar-ho ni per assumir més desgast. I que el seu relat no seria qüestionat. I no ho va ser, en línies generals. ¿Que ell va poder dir algunes veritats? És clar. Tantes com mentides. O la meitat. O la quarta part. O cap. O quart i meitat. És el mateix. Ningú demanava explicacions.

Revictimització i riscos

Al contrari li ha passat a Carrasco. La dona. La hipotètica víctima. Ha inundat la pantalla de documents jurídics, informes pericials i mèdics, però al batalló de ciutadans que setmanalment ha seguit la seva versió de la tortura que manifesta haver viscut, no sense cridaners clarobscurs formals, ha de sumar l’exèrcit que li qüestiona fins a la manera en què plora o la correcció amb la qual s’expressa. Se li exigeixen detalls sagnants per atorgar-li el dubte de la credibilitat. «Revictimització» es diu, un terme amb el qual segur s’han familiaritzat ja els habituals al documental gràcies a la participació en els debats paral·lels d’expertes com Ana Bernal-Triviño, col·laboradora també d’EL PERIÓDICO. Altres vocables com «violència vicària», «llum de gas» o «trastorn negacionista desafiador» en els menors que arriben a exercir violència sobre els seus progenitors s’han fet un lloc, per a sorpresa de moltíssims i contra pronòstic, en aquest especial de Mediaset, ‘Rocío Carrasco, contar la verdad para seguir viva’, que alguns han confós amb un judici o, el que és pitjor, amb un partit de futbol en el qual no cabés ni un sol gris.

Aquest era, sens dubte, el risc de donar-li espai d’audiència màxim al relat d’una víctima, que porta alhora cognoms de ‘celebrity’, i que ha participat en un format que ha barrejat especialistes en psicologia, dret o feminisme per fer pedagogia amb estrelles del ‘cor’ que, fins fa uns mesos, confabulaven amb Antonio David Flores. Risc ha sigut també, clar, que Rocío Carrasco hagi elegit just la mateixa productora de televisió en què treballava el seu ex –que ha sigut acomiadat, tot i que la seva actual parella, Olga Moreno, i la seva filla, Rocío Flores, participen alhora en programes d’aquesta cadena– per trencar un silenci de dècades.

Ella al·lega que ho va fer perquè precisament els amos d’aquesta productora, La Fábrica de la Tele, eren els primers que havien de conèixer «la veritat». Bé. És obvi que també s’ha buscat que la rèplica que el seu exmarit no havia tingut fins ara tingués, com poc, els mateixos índexs d’audiència dels qual ell s’havia beneficiat durant anys per arremetre contra Rocío.

A més, la incògnita sobre quant ha cobrat ella pel seu testimoni ha sigut, així mateix, objecte de debat, malgrat que mai ho va ser amb ell. S’ha criticat des del món jurídic que Carrasco no s’atingui a la «veritat judicial», però no es van sentir els mateixos retrets quan ell comentava els casos en què era el denunciat (per cert, la guerra en els tribunals continua). S’ha carregat contra ella per confirmar que la seva filla, sent menor, li va clavar una pallissa. Hi ha sentència. Ho va fer per justificar per què no viuen juntes i com va arribar fins a un intent de suïcidi, un altre assumpte que ha aconseguit posar en primera línia. Aquest i el de la salut mental. Ella ha pres decisions de revelar qüestions per defensar-se que poden ser criticables. Per descomptat. Però... ¿i el doble arrasador?

Poca inquietud, segons el CIS

Notícies relacionades

¿Per què ha triomfat la docusèrie de Rocío Carrasco?

Rocío Jurado: la llegenda reviu a través de la seva filla i el seu flamejant llegat

Malgrat tot això, malgrat l’halo d’«obscenitat» (com va remarcar la companya Emma Riverola) que pot envoltar les formes de l’exhibició del relat, Rocío Carrasco ha servit d’eficient mirall. Que no d’ortodox exemple, com ella mateixa assumeix. «Jo reconec que la meva actitud d’estar en silenci durant 20 anys és un error. Total i absolutament [...]. Les dones no ho han de fer. Han de cridar-ho. Han de dir el que els passa des del minut zero», va dir a l’últim capítol de la seva ‘docusèrie’.

Són milions les dones que poden identificar-se amb el seu testimoni de maltractament psicològic. El seu cas ha provocat també l’interès de part d’autoritats polítiques, sabedores que no hi ha campanya que pugui arribar a tants i tan diverses llars com un programa ‘prime time’ de Telecinco. Les trucades al 016 s’han incrementat amb l’emissió. El CIS de l’abril evidencia que amb prou feines un 0,3% creu un problema apressant la violència de gènere. Un mes després, s’han d’enterrar set assassinades.