«No podem més»: Els serveis socials naufraguen en plena crisi postpandèmica

Abans de la pandèmia del coronavirus gairebé un milió de persones (952.000) anaven als Serveis Socials a Catalunya, 68.000 de mitjana al mes. Però el 2020 van créixer un 352% i només el setembre del 2020 es van comptabilitzar 239.501 usuaris. També es van triplicar el nombre de famílies que van necessitar una ajuda d’extrema urgència. El gener del 2020 7.350 llars el van demandar davant els 20.700 del juliol. I per fer front a tota aquesta desesperació tan sols hi ha 3.100 empleats públics: 1.000 educadors socials, 1.700 treballadors socials i 400 administratius que es confessen destrossats emocionalment i anímicament. A més, Catalunya està per sota de la mitjana estatal en la inversió dels serveis socials i cada any té menys empleats, segons constata l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials. Les dades estan a sobre de la taula de la Conselleria de Drets Socials i consten a l’Estratègia de Serveis Socials del Govern per al 2024. Un document que, de fet, implora una urgent revisió i més recursos per a l’única porta de l’estat del benestar que mai tanca.

Empleats cremats

Avui, el que diu el paper segueix al paper. La realitat a la trinxera és molt diferent. Tant, que cada vegada són més els professionals que no poden suportar la pressió a la qual estan sotmesos. «Porto diversos mesos amb antidepressius i pastilles per dormir. Vaig pensar a agafar-me la baixa a l’estiu, no podia més... però després vaig desistir. Els meus companys encara estarien més sobrepassats i les famílies necessitades tardarien més a ser ateses. Som la seva última esperança», se sincera Sonia Baceiredo, treballadora social de Montgat i membre de la comissió de Serveis Socials del Col·legi de Treballadores Socials de Catalunya. Com ella, les associacions professionals constaten que els empleats d’aquest servei estan esgotats. «La sensació és que no parem mai. Ni al pic de la pandèmia, ni després. I el més frustrant és no poder millorar la vida de les persones que atenem, ens quedem en solucions temporals i precàries», insisteixen des de l’Assemblea de Treballadors Socials del Raval.

Diferències entre ciutats

Les causes d’aquest enfonsament són múltiples. En primer lloc hi ha la falta evident de personal. La llei catalana de Serveis Socials estipula que cada ciutat de més de 15.000 habitants ha de tenir tres treballadors socials i dos educadors socials. «Aquesta ràtio ja es va demostrar insuficient amb la crisi financera», es queixa Mercè Civit, vicedegana del Col·legi de Treball Social de Catalunya. La Generalitat i els ajuntaments financen aquests centres a través d’un contracte programa. Hi ha municipis que incompleixen aquestes ràtios, segons denuncien els treballadors, i altres que a causa de l’augment de la demanda han ampliat la plantilla sense que el Govern se’n faci càrrec. «Hi ha una inequitat territorial brutal que a més no està quantificada: no sabem on es necessiten més mitjans perquè ni tan sols tenim un sistema que dades unificat. Cada ajuntament fa el que vol, o el que pot», lamenta Rosa Maria Monreal, presidenta del Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya.

Vaga a Barcelona

La falta de personal implica, entre altres coses, una voluminosa llista d’espera que pot arribar fins als dos mesos en algunes zones. «Estem parlant de famílies que estan al límit, a punt d’un desnonament o que no tenen res per menjar... no poden esperar un mes a què els atenguem», es queixa Encarna Roldán, treballadora social a Barcelona. El consistori, que ha contractat 100 professionals més arran de la pandèmia, assumeix una llista d’espera per a la primera visita de dues setmanes. «Però la realitat és que no tenim temps per ells, a tot estirar podem estar mitja hora i amb jornades de 12 hores diàries, l’estrès és brutal», afegeix Roldán. De fet, a Barcelona la situació d’afartament és tal que els treballadors dels serveis socials han convocat una vaga per a aquest dilluns 7 de juny.

Un altre gran problema és la falta de recursos. «No podem fer la nostra feina», insisteixen els treballadors. En realitat, la llei catalana estableix que els Serveis Socials són universals, i que han d’abordar temes com la salut mental, el maltractament infantil o la violència a la llar de qualsevol persona, estigui o no sota el llindar de la pobresa. A la pràctica, només acudeixen a ells els que estan al límit i la seva feina acaba consistint en un tràmit burocràtic. Segons el Col·legi de Treball Social, es passen més de la meitat de la seva jornada fent informes que acreditin la misèria que veuen. «El que hem de fer és ajudar les famílies a sortir del pou, a resoldre els problemes que els han fet arribar fins allà. Les ajudes puntuals no arreglen res», insisteixen els empleats. De fet, els serveis socials no poden oferir vivenda social, ni tampoc rendes mensuals. «Per llei les ajudes que podem donar són per a dos o tres mesos. La resta d’ajudes depenen d’altres serveis públics que se’n desentenen», assenyala Roldán.

Ni vivenda ni rendes

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Un exemple són els pisos de lloguer social: insuficients i amb eternes llistes d’espera que fan cristal·litzar els constants desnonaments. Un altre, el drama de les rendes socials que ofereix la Generalitat o el Govern Central. Els treballadors denuncien tardança de fins a sis mesos per tramitar la Renda Garantida de Ciutadania, o les constants denegacions de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) del qual només s’han acceptat el 25% de sol·licituds, segons les últimes dades del Ministeri d’Inclusió. «El que està passant amb l’IMV és com si tinguéssim milers de vacunes tancades i barrades i només poguéssim donar paracetamols», assenyala el president de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, Jose Manuel Ramírez.

«Tots els serveis que tanquen la porta els diuen que vagin a serveis socials. Nosaltres som l’últim esglaó i no podem dir-los que se’n vagin a un altre lloc... però no tenim solucions dignes a oferir», resumeix Israel Ureña, representant sindical de CGT dels serveis socials a Barcelona. Aquesta és l’enorme frustració que està col·lapsant els treballadors. Tampoc ajuda que l’administració, lluny de reconèixer la seva tasca, encara no els hagi vacunat com a col·lectiu essencial.