Un augment d’un grau de temperatura sí que importa

La temperatura mitjana a Espanya durant els últims anys ha sigut 1,7 graus superior als valors del període 1850-1900, una dada intimidatòria que supera la mitjana planetària d’1,1 graus i que s’explica pel progrés cap al nord de l’àrea d’influència del Sàhara. En un exemple esclaridor, l’Aemet recorda que les àrees considerades de clima semiàrid a Espanya el 1960, segons la nomenclatura internacional (Köppen), han deixat d’estar circumscrites al sud-est (Almeria, Múrcia i sud d’Alacant) i s’han estès per la Manxa i la vall de l’Ebre. El 74% de la península Ibèrica es troba en risc de desertització, cosa que es tradueix en primer lloc en una perillosa degradació de les comunitats edàfiques –sota el sòl– que afavoreixen la vegetació.

Evidentment, ningú pot apreciar a la seva pell un augment d’un grau. No es pot distingir que el termòmetre va ascendir un dilluns fins a 24ºC i que el dimarts següent es va situar a 25ºC. Però n’hi ha prou amb recordar que les temperatures mitjanes anuals de Girona i Barcelona difereixen en 1,4 graus, és a dir, que la primera ciutat té actualment les mateixes temperatures que la segona fa 40 anys. Si es manté l’escalfament, Barcelona amb només un grau més podria convertir-se en Almeria. Amb quatre més seria el Caire.

Tot i que els models climàtics de previsió indiquen un descens acusat de les pluges en les pròximes dècades, el cert és que per ara no hi ha un patró clar. No obstant, la incertesa no és un consol. Fins i tot en el cas improbable que les precipitacions es mantinguessin estables, l’evaporació més gran deguda a la calor, la concentració dels registres en uns quants dies tempestuosos –com ja s’està observant– i l’augment de la població i del turisme en zones assolellades amb pocs recursos hídrics faran inevitable que l’aigua es converteixi en un bé encara més preuat. Els incendis de grans dimensions ja són habituals dels nostres estius, però podrien ser-ho més.

Un estudi europeu recent mostra que les pèrdues de rendiment agrari ocasionades per sequeres i excés de calor es van multiplicar per tres entre 1964-1990 i 1991-2015, fonamentalment en cereals i lleguminoses. En aquest sentit, el sector vinícola ha sigut un dels primers a reaccionar estudiant les possibilitats de zones ubicades a gran altura. A tot això hi caldria sumar en el cas d’Espanya la desaparició dels dies amb gelades –tan beneficioses per a molts cultius en letargia–, com ja s’aprecia en alguns observatoris.

Com ha passat a tot el planeta, l’increment de les temperatures a Espanya s’ha concentrat en les últimes tres dècades i sembla que s’ha accelerat en dates recents, ja que els anys més càlids de tot el registre són, per ordre, el 2020, el 2017, el 2011, el 2015, el 2006 i el 2019. Les xifres no admeten discussió. L’augment ha sigut molt més clar a la primavera i a l’estiu que a l’hivern i a la tardor.

Canvien els cicles naturals

Notícies relacionades

El canvi climàtic amenaça amb un altre estiu de calor extrema

El Mediterrani s’escalfa a un ritme un 20% més alt que la mitjana mundial

Si es tenen en compte els registres estivals dels anys 80, posa com a exemple l’Aemet, l’estiu actual abasta pràcticament cinc setmanes més. I els hiverns són més curts. Al marge de la seva influència en les activitats humanes, aquest procés està modificant negativament cicles naturals com la floració i la fructificació de les plantes. 

Finalment, la fusió dels casquets polars i de les glaceres terrestres, més l’expansió tèrmica de l’aigua, han fet que el Mediterrani pugi el seu nivell entre 2 i 4 mil·límetres per any, depenent de la zona, com confirma el sistema europeu Copèrnic per al període 1993-2017. A més, un mar cada vegada més càlid repercuteix en les regions costaneres, on augmenta el nombre de nits tropicals, aquelles en què la temperatura mínima supera els 20ºC. El centre de Barcelona va batre el rècord el 2019 amb 101 dies. n