El cristianisme va fundar la seva pròpia Empúries

Una seu episcopal no era ja llavors una decisió agitada. La van tenir Egara, l’actual Terrassa, Tarraco, per descomptat, i també Barcino, en aquest últim cas amb la gràcia que en va tenir simultàniament dues: una cristiana a Sant Just i Pastor i una altra arriana al lloc on avui s’aixeca la catedral, que, vist d’aquesta manera, té un passat heretge, però això va ser al segle V. La tercera etapa de la història d’Empúries, és a dir, la cristiana, sembla que és ni més ni menys que un segle més antiga. Davant troballes arqueològiques com aquesta se sol dir que reescriuen la història i de vegades s’exagera, però en aquest cas és real que obre la llum sobre un període interessantíssim fins ara a l’ombra, l’alba en aquestes terres de la cultura cristiana. Les ruïnes de l’antiga Empúries grega, abandonada potser per la mala decisió d’apostar pels cartaginesos abans que pels romans, van servir per aixecar una nova ciutat a escassos metres de distància. El reciclatge a l’antiguitat sembla que se’l prenien molt seriosament.

Cal fixar-se en els detalls del que la missió arqueològica ha deixat al descobert. Un dels blocs de pedra utilitzats al seu dia per construir l’altar conserva, llegible a fragments, una inscripció amb un nom en llatí, Manius Cornelius Saturninus. Va ser un magistrat que va viure al segle II i a qui se li va dedicar, en algun lloc de l’antiga Emporiae (la ciutat romana que va agafar el relleu de la grega Emporion), una estàtua en el seu honor. Aquest bloc és possiblement el pedestal que suportava la figura en marbre d’aquell personatge. La irrupció i creixement del cristianisme en el món clàssic solen ser retratats en el cine com el triomf d’una gent bondadosa a la qual n’hi havia prou amb la paraula com a arma, però la victòria del monoteisme cristià va ser violentament iconoclasta, destructora de la literatura escrita clàssica i també de les escultures i temples pagans, per això les porcions d’aquell passat van renéixer com a morter o com blocs de material de construcció. Empúries, en certa mesura, és un gran palimpsest exposat a la tramuntana.

L’estructura ara perfectament visible a vista d’ocell, una basílica de tres naus d’uns 14 metres d’amplitud i 20 de longitud, en la qual es portaven a terme els baptismes rituals en mans d’un bisbe, és la mostra palpable que el cristianisme al segle IV havia guanyat definitivament el pols com a religió predominant i excloent. Les persecucions ordenades per Roma no quedaven gaire lluny en el temps. A mitjans del segle III, amb el catastròfic Valerià com a emperador, va ser martiritzat a Tarraco, per exemple, el bisbe Fructuós. Va cremar a la foguera, dolorós final, però pitjor va ser encara, sigui dit com a d’apunt, el de Valerià, el primer emperador romà que va caure en mans de l’enemic, en el seu cas els perses, que, després de sotmetre’l a tota mena d’indignitats, van convertir la seva pell en un trofeu que exhibien en públic en les grans ocasions.

La qüestió és que tot just un segle després que es portessin a terme aquelles persecucions, el cristianisme, gràcies al decret de Teodosi, ja tenia literalment fonaments a Empúries i, a més, amb alguna de les seves característiques mes imperibles, la devoció de relíquies en ocasions de dubtosa procedència.

Secundus, ¿un bisbe desconegut? ¿un sant?

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A banda i banda de l’altar ara explorat i sota el paviment hi ha dos sarcòfags, un d’ells amb una obertura per la qual cap una mà. Se suposa que era per poder tocar les relíquies d’un tal Secundus, que és el nom que apareix a la inscripció. Aquella pràctica, com se sap, va degenerar amb el temps en un paroxisme pel qual un mateix sant devia tenir tantes potes com una aranya, ja que el seu fèmur, per exemple, es venerava alhora en diverses ciutats diferents i totes tenien un verbal certificat d’autenticitat. De Secundus, en tot cas, encara no se sap res. Si va ser un bisbe de la basílica d’Empúries no queda constància escrita, ja que els noms que han perdurat dels que van dirigir aquella seu episcopal són només els d’aquells que, per qüestions de calendar, van participar en algun concili en aquells temps en què l’arquitectura teològica del cristianisme estava encara en discussió.

Secundus potser va ser un bisbe o potser algú venerat per altres raons. Al segle IV i per la manera en què va néixer l’Empúries cristiana, és més que probable que fos un personatge real. La idolatria de màrtirs inexistents va arribar poc després, com la santa Margarida que dona nom a l’església que es va aixecar finalment sobre les restes d’aquesta seu episcopal d’Empúries i que va ser lloc de culte fins al segle XVIII. El relat religiós no sempre casa bé amb la veritat històrica, però aquesta falta de sincronia no afecta les pedres, que són mudes, però revelen molt. Sota un dels esglaons de l’altar, per exemple, els arqueòlegs van descobrir el maig passat un saquet amb 182 monedes de bronze que van ser amagades amb ànim de recuperar-les un dia que mai va arribar. N’hi ha de gran varietat d’emperadors. El seu valor en el mercat de la numismàtica actualment és escàs. Roma va ser un imperi tan colossal que va encunyar milers de monedes. En una d’elles, per exemple, es veu la silueta de l’emperador Gracià, que porta a la mà el cap d’un enemic vençut. Per cinc euros se’n pot comprar una igual en qualsevol mercat ambulant especialitzat, però les de l’Empúries cristiana tenen el valor de l’aventura que narren, la d’una ciutat desconeguda als llibres d’història i que ara emergeix gràcies al descobriment d’una basílica.