Tània Verge: «Amb la desescalada, els agressors perceben pèrdua de control de les parelles i augmenten els assassinats»

Els moviments socials i feministes estan farts de simbolismes. Quan van saber que hi hauria una conselleria específica van demanar canvis reals, res d’estètica. ¿Què els diu? Que tindrem un paper rellevant en l’Executiu i treballarem amb tots els departaments. Que no jutgin només la Conselleria de Feminismes i Igualtat, sinó fins a quin punt la resta de la Generalitat aplica aquestes polítiques. Venim a sacsejar el Govern... i serà revolucionari.

¿Com organitzarà aquesta nova conselleria? En tres grans àmbits. Un, el de polítiques de dona i erradicació de les violències masclistes. Un altre, el de la igualtat i no discriminació (polítiques per al col·lectiu LGTBI, però també el combat de l’edatisme, el capacitisme, l’antigitanisme...). I també de migracions i refugiats. Però no seran estancs. Els eixos de la desigualtat s’entrecreuen i així treballarem.

Per aplicar polítiques cal tenir un pressupost. I vostès no en tindran fins el 2022. Tenim els recursos que ja existien: l’Institut Català de la Dona, la Secretaria de Migracions i Igualtat... Que ens construïm de zero no significa que no tinguem pressupost.

¿I com farà que la resta del Govern apliqui les seves polítiques? Per fi tindrem una cadira en les comissions interdepartamentals per exercir un lideratge. El Govern vol treballar de forma coordinada. Per aturar des de la violència obstètrica fins a la digital cal fer polítiques a totes les conselleries.

Es va incorporar al Govern en una setmana negra d’assassinats masclistes... Sabia que el moment més dur seria el primer feminicidi, i va passar dos dies després del meu nomenament. Hi ha un degoteig constant d’assassinats, se n’està veient un repunt. La pandèmia ha sigut una situació excepcional i a mesura que desconfinem la situació empitjora.

¿Per què? Els agressors perceben certa pèrdua de control de les parelles i és un detonant per cometre els assassinats. Però aquesta n’és només la part més visible. La pandèmia ha agreujat unes violències que són sistèmiques.

¿I com ho aturarà? Amb sensibilització, detecció i reparació. Deixant de normalitzar les violències quotidianes. Els micromasclismes no són micro, són violències estructurals que ni veiem. A casa, a l’escola, a la feina... cal deixar de tolerar-ho. I els poders públics hem de donar prou recursos a les dones, respectant la seva voluntat i creient-nos el seu testimoni. No podem posar tot el pes en la denúncia.

¿Això és un avís per als jutges? La revictimització també ocorre en l’àmbit judicial. Ho hem vist en casos mediàtics. La formació amb perspectiva gènere, de drets LGTBI, de racisme... és essencial. Als jutges ja se’ls formava, però hem de seguir fent-ho. La discriminació se’ns cola en el dia a dia sense que la vegem.

La Generalitat ha d’acollir les víctimes de violència masclista i hi ha llista d’espera. Reforçarem l’acompanyament a les dones. No totes tenim el mateix coixí social. Però també cal poder donar una alerta a la farmacèutica, a la metge..., hem d’activar altres circuits que generen menys recel.

Moltes dones maltractades necessiten feina, vivenda, les indemnitzacions no arriben... Aquestes barreres també són violència i seran la nostra prioritat absoluta. No podem acabar amb la violència masclista aquesta legislatura, però sí amb la violència institucional. Està a les nostres mans.

L’antiga secretaria volia crear centres per a homes agressors, especialment els més joves. Treballarem amb els homes, són els qui exerceixen la violència contra les dones, des de les etapes més primerenques fins a la universitat i el món laboral. Tractar els estereotips de gènere, l’educació sexoafectiva, visibilitzar referents femenins, ensenyar a construir relacions igualitàries... El nostre èxit dependrà de la coordinació amb altres departaments.

En el fons la seva conselleria confronta amb la ultradreta. Sense igualtat no hi ha llibertat. Les discriminacions neixen d’unes desigualtats sistèmiques. Estarem contra els discursos negacionistes, xenòfobs..., però en positiu, erradicant desigualtats.

¿Li preocupa que els joves assumeixin aquest discurs? El relleu generacional no provoca canvis en si mateixos. Els prejudicis porten a exercir violències quotidianes que ens costen de veure quan no les patim nosaltres. Les agressions són només la part més visible.

En aquesta part invisible, les persones LGTBI poden denunciar a la Generalitat discriminacions que no consten al Codi Penal. Però els últims quatre anys es van arxivar el 70% de casos. ¿Acabarà amb aquesta impunitat? Desplegarem el reglament de la llei contra la igualtat de tracte i discriminació per sancionar més i millor. Però cal ser conscients de la capacitat que té l’administració per actuar. Hi ha moltes respostes institucionals i no totes passen per aquest instrument.

La comunitat LGTBI demana posar fi a la llista d’espera d’operacions per a les persones trans, ajudes per a l’ocupació i la vivenda. Recollirem el treball que ja s’ha fet i el reforçarem. La llei del 2014 permet utilitzar el nom sentit en la sanitat, la universitat, les competicions esportives..., però alguns registres civils encara posen pegues per al canvi de nom, tot i que la llei l’empara. Tenim moltes coses per fer.

¿Què opina de la llei trans? Pressionarem perquè es presenti d’una vegada. La lliure determinació del gènere és un dret humà, l’hem de garantir al màxim.

Notícies relacionades

Matar els fills per fer mal a la mare: la punta de l’iceberg de la violència vicària

Més inversió, conscienciació i detecció sanitària: les receptes davant el repunt masclista

¿Ha parlat amb la ministra d’Igualtat? Primer em vull reunir amb institucions i entitats de Catalunya. Però ens reunirem. Tenim una agenda compartida i podem treballar juntes perfectament.

Amb la pandèmia s’ha fet més que evident la situació de milers de persones sense papers. Viuen aquí però no tenen cap dret. Tenim molta feina, però topem amb les limitacions de les competències estatals, com amb l’acollida de refugiats. Demanarem ampliació de competències o exigirem a l’Estat que faci la seva feina. Per exemple, firmant el conveni de l’Organització Mundial del Treball, que reconeix els drets de les dones treballadores de la llar. No podrem fer tota la política que ens agradaria i ens trobarem incoherències.