Tres històries: ¿Per què les víctimes de trànsit són víctimes de segona?

«¿T’imagines una víctima indirecta d’un atemptat havent de netejar les restes de la bomba?» pregunta.

Les víctimes de violència viària se senten «desemparades», «buides», «invisibles». Comparen la seva situació amb la d’altres col·lectius, com els damnificats pel terrorisme o el masclisme criminal, i conclouen que elles són «de segona». No tenen assistència psicològica i orientació legal per part de les institucions. Tampoc hi ha estadístiques que reflecteixin quantes són. Per no tenir, continuen, amb prou feines tenen l’«empatia» de la societat, que tampoc «retreu gran cosa» a l’agressor. Distingeixen entre un accident fortuït i el que els ha passat a elles: delictes en què l’autor de les morts anava borratxo, drogat, molt per sobre de la velocitat permesa o tot al mateix temps. Admeten que la cultura sobre el trànsit ha canviat molt a Espanya en els últims anys, i per bé: les penes són més altes, el nivell d’alcohol permès més baix; hi ha més radars, menys morts. Però en el fons, diuen, la seva situació «continua sent la mateixa».

Una finestra que no es va obrir

María José Jiménez va perdre el seu únic fill, Iván, de 15 anys, el 2016. Iván esperava a l’autobús a la plaça de Neptuno, al centre de Madrid, quan un conductor que havia begut i consumit cocaïna el va atropellar a 135 quilòmetres per hora. El cotxe era robat. «Jo era en un hospital, perquè acabaven d’operar el meu pare –recorda Jiménez–. Em va trucar el meu exmarit i m’ho va dir com va poder. La meva primera reacció va ser tirar-me per la finestra més pròxima, però la finestra estava bloquejada. I a partir d’aquí, em va donar la baixa el meu metge de família, però no se’m va oferir cap tipus d’ajuda. Nosaltres no estem malalts, no tenim una depressió. Som víctimes d’un tipus de violència i com a tals hauríem de rebre assistència psicològica i legal. Però per alguna estranya raó, no la tenim». 

Després hi ha la reacció social. «El més normal, amb excepcions, és que els coneguts et diguin: ‘Ha sigut un accident. Li podia haver passat a qualsevol i t’ha tocat a tu. Has tingut mala sort’. Sents una ràbia immensa. Perquè això no és un accident. És una cosa que es podria haver evitat», afirma Mónica Castillo, la germana de la qual va morir el 2008, al ser envestida per un altre cotxe que es va saltar el semàfor en un carrer de Móstoles (Madrid) a més de 120 quilòmetres per hora. 

I al final, al sentir que no tenen ningú, les víctimes acaben buscant-se entre si, ajudant-se en un sistema de gairebé autogestió, agrupant-se en grups de dol, compartint advocat, normalment a través d’associacions com Stop Accidentes, que fa dues dècades que representa el col·lectiu.

Les «grans oblidades» 

És probable, fins i tot comprensible, que algú pugui pensar que aquesta és una visió molt subjectiva, marcada pel dolor de qui ha perdut un ésser estimat. No ho és. «Les víctimes de trànsit són les grans oblidades», diu Bartolomé Vargas, fiscal coordinador de Seguretat Viària. «Algunes policies no les atenen –continua–. No s’hi destinen recursos i no es considera que tinguin la mateixa entitat que altres víctimes. No reben cap atenció prèvia al procés judicial, cap orientació inicial, cap auxili». La qüestió és per què. «Perquè no hi ha prou consciència viària –contesta Vargas–. Perquè aquí no es veu tant el delicte com en altres figures. Perquè no hi ha un retret suficient per part de la societat. Són invisibles».

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Els afectats coincideixen. «En aquest tipus de delictes, com que s’obvia la violència, doncs no hi ha víctimes. Si no hi ha violència, no hi ha víctimes. Llavors tu vas i dius: ‘Hola, van matar el meu fill, que era el que més estimava. La meva vida no té sentit. Soc una víctima de la violència viària’. Però com que no es contempla l’acte violent, no et conceptuen com a tal», afirma Jiménez.

Fa un parell d’anys i mig, Laura Gómez, professora de Criminologia de la Universitat Francisco de Vitòria, es va fer passar per una víctima de la violència viària davant diverses oficines dels jutjats. Cap la va considerar com a tal. «La intervenció va ser zero –explica–. És trist, però no són víctimes que suscitin interès, malgrat que un terç de totes les condemnes són per delictes de trànsit. Cap programa polític recull les seves necessitats. No són víctimes mediàtiques».