El canvi climàtic ha arrossegat tones de pols sahariana a Europa

Cada any, aixecades per diferents patrons atmosfèrics, enormes quantitats de pols sahariana viatgen des del nord de l’Àfrica cap a l’Atlàntic i Europa. Un equip internacional ha reconstruït aquests fluxos en els últims 5.000 anys i ha constatat que, en aquest temps, l’arribada de pols sahariana a la península Ibèrica ha augmentat un 400%.

Per als autors, la conclusió està clara: «Això és conseqüència directa de la progressiva i inexorable aridificació del nord de l’Àfrica i de l’increment del gradient climàtic entre la zona equatorial i l’Àrtic, que ha dominat aquest període temporal», destaca Javier Martín Chivelet, catedràtic del departament de Geodinàmica, Estratigrafia i Paleontologia de la Universitat Complutense de Madrid (UCM).

Liderat per l’UCM, l’estudi s’ha fet amb la participació d’investigadors del Centre espanyol d’Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT), l’University College Dublin (Irlanda) i la Universitat de Minesota (EUA) i s’ha publicat aquest divendres a la revista Science Advances.

Períodes no uniformes

Produïts pels episodis de calima, els fluxos de pols no són uniformes en el temps ni en l’espai i, a més de ser un risc per a la salut humana, provoquen pluges de fang.

Segons la investigació, en els últims cinc mil·lennis hi va haver tres moments significatius: entre l’any 4.400 i el 3.800 abans del present, entre el 2.900 i el 2.400 i entre el 1.800 i el 1.400.

«Aquests intervals no són casuals, sinó que coincideixen amb períodes de canvi climàtic abrupte a l’Atlàntic Nord i també a la resta del planeta. La pols exportada pel Sàhara exerceix un paper fonamental en la regulació del clima global i, per tant, en el canvi climàtic actual i el seu desenvolupament futur», afegeix Chivelet. Per fer l’estudi, els investigadors van portar a terme una anàlisi paleoclimàtica a les estalagmites d’una cova del complex càrstic d’Ojo Guareña, a Burgos.

Juncal Cruz, que va realitzar la seva tesi doctoral a l’UCM sobre aquestes estalagmites, va analitzar les variacions internes en el senyal isotòpic –quantitat d’àtoms radiogènics– de l’estronci a la recerca dels canvis que poguessin haver-se produït en l’acumulació de pols sahariana sobre la cova al llarg del temps.

La pols sahariana que es diposita al nord peninsular procedeix en gran manera de l’erosió de roques molt antigues del crató africà, la composició isotòpica del qual (amb una alta concentració de l’isòtop estronci-87) és molt diferent de les roques de la cova i d’altres aerosols que arriben a la zona.

«Els resultats van ser sorprenents i confirmaven la nostra hipòtesi», remarca l’estudi.

Incertesa en els models climàtics

L’estronci de les estalagmites, aportat per la pols sahariana i transportat per l’aigua de percolació a l’interior de la cova, «ens va permetre reconèixer i quantificar les variacions en les aportacions de pols sahariana a la regió al llarg de gairebé cinc mil·lennis i en l’actualitat», comenten els autors.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Els aerosols desèrtics influeixen en el clima planetari de moltes formes: dispersen i absorbeixen la radiació solar, modifiquen les característiques dels núvols i fertilitzen els ecosistemes marins i terrestres. No obstant, atesa la seva complexitat, aquests processos són difícils de simular i introdueixen incertesa en els models climàtics.

«Aquest treball, i altres que el puguin seguir en el futur, contribueixen a millorar el nostre coneixement de les interaccions entre els aerosols procedents del desert i el clima global i permeten alimentar i calibrar els models climàtics en què es basen les projeccions futures», conclou Chivelet.