Prova del nou a la Covid
Fins i tot Dràcula porta mascareta al Tibidabo
El parc d’atraccions de Barcelona eludeix els contagis des que va reobrir al maig amb un 50% de l’aforament i, des d’aquest cap de setmana, amb el seu iniciàtic hotel en funcionament
A1-116900081.jpg /
Sense novetats pandèmiques al Tibidabo, el lloc més airejat de Barcelona, que tot i que només són 500 metres d’alçada sobre el nivell del mar té un carrer dedicat ni més ni menys que a Edmund Hillary i un altre, que fa cantonada, a Tenzing Norgay. El parc d’atraccions va reobrir les portes el 15 de maig, primer amb un 30% de l’aforament màxim permès. Ara, vist que això no és el passeig del Born, vist que per tal de pujar a les atraccions els nens respecten les normes sanitàries i vist que no hi ha hagut cap brot de Covid entre els treballadors des que va reobrir el recinte, el percentatge, amb la benedicció de les autoritats sanitàries, ha pujat al 50%. Això són només xifres. Zzzzz... Cal anar als detalls. En una ciutat acostumada a mesurar el seu pols cardíac en funció de l’ocupació dels hotels, potser el més interessant sigui llavors remarcar que des d’aquest cap de setmana el Krüeger torna a rebre clients.
El personal, o sigui, els monstres, porta mascaretes. Homologades i, alhora, personalitzades, ja que Dràcula, indiscutible epítom del contagi en la literatura fantàstica, faria riure amb una mascareta quirúrgica i no diguem ja amb una FFP2 amb vàlvula d’exhalació. La direcció de parc, a la petició de si seria possible retratar com es veuen el vampir, la nena posseïda, el boig de la serra mecànica o Frankenstein caracteritzats per fer por però també per no passar els virus ha dit que ni parlar-ne, cosa que té la lògica, ja que l’Hotel Krüeger té alguna cosa d’iniciàtic per als adolescents. Preservar el secret sembla que és una cosa crucial. Els més petits sempre visiten el parc amb el dubte de quan serà el dia que s’atreviran a creuar el vestíbul d’aquesta instal·lació, un dia, segons es miri, molt curiós, perquè de sobte ingressen en un lloc dominat, per dir-ho com es parla ara, per la cultura ‘boomer’, és a dir icones del terror que els nens d’ara coneixen poc o gens i que, no obstant, funcionen.
Explica Bruno Querol, al timó del parc, que des del 15 de maig no hi ha hagut ensurts per lamentar. El Tibidabo pot ser que sigui una constatació científica més que el virus, si és a l’aire lliure i amb les seves potencials víctimes prudencialment a distància unes de les altres, lluita amb una cadena d’àcid ribonucleic lligada a l’esquena. A vista d’ocell, en aquest sentit, el paviment del Tibidabo és aquests dies un immens tapís de llunes, en què cada taca assenyala el lloc on situar-se per preservar la salut. Hi ha espais a cobert, per descomptat, com el Marionetàrium, també reobert, però són els menys.
Les cues són, només de vegades, el problema. Tendeixen a comprimir-se. Passa a la del pa, la de les autopistes i, fins i tot, la de les vetlles, així que com no ha de passar el mateix per pujar a una atracció. Tracten de posar-hi ordre els encarregats de cada instal·lació, gent en general molt jove i, segons Querol, molt responsable. Sembla que no són part de la legió de joves que el cap de setmana passat es va contagiar en cadena en algunes discoteques de l’àrea metropolitana. En qualsevol cas, si hi arribés a haver algun cas positiu, no està de més explicar que es tracta d’una feina molt solitària, sense gairebé contacte amb la resta del personal i pràcticament molt poc amb els visitants.
Amb un límit d’aforament del 50%, el Tibidabo es veia aquest cap de setmana, malgrat les restriccions, alegre, lluny de l’enrenou de caps de setmana equivalents abans del 2020, però, tot i així, vital, la qual cosa ja és molt. Sobretot, el cim de la muntanya, perquè aquí s’ajuntaven els visitants amb aquesta (perdó per la cursileria) serp multicolor de ciclistes que, a tothora, arribaven per la carretera, recuperaven l’alè al mirador, al costat de la nòria, i poc després tornaven a pujar a la bicicleta per encarar el descens.
En resum, i no se’n vagin encara que queda una propina, el Tibidabo sembla ser una més de totes les proves del nou que hi ha maneres de compatibilitzar l’oci amb el control del virus. La propina no té a veure res amb això. És només un suggeriment. Els visitants del parc solen donar l’esquena al temple que corona la muntanya. En una de les seves vidrieres (primer pis, tot just entrar, a la dreta) es reprodueix la suposada aparició del diable a Jesús, en què el dimoni el tempta de donar-li tot el que veu (‘haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me’) si l’idolatra a ell i no a Déu. És una vidriera molt interessant, perquè el que li ofereix, i això es veu al fons, és ni més ni menys que tota la propietat urbana de Barcelona. Fins i tot es veu el port, sense creuers, és veritat, però amb els telefèrics i tot. És una atracció més que ningú s’hauria de perdre.
