L’augment de les agressions homòfobes dispara les alarmes en el col·lectiu LGTBI

«[Aquestes agressions] estan augmentant. La LGTBI-fòbia no ens l’hem inventat el 2021, però la realitat és que hi està havent un increment», assenyala Amets Martínez de Heredita, coordinador d’Ikusgune, l’Observatori contra la LGTBI+-fòbia de Vitòria-Gasteiz, sobre una situació que varia a cada autonomia però que, només a Catalunya, deixa aquest any, coincidint amb el Dia Internacional de l’Orgull LGTB que se celebra aquest dilluns, més de 90 incidents registrats segons l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya (OCH). No són dades infreqüents. Si s’observen les víctimes de delictes d’odi per orientació sexual o identitat de gènere, l’‘Informe de l’evolució dels delictes d’odi’ l’any 2019 –l’últim amb dades recopilades pel Ministeri de l’Interior a tot Espanya– ja assenyalava que almenys 321 persones havien patit atacs per aquests motius.

Discursos marcats per l’odi

Per a Rafael Ruiz, treballador social de l’associació Lambda i coordinador del Servei Orienta a València, darrere d’aquests atacs hi ha «un odi envers els grups vulnerables, un ‘no volem que siguis aquí’». És una visió alimentada pels discursos llançats especialment des de l’extrema dreta. A Madrid, sense anar més lluny, Vox ja ha demanat a la presidenta Isabel Díaz Ayuso que derogui les normes LGTBI autonòmiques per ser «lleis de gènere pròpies de l’esquerra més radical» i la presidenta del PP s’ha mostrat disposada, almenys, a revisar-ne algunes. Aquest tipus de missatges –explica Rubén López, director d’Observatori Madrileny contra la LGTBI-fòbia– dona «una coartada a la gent que pensa que té el dret a agredir-nos», complint-se en paral·lel també el conegut com a ‘triangle de l’odi’: un missatge discriminatori, una persona convençuda d’aquest i una altra que resulta objectiu del mateix. A més, a aquests tres pilars s’uneixen, en moltes ocasions, unes conseqüències legals inexistents o molt laxes.

«L’imaginari que s’ha construït socialment sobre el càstig que hi pot haver per agredir una persona LGTBI és zero, és gratis», lamenta Eugeni Rodríguez, president de l’OCH i una de les persones que va poder parlar amb la parella de la víctima de Barcelona amb lesions més greus. «[Les víctimes] tenen una sensació de desolació absoluta, de no entendre res, d’impotència màxima», relata sobre un testimoni que no resulta únic. Com reconeix Amets Martínez de Heredita, després de patir un atac homòfob «hi ha gent que ve destrossada», casos que contrasten amb altres que «et venen volent-se menjar el món».

Davant aquesta dualitat, el coordinador d’Ikusgune destaca la importància del treball d’apoderament de la víctima, perquè «quan estem davant un delicte d’odi com una agressió LGTBI-fòbica, no és una agressió concreta a aquesta persona, sinó que estan atacant tot el col·lectiu». «Cal enviar el missatge que són els nostres drets i cal defensar-los. El col·lectiu ha d’estar unit», coincideix Rafael Ruiz.

Un paper encara per millorar

Però la lluita per erradicar la LGTBI-fòbia va més enllà del treball del col·lectiu. Com explica Rodríguez, «les administracions públiques han de treballar sempre amb la complicitat del teixit associatiu». Així, davant casos com el d’Hongria, on una polèmica llei ha prohibit que es parli als menors d’homosexualitat en els centres educatius, els responsables associatius coincideixen en la importància d’actuar justament des d’aquest àmbit, el de l’educació perquè els més joves es formin des de la base en la igualtat. «Per a nosaltres això és crucial perquè precisament l’agressor continua sent una persona molt jove, menor de 30 anys en un alt percentatge», assegura López. Segons les dades de l’‘Informe de l’evolució dels delictes d’odi’, dels 137 agressors identificats el 2019 per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere, el 41% (57) tenia menys de 25 anys.

No obstant, com recorda Martínez de Heredita, l’educació a les aules no és l’únic camí, ja que a les seves cases els més joves poden trobar-se també aquests discursos discriminatoris. «Nosaltres sempre diem que quan parlem de gent jove veiem el món que tenim. I aquest món no l’ha creat la gent jove», reflexiona el dirigent associatiu basc, que afegeix la importància que es realitzin també campanyes «molt concretes» dirigides al col·lectiu heterosexual per sensibilitzar en la lluita. «S’han fet campanyes molt potents a Espanya en moments determinats que van arribar a tothom. No podem permetre que l’odi s’escampi de la manera com ho està fent», apunta Eugeni Rodríguez.

Notícies relacionades

Preocupació a Europa: la majoria de delictes d’odi queden impunes

Una amiga del Samuel relata l’agressió mortal: «Para de gravar si no vols que et mati, maricon»

Així mateix, com reconeix el coordinador d’Ikusgune, un altre dels punts clau a desenvolupar és el de millorar la formació en àmbits com el policial. «Fan falta formacions de veritat perquè qui hagi de redactar una denúncia sàpiga com ha de fer-ho i no faci preguntes que no ha de fer», destaca Martínez de Heredita. «Cal educar en el tracte a la persona que farà una denúncia, perquè se senti protegida», afegeix Rafael Ruiz.

Aquesta sensació de seguretat, no en va, resulta element essencial perquè aquestes denúncies s’acabin efectuant, més encara si es tenen en compte els obstacles que encara avui frenen part de les mateixes i que van des de viure a l’armari a les dificultats del procés, passant per les vivències personals o la por de ser jutjat o rebutjat. Perquè la lluita contra la discriminació LGTBI continua tenint reptes per davant.