Pobresa infantil o la vella (des)coneguda que va trobar la Covid-19

La pandèmia ha afectat profundament les nostres vides, les de tothom. No obstant, més enllà dels estralls sanitaris i les pèrdues humanes, és ingenu pensar que la pandèmia ha tingut un mateix impacte sobre el conjunt de la societat en termes socials i econòmics.

Com ja va passar després de la Gran Recessió iniciada el 2008, la crisi desencadenada per la Covid-19 afecta en gran manera aquelles parts més vulnerables de la nostra societat. A Espanya, la vulnerabilitat econòmica dona lloc a situacions especialment greus en la mesura que és un dels països amb un nivell de desigualtat més gran en la distribució de l’ingrés de tota la Unió Europea. Precisament, les llars amb nens, nenes i adolescents estan exposats a una vulnerabilitat més gran i presenten taxes de pobresa –això és, tenen nivells d’ingrés per sota del 60% de la mitjana nacional– significativament més elevades que les llars formades només per adults (la diferència s’eleva fins als 8,1 punts percentuals).

Això col·loca els nens i nenes que viuen en aquestes llars en una situació de desavantatge injusta i alarmant, tant per la seva escala com per les seves implicacions. A Espanya, un de cada tres nens i nenes viu en llars pobres. Es tracta d’un registre que, davant la resta de la UE, ens situa tan sols per sota de Romania i Bulgària. Això és anòmal per a un país amb un estat del benestar consolidat que, no obstant, falla estrepitosament quant a la inversió en infància i famílies –el percentatge de PIB destinat a aquest objectiu (1,3%) és gairebé la meitat de la mitjana europea–, així com en l’efectivitat d’aquest esforç a l’hora de reduir la pobresa infantil –la reducció aconseguida després de transferències socials és la més baixa de tota la UE.

Aquest és el context que ha rebut l’última Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, en el que suposava una primera referència estadística oficial sobre del benestar material de la infància a Espanya. No obstant, aquesta ECV no és un instrument ideal per mesurar l’efecte de la pandèmia sobre els ingressos de les famílies i l’exclusió social. Al prendre com a ingressos de referència els corresponents a l’any anterior a la recollida de dades (últim trimestre del 2020), l’ECV no captura la més que previsible caiguda d’ingressos produïda per la pandèmia en moltes famílies amb nens, nenes i adolescents. Per això la taxa de pobresa infantil marcada en aquesta ECV, del 27,4% (2.263.000 nens, nenes i adolescents), elevada però invariable respecte a l’any anterior, resulti una enganyosa bona notícia. A més, l’evolució va ser negativa en alguns territoris, destacant en sentit negatiu l’augment de la taxa de pobresa a Catalunya, de 4,5 punts percentuals (61.344 nens, nenes i adolescents més que en l’anterior registre). 

Així mateix, fins i tot amb ingressos referits al 2019, aquesta última ECV ens alerta sobre l’augment de la pobresa severa. En aquest sentit, el 14,1% de nens i nenes viuen en llars amb uns ingressos per sota del 40% de la renda mitjana, 1 punt per sobre que en l’anterior enquesta. Això revela un patró d’agreujament de la pobresa infantil, cada vegada més concentrada en nivells de renda més baixos. Aquesta és, per tant, la distribució d’ingressos que es va trobar la pandèmia.

L’ECV acabada de publicar sí que recull dades actuals (2020) de carència material severa, que fa referència a la incapacitat de les llars de permetre’s algunes de les despeses necessàries per a un nivell mínim de dignitat i benestar, i conforma un component específic de la taxa de pobresa o exclusió social (Arope). En aquest cas, les xifres no ofereixen marge a la interpretació. Després de la Covid-19, 1 de cada 10 nens i nenes pateix carència material severa (9% del total o 742.000; 3 punts per sobre que l’any passat). Si atenem algunes d’aquestes despeses de manera individual, els percentatges arriben a nivells intolerables per a qualsevol país desenvolupat: el 5,7% de nens i nenes viuen en llars que no poden permetre’s un àpat de carn, peix o equivalents almenys cada dos dies, el 10,6% mantenir la vivenda a temperatura adequada o, en un 15,9%, atendre al pagament del lloguer, hipoteca o subministrament de les seves vivendes. Algunes d’aquestes qüestions van ser objecte de l’escut social desplegat a l’inici de la pandèmia (moratòries en pagaments de vivenda, subministraments, etc.), la qual cosa ens dona una idea de la magnitud que haguessin pogut cobrar aquestes necessitats en absència del mateix o també, de la qual podria cobrar quan s’interrompin aquestes mesures.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En els últims mesos hem presenciat el debat, necessari i estratègic, sobre on vol Espanya encaminar el seu futur social i econòmic. Els fons de recuperació han estimulat una reflexió en la que, no obstant, ha sigut gairebé impossible trobar a la infància i, en particular, a la infància vulnerable i exclosa. Això resulta inexplicable si pensem tan sols en el desaprofitament de talent i potencial –a més de cost econòmic futur– que suposa la pobresa infantil en la nostra societat. ¿Si no són elles i ells, qui implementarà la revolució digital i ecològica que ha de sustentar el nostre model econòmic?

Una societat responsable ha de comprendre que el seu futur depèn la infància. Entendre aquesta qüestió és clau per activar tot el potencial de la nostra societat, la nostra capacitat d’innovació i utilitzar el talent. Per això, la impressió i enrojolament que ens produeixen durant uns dies les dades de pobresa infantil només resulten útils si serveixen per incorporar la lluita pobresa infantil com a element central del debat estratègic sobre cap a on volem portar el futur del nostre país. Pensar en els que construiran aquell futur és un punt de partida important per tornar la dignitat als 2,3 milions de nens i nenes que avui estan en risc de no formar-ne part.