Menys tint, fervor per l’alvocat i més propines

El mercat presenta la bona entrada de cada cap de setmana. La situació és estratègica, molt millor que la de la Boqueria, per exemple. Perquè és al costat de la llotja de peix, on arriben les peces del port de Palamós, i al costat de la plaça Nova, el cor del municipi, trufat de cafès de sempre, com el Centre Fraternal, i de botigues de tota la vida que mariden amb alguna franquícia. Un altre bon lloc és el Cafè Orient, a la cantonada amb el carreró de Sant Martí. La Georgina atén amb un somriure que s’intueix sota la mascareta. Al preguntar-li sobre com han canviat els clients, primer se sorprèn. Però després van sortint coses mentre no para de servir plats, cafès i begudes que els companys porten a les taules de fora. Diu que ara demanen molt més sucre morè que abans, i que són multitud els que eviten els vasos, perquè no se’n fien, i demanen una canyeta per consumir el refresc. Ara les d’un sol ús ja estan prohibides, així que les despatxen de cartró. «I no sé què ha passat, però ara volen molt més gall dindi i alvocat que abans. ¡Vaig a un gall dindi per setmana!», fa broma.

Hi ha coincidència en què la salut ha fet un salt entre les prioritats ciutadanes. Per això també hi ha un molts clients que no s’asseuen fins que es desinfecta la cadira. «Però en canvi, si encara no hem buidat la taula, això tant els fa». També, aporta la Georgina, han pujat les propines. I el pagament amb targeta, sobretot a través del mòbil, s’ha disparat. Un efecte negatiu, comenta, és que moltes persones grans han deixat d’anar-hi diàriament com solien fer a l’era pre-Covid. «Ara es presenten un o dos dies a la setmana i ja no es queden l’estona d’abans. Deu minuts per a un cafè i se’n van». En canvi, molts joves de Barcelona que abans només es demanaven un bocata, ara es donen homenatges de ministre a força d’ous, béicon i el que faci falta. Un ‘brunch’ de tota la vida que era impensable en aquest tipus de visitant.

Producte ecològic

La vida saludable es tradueix en un consum de producte ecològic més gran. Ho confirma el Mario, de Barcelona però vingut al camp i al capdavant d’una parada al mercat del carrer. Porten verdura de Vulpellac i de Regencós, i confirma que la gent es preocupa més que abans sobre l’origen del que posa al seu rebost. Ho endevina no només perquè comprin més, que també, sinó perquè pregunten d’on venen les pastanagues o d’on són els tomàquets, que tindran fins a l’octubre, quan acabi la temporada local.

A pocs metres del Mario hi ha la pastisseria Serra. L’Enric, la quarta generació (van obrir el 1904), diu que durant els mesos més crus del confinament es va vendre molt més vi de l’habitual, i que ara, tot i que el pastís ‘tatin’ continua sent el ‘hit’ de l’establiment, «es despatxen més mousses lleugeres i menys dolces». També triomfen els pastissos individuals, «potser per no haver de compartir el mateix pastís, per por del contagi». El que no ha canviat, per fortuna, és l’entrada constant de clients de sempre, locals i de fora, que es passen una bona estona preguntant per un bon vi, un embotit per posar-se a la butxaca unes visites o unes postres originals que surtin del més típic. Van tenir, això sí, unes setmanes de relació virtual amb la clientela. Durant la Setmana Santa van repartir mones de Pasqua amb la furgoneta. «Vam anar fins i tot fins a Barcelona». Va passar que molts parroquians les van veure a través d’Instagram i no van voler faltar a la seva tradició de cada any.

Notícies relacionades

Patrulles en ‘el triangle negre’

La grip baixa "en tots els grups" i la covid pot repuntar

Al carrer de Sant Sebastià talla i cuida els cabells la Rosa Maria, al capdavant de la Perruqueria Paqui, oberta per la seva mare el 1962. Ha notat, primer, que la gent és «menys caòtica i més ordenada» a l’hora de demanar hora. I, el més important, ha pogut comprovar que moltes dones «han deixat de fer-se color». Pot ser que l’origen estigui en els mesos de confinament més cru. Es permetia anar a la perruqueria, però l’habitual era quedar-se a casa, deixar que el blanc, a determinada edat, anés guanyant terreny. Per a moltes, aquí es va quedar. «I ara es cuiden més la melena i aposten més per la naturalitat, amb tractaments, per exemple, d’àcid hialurònic per hidratar els cabells». Els homes, en canvi, el de sempre.

Jardí o terrassa

No gaire lluny de la Rosa Maria es troba Fina Finques. La porta està oberta i dins hi atén Fina Ramírez, en una casa del segle XVIII que el seu pare va comprar fa anys. Ha notat molts canvis. El primer, que els clients li demanen «cases i no pisos, tot i que siguin petites, però que tinguin espai exterior». I si han de ser apartaments, «que tinguin terrassa, que no balcó, i que no tinguin zones comunitàries gaire grans». El desig d’intimitat, d’allunyar-se de la multitud, s’ha notat també en la creixent demanda de finques a les zones interiors. A prop de la platja, però a una distància prudencial. Per seguretat. També s’ha trobat amb molta gent de la zona de tota la vida que, per necessitat, han posat el seu propi pis, que és la seva primera i única vivenda, de lloguer. «És gent que no ho havia fet mai però que per la pandèmia necessita un extra». Després hi ha els jubilats de les grans ciutats que han convertit la Costa Brava en la seva primera residència mentre que el pis de Barcelona o Terrassa o Sabadell és ara la seva segona opció. I després hi ha el gruix de clients «amb molts dubtes». «Perquè no saben com evolucionarà la pandèmia i no s’atreveixen a fer el pas». El cert és que això és una cosa que no sap ningú.