Les conseqüències de l’escalfament
El canvi climàtic posa en perill el drac de Komodo
El saure més gran del món, malgrat la seva exquisida protecció i capacitat de supervivència, entra a la llista vermella de la UICN
Cópula de dragones de Komodo en el zoo de Barcelona /
El drac de Komodo, no només el saure més gran del món, sinó també un animal dotat d’unes capacitats de supervivència literalment bíbliques (no es perdin més endavant perquè), acaba d’entrar a la Llista Vermella d’Espècies Amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN). Els komodos afegeixen així el seu nom a una llista en què hi ha censades 38.542 espècies més, entre les quals els científics que aquest cap de setmana s’han reunit a Marsella per anotar les altes i baixes de la llista vermella han volgut destacar també la preocupant situació dels taurons i rajades. Un 37% de les 1.200 espècies estudiades d’aquests peixos cartilaginosos aletegen amb pas ferm cap a l’extinció. Pèssimes notícies, doncs, tot i que també hi ha esclats de llum. La població de tonyina vermella de l’Atlàntic s’ha recuperat gràcies a les polítiques de quotes pesqueres, senyal inequívoc que si es vol, es pot.
La llista de la UICN és una font inesgotable d’informació, però aquest any, en la seva revisió, despunta sobre manera el cas dels dracs de Komodo per les circumstàncies que els acompanyen. A les poques illes d’Indonèsia on viuen, no només són al capdamunt de la cadena tròfica (fins i tot per sobre dels humans, perquè aquests no mengen komodos, però ells sí que consideren les persones una menja), sinó que a més ho fan majoritàriament en parcs naturals, és a dir, sota una immillorable protecció legislativa. El problema és que el canvi climàtic, avisa la UICN, pot reduir el seu hàbitat un 30% en els pròxims 45 anys. En certa manera, són un símbol del destí que espera a altres espècies per l’augment de la temperatura i el nivell del mar.
Segons l’últim cens, a tot el món només queden 1.383 dracs de Komodo en edat madura. En edat arbòria, o sigui, quan són cries tot just sortides de l’ou, són diversos milers més, però el seu grau de supervivència és molt baix, entre altres raons perquè l’instint paternal i maternal d’aquesta espècie és absolutament inexistent. Els primers passos d’un komodo després de néixer solen ser una carrera a la recerca de l’arbre més pròxim per no ser devorats per la seva parentela adulta.
Són, és veritat, temibles, fins i tot una mica repulsius, amb el bavejar sanguinolent que els concedeix una mossegada tan carregada de bacteris que les seves preses pot ser que aconsegueixin en primera instància fugir després de l’atac, però acaben morint d’una ràpida sèpsia. I amb tot, són fascinants, capaces les femelles de l’inimaginable fins fa ben poc, com per exemple crear cries per simple mediació de l’arcàngel sant Gabriel dels saures, és a dir, sense necessitat de mascle. Per a sorpresa dels científics, això es va saber per primera vegada el 2006 al Zoo de Chester. A Barcelona va passar el 2014. L’explicació és molt simple. És una espècie que porta de sèrie en el seu ADN aquesta capacitat, la partenogènesi, davant l’eventualitat que una femella sola arribi nedant a una illa deshabitada. És un recurs sorprenent en un animal d’aquesta mida, però, segons la UICN, per al que no està preparada l’espècie és per al canvi climàtic.
«La natura està en perill», ha dit a Marsella Jane Smart, directora de biodiversitat de la UICN. Les mesures per revertir el canvi climàtic són una emergència que, de no ser atesa, multiplicarà exponencialment la xifra d’espècies incloses en la llista vermella. «Estem molt prop d’una sisena extinció massiva», ha advertit el màxim responsable de la coordinació d’aquesta llista, Craig Hilton-Taylor. Però l’escalfament del planeta no és l’únic front de lluita. El 2014, un 24% de les espècies de taurons i rajades estudiades pels ictiòlegs estaven amenaçades. En només set anys aquest percentatge ha crescut fins al 37% per la simple raó que són víctimes directes de la sobrepesca, sovint, cosa que és més desconcertant, de forma legal.
El contrapunt a aquesta sèrie de catastròfiques notícies és, com dèiem, la veloç recuperació de les poblacions de quatre espècies de túnids, en especial la tonyina vermella de l’Atlàntic, que l’última vegada que va ser avaluada se la va considerar «en perill» i ara el seu cas es considera de «menys preocupació», és a dir, tres esglaons per sota dins la classificació de la UICN. N’hi ha hagut prou d’establir unes quotes de pesca assenyades per revertir la situació, gens estrany perquè hi ha un antecedent molt interessant que ja assenyalava que aquesta espècie, a la qual es deixa en pau, creix i es multiplica. Va passar durant la Segona Guerra Mundial. Per la presència de mines i la inquietud que causaven els submarins U-Boot alemanys, la flota pesquera del Cantàbric va deixar de sortir a pescar i això va convertir aquest mar de l’Atlàntic en una arcàdia per a les tonyines. Fins que va caure Berlín.
